Com bé saben els nostres usuaris, la gran majoria dels llibres conservats al CRAI Biblioteca de Reserva procedeix dels convents de la província de Barcelona, els béns dels quals van ser desamortitzats per l’Estat durant el primer terç del segle XIX arran de les lleis de Mendizábal.

Tot i això, molts dels llibres que posseeix la nostra biblioteca tenen la seva pròpia història, sovint anterior a la del moment en què van ser incorporats als fons de cada un dels convents. Conèixer amb exactitud cada una de les “històries” és molt difícil, però els ex-libris, segells, ex-dono i altres marques de propietat que trobem en alguns dels nostres volums ens mostren antics posseïdors ben curiosos que considerem que val la pena destacar.

Precisament per aquest motiu, avui volem fer referència a dos antics posseïdors italians que, en un breu interval de temps, hem localitzat al nostre fons.

En primer lloc volem parlar-vos de la troballa de l’ex-libris manuscrit del cardenal Rasponi, localitzat al segon volum de l’edició de 1586 i al primer volum de l’edició de 1587 de l’obra de Jacques Dalechamps. Historia generalis plantarum…

L’italià Cesare Maria Antonio Rasponi (Ravenna 1615 – Roma 1675) va ser nomenat cardenal in pectore pel papa Alexandre VII el 14 de gener de 1664, decisió que no es va fer pública fins a dos anys més tard, el 15 de febrer de 1666. La primera sorpresa en descobrir la presència d’una obra sobre taxonomia botànica a la col·lecció de Rasponi, que va estudiar grec, hebreu, filosofia moral i arqueologia al Seminario Romano, i dret civil a la Università di Bologna, matèries ben allunyades de l’interès científic, es mitiga si tenim en compte l’afirmació, a partir del segle XVII, del fenomen de les biblioteques cardenalícies a Itàlia.

En efecte, en el decurs de l’edat moderna es consolida una modalitat de biblioteca ben definida i estructurada, amb una projecció sovint pública, fruit de la funció representativa i d’altíssim prestigi social pròpies del càrrec, unida a l’educació exclusiva rebuda pels detentors del preuat títol, descendents de famílies aristocràtiques. Neixen així rics fons bibliogràfics en què a la idea de la col·lecció privada i domèstica s’afegeix la visió de magnificència i liberalitat pròpia d’un príncep del Renaixement.

Desconeixem quina era l’entitat de la biblioteca del cardenal Rasponi, però sabem que es va unir als fons libraris del palau Albani del Drago, a Roma, on es va fundar la famosa biblioteca d’un altre cardenal, Alessandro Albani.

El CRAI Biblioteca de Reserva conserva també dues còpies de la important biblioteca del cardenal Giuseppe Renato Imperiali, dispersada a finals del segle XVIII.

L’altre posseïdor italià que hem considerat que mereix una menció especial en aquest post és Giuseppe Rosaroll, l’ex-libris manuscrit del qual apareix a l’obra de William Robertson Storia di America. In Venezia : Presso Gio. Antonio Curti qu. Vito, MDCCCII [1802]. Giuseppe Rosaroll (Nàpols 1775 – Nauplia (Grècia), 1825) va ser un general, patriota i assagista italià, general de l’exèrcit de les Dues Sicílies, que va morir quan lluitava per la llibertat de Grècia. Tot i que l’ex-libris no està datat, deduïm que va ser escrit entre 1812 –data en què Rosaroll va obtenir el grau de mariscal de camp i va ser nomenat baró, els dos títols que acompanyen el seu nom a l’ex-libris- i 1825, any en què va morir.

Novament, ens podem plantejar els gustos “literaris” d’aquest personatge, posseïdor d’una obra en quatre volums sobre la història d’Amèrica, i com ha acabat finalment aquesta obra publicada a Vènecia al nostre fons, ja que no presenta cap dels trets característics dels convents desamortitzats que majoritàriament nodreixen el nostre fons. L’única hipòtesi que ara com ara podem contemplar és que aquest llibre formés part d’una petita biblioteca personal propietat de Rosaroll, biblioteca que hauria viatjat amb ell a Espanya l’any 1823, on aquest militar va lluitar a les files dels constitucionalistes. Amb la caiguda dels lliberals i la restitució de Ferran VII, Rosaroll va haver de marxar a França i és molt probable que, en la seva fugida, no hagués pogut emportar-se aquesta obra, i potser d’altres de la seva propietat. De nou, la incògnita queda oberta…