Soldat abans de frare

Avui ens satisfà especialment publicar aquest post, ja que és fruit de la col·laboració d’una de les nostres usuàries més fidels. És un plaer poder comptar dia a dia amb el suport de Mercè Gras, historiadora i arxivera dels Carmelites Descalços de Catalunya i Balears, qui sempre està disposada a oferir-nos un cop de mà en la identificació de molts dels ex-libris d’antics posseïdors que pertanyien a l’orde dels Carmelites Descalços. Aquest post és una bona mostra de fins a quin punt la col·laboració del CRAI Biblioteca de Reserva amb els professors i investigadors que ens visiten és enriquidora per a tots. Moltes gràcies Mercè!

Tothom coneix la dita “ser cuiner abans de frare”, que il·lustra com, abans de prendre un estat determinat, existeix una experiència vital prèvia que no hi té cap relació aparent.

A partir de les anotacions de propietat d’un llibre, una vida de San Onofre, obra del mercedari fra Pedro de Arriola, Vida prodigiosa de el rey anachoreta …En Zaragoça : por los herederos de Pedro Lanaja y Lamarca …, 1675 –consultable en línia-, ha estat possible reconstruir una petita història del llibre, del seu original propietari i de les seves, aparentment, divergents trajectòries vitals.

fguarda-b-10-5-23

La inscripció de que el llibre pertanyia a l’antiga biblioteca del convent de San Josep i que estava a ús del germà fra “Joseph de la Madre de Dios” situaven llibre i lector en el Carmel descalç. En aquest Orde els religiosos no podien tenir llibres en propietat, i qualsevol llibre que es llegís fora de la biblioteca havia de tenir una anotació de llicència del superior que declarava qui llegia què, el convent al que pertanyia l’obra, i on s’havia de retornar; tot plegat una pràctica que pot ser molt útil de cara a situar cronològicament les lectures d’un títol (vegeu l’article de Gras Casanovas, Mercè, “Les biblioteques dels carmelites descalços de la província de Sant Josep de Catalunya (1586-1835)”, Scripta 7, juny 2016).*

El cas és que el nom del nostre religiós –Joseph de la Madre de Dios- era prou comú, ja que en el treball de recerca per a la formació del catàleg i biografies del religiosos de la província de Sant Josep de Catalunya (1586-1835), hem pogut identificar fins a deu frares amb aquest mateix nom en els llibres de vesticions i professions.

A banda de descartar d’entrada els noms d’aquells que havien viscut amb anterioritat a la publicació de l’edició, la segona nota de propietat de la guarda del llibre, que resava “Joseph Antonio Salgado y Múxiga, del regimiento de Infantería de Sevilla, Madrid 22 de octubre de 1746”, coincidia plenament amb els cognoms d’un d’aquests religiosos. Els registres dels nous religiosos ens permeten situar els orígens familiars i geogràfics, i a vegades fins i tot l’ocupació paterna.

José Salgado Múgica va néixer a Porto Longone, fill de Juan Salgado, de La Coruña, i d’Andrea Múgica, de Cartagena. El seu pare segurament era militar, perquè Portolongone, actual Porto Azzurro, era una important fortificació a la illa d’Elba, un dels presidis toscans de la corona hispànica en terres italianes i on hi havia guarnició militar. Pel tractat de Viena, Felip V, va reconèixer la sobirania de l’imperi austríac sobre els territoris italians que controlava Carles VI, i cedí l’illa d’Elba i la plaça de Porto Longone al seu fill Carles (futur Carles III), fill de la seva segona esposa Isabel de Farnesi.

El fet que tant el pare com la mare fossin naturals de ciutats amb ports militarment importants sembla confirmar la hipòtesi que el pare, corunyès d’origen, hagués contret matrimoni a Cartagena durant alguna de les seves destinacions, i més tard s’emportés l’esposa a Portolongone quan va ser destacat en aquesta plaça d’armes.

José Salgado seguí el camí de la milícia, com probablement havia fet el seu pare, i poc després de la data escrita en el llibre, quan estava el seu regiment aquarterat a Madrid, va ser destinat a Barcelona, on devia decidir-se per la vida religiosa, ja que tot just dos anys després vestia l’hàbit de carmelita descalç al convent de San Josep de Barcelona, el dia 20 de juny de 1748, als 24 anys, i realitzava la professió solemne un any després, el 22 de juny de 1749.

Una tercera anotació pot indicar que es tractés d’un llibre regalat o si més no aconsellat, doncs hi ha escrit “se lo dirijió el marqués de [Valdeflores?].”

Luis José Velázquez de Velasco, Madrid, marqués de Valdeflores, cavaller de l’hàbit de Santiago i membre de la Real Academia de la Historia i de I’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres de París, va ser membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (12 de juny de 1752). Com no va establir-se a Madrid fins 1748, cas que hagués efectivament tingut relació amb el militar i després religiós, hauria estat durant alguna de les seves destinacions anteriors del regiment, tal vegada a Granada entre 1734-1743, quan Luis José estudiava al Colegio Imperial de Granada, regit pels jesuïtes.

L’antic soldat i després frare va morir a Barcelona el 21-8-1783, als 68 anys d’edat, probablement a causa d’un trastorn renal, d’una síndrome nefròtica. El llibre d’elogis de difunts, que detalla la seva agonia i devocions, descriu el seu caràcter de la següent manera:

“Era un religioso muy bueno, muy retirado, que casi nunca salía de casa, no trataba con nenguno, sino con los religiosos, y era amado por todas estas prendas que tenía…” (ACA, ORM, vol. 83, Catálogo de los religiosos que han muerto en este convento de nuesro padre San Josef de Barcelona, f.221r-v).

No era pas un fet insòlit que un soldat abandonés l’uniforme de la milícia per fer-se religiós, de fet fins i tot podem trobar diversos membres de la Coronel·la de Barcelona, que participaren en la defensa de la ciutat en el setge de 1713-1714, i que després de la capitulació canviaren el quarter per la clausura, com Miquel de l’Encarnació, Bòria Sanaüja (1687-1750), doctor en drets i alferes del regiment de cavalleria nº 3 de Sant Jordi, o Manuel del Espíritu Santo, Moncayo Palafox (1689-1734), fill dels marquesos de Coscujuela, de Saragossa, que va ser ajudant de camp de l’arxiduc i després general dels seus exèrcits; ambdós vestiren l’hàbit carmelita a Barcelona l’any 1715.

En altres ocasions algun religiós compaginà la seva vida conventual amb tasques més pròpies de l’exèrcit, fent d’enginyer militar, treballant com a mestre major de fortificacions i redactant fins i tot un tractat d’artilleria, com és el cas del carmelita descalç Joaquín del Niño Jesús, Fandos Sierra (1759-1830).

Les experiències bèl·liques també constitueixen materials perquè un cop frares, el ex-militars, publiquin les seves memòries, com va fer Antonio de Santa María (Cuenca? abans de 1625?- Guadalajara 1691), anomenat el Soldado, que va passar la seva primera joventut a la milícia, combatent en diversos fronts, i assenyaladament en la guerra dels Segadors, d’on relata alguna de les seves experiències a Catalunya en l’obra España triunfante… (1666). Fray Antonio abandonà les armes per ingressar en el Carmel descalç, professant al convent de Pastrana el 1644, i va morir al Col·legi dels carmelites descalços de Guadalajara el 1691. Redactà una autobiografía, i deixà 26 toms manuscrits, entre els quals diversos compendis dels seus propòsits i divins favors. Quatre de les seves obres foren publicades, entre les quals destaquem España triunfante y la Iglesia laureada en todo el globo de el mundo por el patrocinio de Maria Santíssima en España: finezas que Nuestra Señora ha obrado con España, obsequios y servicios con que han correspondido nuestros Reyes Católicos a tan soberana señora… : discursos historiales desde el nacimiento de María Santíssima hasta la restauración de la ciudad de Mecina y entrada de la Reina … en su Real Corte, reinando … Carlos II / por el Padre Fr. Antonio de Santa María, religioso Descalço de Nuestra Señora del Carmen …Madrid, Julián de Paredes, 1682. (1ª edició de 1666).

En aquesta obra (citada per autors com Feliu de la Penya, Serra i Postius, i Roig i Jalpí), l’autor explica, en els capítols 44 i 45 (pàgines 410-433), i 48 (pàgines 452-460), la guerra dels Segadors a Catalunya, on va prendre part com a soldat del tercio del conde de Molina, servint la monarquia hispànica. També va estar present a les accions del socors del setge de Salses, Cotlliure i la Roca, Barcelona, i en el setge de Tarragona.

Per acabar, reiterar que la base de dades d’antics posseïdors es revela com una magnífica eina per a refer la petita història d’un exemplar singular, o de les col·leccions de llibres que passaren a formar part de biblioteques més grans. Aquest potencial es multiplica si podem creuar les dades que proporciona amb les d’altres repertoris i estudis, fent que puguem conèixer millor les relacions entre llibres i lectors en el passat.

 

Mercè Gras Casanovas

Historiadora. Arxivera dels Carmelites Descalços de Catalunya i Balears

 

* Aquest article va ser comentat al blog en aquesta entrada.

Aquesta entrada s'ha publicat en Antics posseïdors, Publicacions dels usuaris del CRAI Biblioteca de Reserva i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s