Baltasar de Bastero, protagonista d’una interessant troballa

Avui us volem fer partícips d’una troballa durant el procés de catalogació d’un dels exemplars de l’obra Constitutiones synodales dioecesis Gerunden.: a dins vam localitzar set impresos i tres cartes manuscrites que feien referència als bisbats de Baltasar de Bastero i Lledó (1729-1745) i Lorenzo Taranco y Musaurieta (1745-1756), a la diòcesi de Girona.

Qui eren aquests personatges i quina va ser la seva relació amb la diòcesi de Girona?

Baltasar de Bastero i Lledó era fill d’un comerciant torinès –Pere Antoni Bastero- que es va casar el 1669 a Barcelona amb Maria Lledó, procedent de la petita noblesa local i filla de Josep Lledó, ciutadà honrat de Barcelona i també mercader, i d’Eulàlia Falguera. Propietari d’un pròsper establiment al cèntric carrer de Montcada, Pere Antoni Bastero assolí aviat el títol de cavaller. Però la seva descendència va fer carrera fonamentalment en l’entorn militar i, sobretot, eclesiàstic.

De tots els seus fills, en destaquen bàsicament dos: l’esmentat Baltasar i el seu germà Antoni. Els dos es veuran involucrats en el conflicte de la Guerra de Successió des de la seva condició d’eclesiàstics, però el seu posicionament serà ben diferent i marcarà de manera decisiva la seva carrera: Antoni era de filiació austriacista, mentre que Baltasar es va significar clarament com a borbònic.

Baltasar va començar a fer carrera dins el Capítol de la Seu barcelonina juntament amb un altre dels seus germans, Gaspar. Durant la primera dècada del segle XVIII va esdevenir canonge degà de la catedral i va prendre Gaspar com a ajudant, coadjutor. Durant el moment àlgid del conflicte successori i els anys immediatament posteriors es va significar clarament com a borbònic. Així, per exemple, durant la Junta de braços de Barcelona de 1713, que va optar per la resistència, Baltasar de Bastero va ser un dels que defensava la submissió a Felip V. Al cap d’uns mesos després de fugir de Barcelona va anar a oferir-se al Duc de Berwick i va ser nomenat vicari general castrense amb la victòria borbònica de 1714. Així mateix, va oficiar el Te Deum d’acció de gràcies celebrat pel vencedors a la catedral de Barcelona, i l’any 1715 publicà una carta pastoral per la qual es considerava en pecat mortal tota persona que d’alguna manera es signifiqués contra les mesures del nou govern i s’excomunicava els eclesiàstics que fessin el mateix.

Aquest posicionament clarament filoborbònic li va reportar tota una sèrie d’avantatges i va ser l’inici d’una brillantíssima carrera eclesiàstica. El 1720 va ser anomenat inquisidor de Mallorca, el 1728 inquisidor de Saragossa i el 1729 bisbe de Girona, càrrec que ocupà fins a 1745.

Durant aquest exercici pastoral a la diòcesi de Girona, Baltasar de Bastero va destacar per ser un home erudit, renovador i especialment preocupat per la formació del clergat, com posen de manifest algunes obres de la seva autoria, molt especialment El Parroco en su ministerio.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Precisament, bona part dels documents localitzats durant la catalogació de l’exemplar de les Constitucions Sinodals de la diòcesi de Girona fan referència als dubtes o desavinences sobre la missa, la confessió, els rituals eclesiàstics i les conferències anuals de temes morals, estat sacerdotal i cerimònies que es celebraven en aquesta diòcesi. Cal tenir present, tal i com fa constar Jaime Villanueva en el seu Viage literario a las Iglesias de España (tom XIV, p. 118), que Baltasar de Bastero va imprimir el 1736 els rituals de la seva diòcesi, alterant-ne alguns d’ells, sense comptar amb el Capítol de la Catedral que va seguir practicant els antics. Aquesta circumstància va provocar una dissonància entre l’església matriu i les filials, fet que condicionarà tant el seu bisbat com el del seu successor Lorenzo Taranco y Musaurieta, situació que es reflecteix en el material localitzat.

Dins el material imprès localitzat destacaríem un edicte de 25 d’Agost de 1743, promulgat pel bisbe Bastero, sobre l’obligatorietat d’aplicar la missa per al poble tots els diumenges i festes de precepte, fins i tot en aquelles que es pot treballar.

Pel que fa a les cartes manuscrites, curiosament totes tres van adreçades al prevere Joan Jaume Ferran, rector de Tossa de 1727 fins al 1749. En una d’elles –que a més té la curiositat d’anar dins una mena de sobre amb restes d’un segell lacrat- el propi Baltasar de Bastero aclareix al rector de Tossa aspectes relacionats amb el sagrament de la confessió, fent referència a les conferències anuals de la diòcesi.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En una segona carta de 10 d’agost de 1741, Rafel Bataller, prevere i Secretari de Càmera i Visita del bisbe Bastero, posa en coneixement de Joan Jaume Ferran que els eclesiàstics no han de pagar per raó de la nova Imposició Real del deu per Cent, alhora que li demana que faci extensiva la missiva a la resta de parròquies veïnes. Ara bé, aquesta difusió s’haurà de fer prudentment: “(lo que se servirà VM executar com de propi motiu, y ab dissimulo, sens que se fassa fressa)”.

Ja per últim, la tercera és una carta de Feliu Ferran, germà del rector, negociant de Tossa i un dels dos marmessors de Joan Jaume a la seva mort el 1749.

Finalment, no podem acabar aquest post sense fer referència a Antoni de Bastero, germà de Baltasar, i personatge que també té una rellevància important dins el nostre fons. Com ja s’ha introduit, la trajectòria d’Antoni va divergir de la del seu germà. Tot i que la família li va comprar la coadjutoria a la sagristia major de la Seu de Girona, ell no en va poder prendre possessió fins al 1697, a causa dels incidents que comportaren les invasions franceses d’aquells anys. El 1710, en plena Guerra de Successió, el sagristà de Girona va decidir instal·lar-se un temps a Roma, una estada forçosa que, paradoxalment, acabarà tenint efectes altament positius per a la història de la filologia catalana. La residència a Roma va permetre a Antoni de Bastero entrar en contacte i dedicar moltes hores a un tipus de treballs filològics i lingüístics amb llarga tradició a Itàlia. Fruït de tot això neixen diversos projectes que donaran forma a la seva obra, dels quals un impressionant diccionari dels provençalismes o catalanismes de l’italià (La Crusca provenzale), n’és el màxim exponent. Al CRAI Biblioteca de Reserva trobareu una edició de La Crusca provenzale impresa a Roma, així com una sèrie de manuscrits molts interessants –algun d’ells autògrafs com els Materials per a l’obra La Crusca Provenzale– o altres que, procedents de la seva biblioteca particular, van ser cedits pel seu germà i hereu al Convent de Sant Agustí de Barcelona, d’on com a conseqüència de la desamortització de Mendizábal (1836-1837) van passar finalment a enriquir els nostres fons. Aquest seria el cas dels Ms 240, Ms 243-57, i alguns quaderns del Ms 962.

Dues figures ben interessants i amb una estreta vinculació a la nostra biblioteca, com aquest apunt posa de manifest. Queda per esbrinar com aquest material annex localitzat dins les pàgines de les Constitutiones synodales dioecesis Gerunden ha anat a parar al CRAI Biblioteca de Reserva, ja que dins d’aquest exemplar no hem trobat cap marca de propietat que ens indiqui la seva procedència. Aquest tema serà, potser, objecte d’un altre post…

Joan Miquel Oliver

CRAI Biblioteca de Reserva

Aquesta entrada ha esta publicada en Antics posseïdors, Impresos, Material annex. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s