Entre les coses escrites per propietaris i lectors a les guardes dels llibres, les poesies criden especialment l’atenció. N’hi ha de tota mena, i creades amb més o menys fortuna. També poden tenir relació amb el text, o no tenir-ne cap. El sonet castellà anònim descobert per la Gaia i el Ferran a la guarda de les Rime de Burchiello (Venècia: Francesco Marcolini, 1553) pertany a la primera categoria, i quan el llegeixes per primer cop, si no saps res sobre l’escriptor florentí, et sorprèn la seva abrupta expressivitat. Gràcies a l’interès d’aquests dos estudiants – ella llicenciada en Filologia Moderna per la Università di Firenze, ell alumne del màster de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la UB- ara podem entendre’l millor.
Us convidem a llegir al Dipòsit Digital l’aprofundit treball que han realitzat al voltant d’aquesta misteriosa poesia, i a saber per què van decidir fer-lo en aquesta entrada, escrita per ells mateixos.
Moltes gràcies, Gaia i Ferran, per la vostra generosa dedicació i perseverança en temps difícils!

CRAI Reserva UB 07 XVI-2756 i segona estrofa del sonet manuscrit a la guarda posterior.

El curs passat, abans que comencessin les restriccions de la pandèmia, vam visitar la Biblioteca de Reserva. Volíem veure el volum del Commento de Doni, que en Ferran havia consultat feia uns quants dies en aquella saleta tranquil·la on sempre t’acullen tan amablement. La Gaia coneixia Burchiello molt vagament: fins i tot a Florència, la ciutat del poeta, on va convertir-se en el rei absolut dels versos còmics del segle XV, no passa de ser una curiositat als marges dels llibres de text; en Ferran el va descobrir quan hi va fer un Erasmus, ara farà quatre anys, per casualitat, que potser és l’única manera d’accedir a les coses extraordinàries.

Hi havia una edició dels seus sonets exposada en una vitrina a la biblioteca humanística de la Universitat de Florència. No en va entendre res però s’hi va fascinar des del primer segon. Més tard ha descobert que això mateix, que el va intrigar molt, és el que ha caracteritzat la seva recepció al llarg dels segles. Com expliquem a l’article que ara us presentem, alguns han sostingut que els seus versos estrambòtics —aparentment, una manifestació claríssima i reeixidíssima de nonsense medieval— amaguen en realitat significats ocults de caràcter sexual que explicarien el seu èxit misteriós. D’altres han vist en el nonsense la raó mateixa d’aquest èxit.

Va ser la Gaia que va descobrir el sonet que hi ha a la guarda posterior del llibre; també va veure ràpidament que la mà del sonet és la mateixa que la d’altres inscripcions escampades pel volum. Quan vam acostar-nos a la Marina per advertir-la de la descoberta, de seguida ens va oferir la possibilitat d’explicar-la en aquest blog. Aleshores vam començar a informar-nos sobre la història d’aquest volum i en vam traçar el recorregut fins allà on ens va ser possible, gràcies a la seva ajuda contínua. També va ser ella qui ens va proposar de fer-ne un article, i no només una entrada al blog, amb la idea que així tindríem una mica més d’espai per a presentar el poeta al públic de la nostra Universitat, que segur que no n’ha sentit a parlar ni una vegada, i el seu comentador —també força desconegut. Hi hem afegit una breu presentació de l’editor del llibre, Francesco Marcolini, que completa la constel·lació dels tres dissidents aliats en el volum.

El Commento és una exegesi còmica dels sonets de Burchiello formada, com expliquem a l’article, no pas per veritables glosses dels poemes sinó per relats i escrits de tota mena que els prenen simplement com a punt de partida. A l’article també expliquem que això és un aspecte central del programa estètic i ideològic d’Anton Francesco Doni, un personatge que val la pena de conèixer. El sonet que hi hem descobert, que trobareu transcrit a l’article, recull aquesta relació heterodoxa entre els dos textos i l’obscuritat captivadora que els caracteritza; el sonet mateix s’afilia en certa manera a aquesta tradició amb la seva cacofonia. A més, tant per això últim com pel contingut del poema, fa pensar que el seu autor també es va fascinar pels «lóbregos abismos» de Burchiello sense trobar-hi sentits ocults, cosa que en fa més curiosa encara la difusió.

Us convidem a llegir a l’article amb la consciència que la informació que hi hem pogut reunir no és més que una aproximació d’allò més superficial a un món vastíssim, interessantíssim i, malgrat que no gens en comparació amb altres mons més pròxims al focus de les històries de la literatura, estudiadíssim. Tot i així, esperem que pugui ser-vos útil.

Finalment, deixeu-nos agrair els companys del CRAI Biblioteca de Reserva la confiança que ens han fet per a la presentació de l’article, especialment a la Marina Ruiz Fargas, que ens ha ajudat molt.

Gaia Dolfi, llicenciada en Filologia Moderna per la Università di Firenze i Ferran Muñoz, alumne del màster de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la UB