La Commedia de Dante: una i diverses per a un comiat i una benvinguda

Tot i que al límit, al CRAI Biblioteca de Reserva també volem celebrar el setè centenari de la mort de Dante, i atesa l’època de l’any, el breu passeig pels nostres exemplars i edicions de la Commedia en italià ens conduirà a l’habitual missatge nadalenc que us fem arribar des del nostre blog, per aquestes dates.

Per començar, cal dir que en general les biblioteques espanyoles i catalanes conserven poques còpies, o cap, de les edicions de la Commedia custodiades a Reserva. Són dues edicions incunables, cinc del segle XVI (en sis exemplars i uns fragments), i una del XVIII, la majoria impreses a Venècia.

El conjunt revela una discreta presència de l’obra en biblioteques conventuals barcelonines, i manifesta un seguit de particularitats, des d’un punt de vista bibliogràfic però també estrictament material, algunes de les quals volem ressaltar.

Inc-340

Venècia: Filippo di Pietro, ant. 6.V.1478
Inc 340

Respecte als incunables, si el poema de Dante va aparèixer en 15 edicions, destaquem la que se situa cronològicament en vuitè lloc (Venècia, abans del 6 de maig de 1478). L’exemplar és únic a l’estat, i la manca d’alguns fulls i quaderns esguerra la seva fesomia, caracteritzada per la sobrietat i nuesa del text, disposat en dues columnes i en tipus romans. Té la curiositat de procedir del Convent de Sant Francesc de Paula de Barcelona, com ho demostra el segell aplicat a una de les darreres pàgines del text, malgrat que la signatura topogràfica conventual al llom és pròpia del Convent de Santa Mònica de la nostra ciutat.

CM-4198

Venècia: Aldo Manuzio, VIII.1502
CM-4198

També hem de citar les Terze rime di Dante impreses per Aldo Manuzio a Venècia a l’agost del 1502. És la primera i única edició del poeta produïda pel cèlebre tipògraf i, com afirma Martin Davies, va esdevenir fonamental per al desenvolupament de la literatura en italià durant el cinc-cents, fins al punt que han arribat a referir-s’hi com a “la Vulgata dantesca” d’aquell segle. Però allò que crida l’atenció i captiva d’un cop d’ull és el manejable format in-8 i l’elegant cursiva aldina, obra de Francesco Griffo, innovacions editorials que tanta fama van donar a Manuzio.

F.V.-190

Orleans; París: Hubert-Martin Cazin, 1787
F.V.-190

Ens situem ara molt més endavant en el temps per referir-nos a una petita joia. Es tracta d’un Inferno in-18 del 1787, pertanyent a la “Collection des poètes italiens” impresa a Orleans i editada a París, a càrrec d’Hubert-Martin Cazin (1724-1795). Llibreter i editor, Cazin es va especialitzar en la producció d’edicions menudes de gran qualitat, apreciades pels bibliòfils, que semblen escassejar a les biblioteques patrimonials de l’estat. Estem molt contents de conservar aquest Inferno, arribat al CRAI de la UB entre els llibres donats per Antoni Vilanova.

De les despullades primeres edicions de la Commedia, passat el temps, el text va aparèixer acompanyat per il·lustracions i comentaris. Va ser a Florència, el 1481 on, per primera vegada, s’hi veuen gravats, que s’haurien fet a partir de dibuixos de Botticelli. Igualment, per primer cop, s’imprimeixen els versos amb els comentaris de Cristoforo Landino. 

Reserva no en conserva cap còpia, d’aquesta prínceps il·lustrada. Compta, en canvi, amb tres edicions venecianes, impreses el 1493, 1507 i 1529, amb gravats tal vegada no tan bonics com els de la florentina, però que sens dubte devien excitar la pietat i la imaginació dels lectors de la Commedia, en fer ben patents davant dels seus ulls els sofriments i els delits que s’hi descrivien.

 

És rellevant observar, en aquestes edicions, que els gravats són idèntics, i només es diferencien per les peces que emmarquen les imatges principals, i pel desgast que tradueixen les empremtes, fruit d’un ús perllongat de les matrius xilogràfiques.

A propòsit de la petjada dels propietaris i lectors, en general hi trobem poques marques de lectura, i la còpia més anotada correspon a una edició de Venècia del 1520. Malgrat tot, i com era força habitual, l’anònim lector es va dedicar a escriure únicament als primers quaderns, és a dir, als cants inicials de l’Inferno, on veiem paraules clau, resums i esquemes, i diverses marques de lectura, com ara subratllats i trets oblics. D’aquesta còpia ens agrada especialment la matussera enquadernació, en pergamí, a la coberta anterior de la qual es llegeix, en grans lletres, el nom del poeta.

CM-712_Fiveller

Venècia: Bartolomeo Zani, 17.VI.1507
CM-712

Sabem, en canvi, que el donzell Francesc Ramon Fiveller, documentat a Barcelona el 1561, va posseir una còpia de la ja citada edició veneciana del 1507 per la marca de propietat que llegim a la portada, una promesa de recompensa com les que tant sovintegen als llibres del XVIII i de principis del XIX:

Lo present Dante és de Francisco Ramon Fiveller, lo qual li à costat hun ducat. Prege a qui·l tindrà per préstec ho per aver-lo trobat ho altrament que l’aye, vula tornar y aurà-li’n hinfinidas gracias.

CM-712_Hug Capet

Venècia: Bartolomeo Zani, 17.VI.1507
CM-712, contracoberta anterior

L’exemplar procedeix del Convent de Sant Josep, i molt probablement de Josep Jeroni Besora (m. 1665), qui va reunir una magnífica col·lecció, llegada als carmelitans descalços de Barcelona amb la condició que la biblioteca conventual esdevingués pública. La nota manuscrita “Ugo Ciapetta fol. 188, pagina 2” sembla escrita en la cal·ligrafia del bibliòfil. Si es confirmés l’adscripció, podria manifestar l’interès del canonge envers les idees polítiques i morals dels versos del Purgatorio dedicats a Hug Capet, on Dante arremet contra la dinastia reial francesa, en veure-la com la personificació d’una cobejança desmesurada de poder, honor i riquesa. En definitiva, com una força desestabilitzadora dels dos pilars en què s’ha de sostenir l’ordre civil en el món: papat i imperi.

XVI-997

Lió: Guillaume Rouillé, 1551
XVI-997, invectiva contra els papes simoníacs

Per la seva banda, la censura es mostra de manera força desigual, per bé que l’obra figurava a l’Index espanyol des del 1581. En concret, resulta interessant la nota a la portada de l’edició veneciana del 1529 escrita pel sotsbibliotecari de la Biblioteca Mariana del Convent de Sant Francesc d’Assís de Barcelona, fra Bonaventura Mestre, a finals del segle XVIII o principis del XIX. El religiós declara la impossibilitat de localitzar els passatges que han de ser expurgats, amb dubtosos pretextos que demostren l’escàs interès per dedicar un temps a identificar el text prohibit i, en definitiva, la inoperància de la complicada maquinària de censura espanyola, que feia aigües des de feia temps:

Lo demás que el expurgatorio manda borrar no se encuentra en las páginas que sita. O será emendado o bien será en otras páginas por ser de diferente impresión. Con autoridad del Santo Tribunal fray Buenaventura Mestre subbibliotecario.

I ara sí, el missatge esperançador del Nadal, de comiat del 2021 i de benvinguda del 2022 ens ha arribat d’un fragment de la Commedia de l’edició veneciana del 1507 utilitzat com a contraguarda en un incunable de la nostra col·lecció (Inc 702).

Inc-702_detall cant 8 Purgatorio

Detall del fragment del cant VIII del Purgatorio a la contraguarda anterior de l’Inc 702

Corresponen a l’inici del cant VIII del Purgatorio. La bellesa dels versos d’aquest cant, que evoquen el crepuscle, ens han conduït a buscar, dins del mateix Purgatorio, d’altres que ens parlin de l’alba. Aquí els teniu, en el text de Dante i en la versió catalana de Joan F. Mira (Barcelona: Proa, 2000):

Era già l’ora che volge il disio
ai navicanti e ‘ntenerisce il core
lo dì c’han detto ai dolci amici addio;
E che lo novo peregrin d’amore
punge, se ode squilla di lontano
che paia il giorno pianger che si more.
Era ja l’hora que mou el desig
als navegants, i el cor se’ls entendreix
pel dia que van dir adéu als amics,
i que fereix d’amor el pelegrí
novell si sent de lluny una campana
que sembla que plora la llum que es mor.
Purg. VIII, 1-6

Dolce color d’orïental zaffiro,
che s’accoglieva nel sereno aspetto
del mezzo, puro infino al primo giro,
a li occhi miei ricominciò diletto,
tosto ch’io usci’ fuor de l’aura morta
che m’avea contristati li occhi e ‘l petto.
Lo bel pianeto che d’amar conforta
faceva tutto rider l’orïente,
velando i Pesci ch’erano in sua scorta.
El dolç color de safir oriental,
que es difonia en la visió serena
del cel, pur fins a la primera volta,
va renovar el delit dels meus ulls
a penes vaig eixir de l’aire mort
que m’havia entristit els ulls i el pit.
El bell planeta que invita a l’amor
feia somriure l’orient sencer,
velant els peixos que li fan escorta.
Purg. I, 13-21

Bon Nadal i feliç any nou!

I recordeu que el CRAI Biblioteca de Reserva tanca del 25 de desembre al 2 de gener.

Marina Ruiz Fargas

Aquesta entrada s'ha publicat en Antics posseïdors, Gravats, Impresos, Incunables i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s