Durant el curs que acaba de passar vam tenir la fortuna de comptar amb la col·laboració d’una experta en semítiques: l’alumna de pràctiques del Màster de Biblioteques i Col·leccions Patrimonials de la Facultat de Documentació (UB) Verónica Vives. Al llarg de tres mesos, la Verónica ha corregit, millorat i ampliat les descripcions de les edicions i dels exemplars dels llibres amb continguts en hebreu custodiats a la nostra col·lecció. El seu coneixement de la matèria – és doctora en Filologia Semítica per la UB -, entusiasme i generositat, es mostren obertament al post que avui us presentem, una excel·lent presentació que esperem que animi els investigadors novells i veterans a aprofundir en aquest fons tan especial.
Una part del valuós, variat i extens patrimoni bibliogràfic del CRAI Biblioteca de Reserva està format pel fons hebreu, del qual hi ha manuscrits i impresos antics. L’adjectivació hebreu comporta certa complexitat, ja que la definició de llibre hebreu o més extensament llibre jueu (Jewish Book) és força complexa.[1] Obviant aquesta problemàtica, diguem que el fons antic en hebreu està integrat per: manuscrits, post incunables i llibres del segle XVI al 1820.
Manuscrits
Prop d’una desena de manuscrits forma aquesta categoria. Es tracta fonamentalment de vocabularis i gramàtiques on la llengua referent és el llatí.
Dos són els autors nadius que han compost vocabularis: Pere Màrtir Anglès (1681-18540), bibliotecari del convent de Santa Caterina de Barcelona, i Pedro Pons (Petrus Pontius), probable catedràtic d’hebreu de la Universitat de Barcelona abans de ser tancada i traslladada a Cervera.
Molts d’aquests manuscrits són consultables en línia. Per a una primera presentació és obligada referència l’obra del bibliotecari Francesc X. Miquel Rosell Inventario general de manuscritos de la Biblioteca Universitaria de Barcelona (1958) i també els estudis del semitisme català del professor Gregorio del Olmo.[2]
Impresos antics
La majoria d’impresos està integrat per textos bíblics (en hebreu, en hebreu-llatí); comentaris bíblics (d’autors jueus: Rashi, David Qimhi, Abraham ibn Ezra); gramàtiques,[3] vocabularis i diccionaris destinats a aprendre a llegir i traduir els textos bíblics escrits per autors cristians (protestants i catòlics) i de diferent procedència geogràfica: Pagnino, Munster, Guarin, Passino, Bouget, Buxtorfi, etc.
Una altra categoria l’integren els impresos amb contingut legal i civil del món jueu (halaka). Aquest grup de llibres tenen (la gran majoria) una mateixa provinença, la del professor de llengua hebrea Millàs Vallicrosa[4] (eren part de la seva biblioteca personal). Van enriquir enormement el patrimoni no només en un sentit quantitatiu sinó també qualitatiu perquè obren, i molt, la temàtica judaica, ja que hi incorporen títols produïts per jueus i per a destinataris jueus.[5]
Dins dels impresos bíblics, són dignes de menció dos editors clàssics de bíblies en hebreu: Christophe Plantin (impressor francès establert a Anvers) i Robert Estienne (impressor francès calvinista). N’és un exemple la Bíblia hebrea in quarto, d’aquest últim, projecte que es va realitzar durant tot un lustre (1539-1544).
 |
 |
| Portada del Llibre d’Ezequiel, (R. Estienne, París, 1542, in quarto). La informació de la portada està donada en primer lloc en hebreu i més resumida en llatí. És important senyalar que tot el contingut de l’obra és en hebreu, prova de l’elevada competència en la llengua que havia de tenir el potencial lector. És curiós com s’ha representat l’any 1542 = M. D. XL2, fórmula no registrada en cap altra obra d’Estienne. Divisa d’Estienne: Noli altum sapere.
[B-31/5/8-2] |
Portada secundària de la Bíblia hebrea. (C. Plantin, Anvers, [1566], in octavo). La portada, desapareguda, ha estat restituïda de manera manuscrita. En aquesta portada, d’una altra part de la Bíblia, tota la informació està donada en hebreu. A la part inferior es pot apreciar el cèlebre compàs, amb la divisa Labore et Constantia.
[XVI-3783] |
Dins dels impresos íntegrament en tipografia hebrea, cal esmentar una gramàtica clàssica, Sefer Miklol de David Qimhi (és l’autor jueu més consultat durant tota l’edat mitjana i època moderna).
Com es pot observar, aquesta portada (així com tot el text) està escrit integralment en hebreu. Tenir una gramàtica d’aquest tipus implica llegir amb plena competència la llengua.
També es pot veure que l’any d’edició figura a la portada en forma de lletres 1793 תקנ”ג
[B-31/3/9]
També de la biblioteca de Millàs Vallicrosa és aquest tractat de lexicografia hebrea (Maskiyot Kesef) de Salomó de Piera. És un llibre totalment en hebreu i com demostra aquest exlibris també el seu propietari ho era. És evident per motius varis: el traç uniforme de l’escriptura testifica el seu domini, l’ús d’abreviatures, el nom del propietari i l’ús de la cursiva[6] ho indiquen.
Exlibris manuscrit en hebreu a portada: “Pertany al nostre mestre el rabbi fill del rabbi Natan fill del nostre mestre el rabbi Shimon Adler sempre”
[B-31/3/8]
Censura
També l’apartat censura constitueix un tema en si mateix. Què es prohibia exactament? Què es cancel·lava? Per què l’ortodòxia conservava aquests textos i quines restriccions tenien per la seva consulta? Quins són els autors ‘cancel·lats’?
Presentem l’exemple del llibre אוצר לשון הקדש Hoc est thesavrvs lingvae sanctae… de Santi Pagnino, imprès a Ginebra (Coloniae Allobrogum). La Biblioteca en posseeix dos amb signatures topogràfiques XVII-3639 i XVII-8239 i provinences diferents, i les anotacions d’expurgació (Vidit et correxit…) pertanyien a Vicente Navarro i a Josep Jeroni Besora.
Es tracta de saber per què el text va ser censurat (quan l’autor és dominic). I la raó és que incorpora text explicatiu de l’hebraista protestant Jean Mercier. Si fullegem els dos exemplars veurem que els paràgrafs cancel·lats són quasi els mateixos (significa això que la cancel·lació exigida ha estat gairebé perfecta).
En relació als llibres d’autors protestants, estan majoritàriament censurats (ratllats i amb advertiments sobretot a les portades). Aquests llibres, abans de la desamortització, estaven als convents: Convent de Santa Caterina,[7] de Sant Francesc de Barcelona, de Sant Ramon de Penyafort, de Sant Josep, de Sant Francesc de Paula, etc. Significa que des de l’autoritat catòlica posseïen i llegien llibres d’autors protestants com: Munster, Habermann, Forster, Schindler i Happelius.
אוצר לשון הקדש Hoc est, Thesavrvs lingvae sanctae…
Com pot veure’s al títol de la portada, el nom Ioannis Merceri (autor protestant) té la indicació:
Auctoris damnati Opus cum expurgatione permissum
[Autor condemnat, obra permesa prèvia expurgació]
[XVII-8239]
Notes manuscrites
Les notes manuscrites i el seu estudi és encara una tasca pendent. Hi ha un immens ventall de possibilitats d’estudi d’aquells antics lectors que han deixat traces sense adonar-se de la seva transcendència, avui un tema de rellevància a l’estudi del llibre. La polivalència del lector resulta interessant perquè evidencia la lectura a través de la seva escriptura: el simple lector que marca un paràgraf, lectors atents que es converteixen en correctors tipogràfics, lectors que són petits comentadors, quasi traductors, o simples estudiants de la llengua que aprofiten els marges com a quadern cal·ligràfic de l’escriptura hebrea; i els estrictes censors. El seu examen pot brindar un aspecte més a l’estudi del llibre.
Ex libris
La majoria d’exlibris corresponen als convents, però el que resulta més interessant és registrar els propietaris anteriors, de què tenim algunes evidències. Es tracta principalment de noms ratllats, tot i que un petit grup ha pogut ser desxifrat.
D’altres exlibris de particulars, alguns estudiosos de l’hebreu i de l’àrab i en aquestes llengües, mostren la seva pertinença. És interessant observar la dificultat que presentava escriure en hebreu, com costa dominar les lletres i adjudicar les vocals.
Algunes conclusions
1) Una part força considerable d’impresos ha estat llegida (probablement també estudiada), nombroses són les notes manuscrites, tant als textos bíblics com a les gramàtiques. També és cert que es pot seguir el recorregut d’estudi d’aquests textos. Estan sempre més escrits, més apuntats, més llegits al començament que al final (això no és privatiu de l’estudi de l’hebreu, és clar). En el cas de les gramàtiques, una part important presenta àmplies notes manuscrites al començament: consonants i vocals, signes de cantilació, substantius, adjectius, però a mesura que comença la morfologia verbal aquestes notes es redueixen o bé desapareixen.
2) Una part important d’aquests textos, més que llegits, han estat controlats. Ens referim al control de la Inquisició en relació als autors protestants que escrivien sobre l’hebreu (gramàtiques) o sobre interpretació bíblica (comentaris). Aquests llibres estan expurgats i en general, a manera d’advertiment, trobem a la portada, escrit: author damnatus.
L’estudi d’aquestes notes de censura, del tipus de censura, podria oferir un punt ben profitós per a l’estudi de la relació entre protestantisme i catolicisme, i per projectar també un pol molt poc conegut: les relacions entre protestantisme i judaisme.
3) Així com l’hebreu no ha estat strictu sensu una llengua morta, tampoc és cert dir que dins dels cercles cristians no sabien hebreu (cert que n’eren pocs). La considerable producció de llibres sobre l’hebreu, una rica varietat en gramàtiques, vocabularis i diccionaris (sense oblidar que la llengua conductora és el llatí), per llegir o traduir de l’hebreu, n’és una prova.
4) Amb els excel·lents recursos que ha portat a terme el CRAI Biblioteca de Reserva en relació a les bases de dades Antics posseïdors, Marques d’impressors, digitalització de moltíssimes obres, i una quantitat gens minsa d’informacions extra com ara la transcripció de notes manuscrites incloent censura, exlibris, incorporació i descripció de material annex, és possible traçar un rastreig de vectors relacionant de manera polivalent: impressors, autors, títols, llengua(ües), llocs, anys, posseïdors, registres de: notes manuscrites, exdono, vendes, censura, etc. D’aquesta manera es pot i es podrà arribar a destins encara insospitats, i això és el punt més engrescador de la investigació!!
[1] Aquesta complexitat sembla no ser així en dir manuscrit en llengua llatina o llibre en llatí. Tothom ho entén. Pot servir com a exemple plantejar algunes preguntes que validin què s’entén per llibre hebreu: aquell que té tipografia en hebreu? aquell que està escrit per un autor jueu? Aquell la temàtica del qual correspon al cànon jueu de llibres que conformen el Tanak (= Antic Testament)? Per exemple, l’incunable 508 en seria un exemple, un tractat escrit en llatí pel monjo Ganivet que inclou De diebus criticis d’abraham aueneezre (Abraham Ibn Ezra), així com l’incunable 238 De nativitatibus del mateix autor jueu, també en llatí; o l’incunable 532 De Confutatione hebraicae sectae, ja que el títol indica que no es tracta d’un llibre escrit per jueus ni pels seus interessos, sinó més aviat un llibre de controvèrsia religiosa.
[2] Olmo Lete, G. del. 1) La Obra lexicográfica del semitista catalán Pedro Mártir Anglés, O.P. : 1681-1754. En Miscelánea de estudios árabes y hebraicos , vol. 26-28, fasc. 2 (1977-1979), p. [55]-66; 2) Migdal Babel: La obra lingüística del semitista catalán Pedro Mártir Anglés, O.P. : 1681-1754. En: “Anuario de filología” núm. 3 (1977), p. [225]-271; 3) Pedro Pons, semitista catalán del siglo XVIII. En: Homenatge a Antoni Comas: miscel·lània in memoriam. Barcelona: Facultat de Filologia. Universitat de Barcelona, 1985, p. 347-369.
[3] Algunes d’autors jueus medievals com David Qimhi, A. ibn Ezra.
[4] Tots els llibres tenen el seu exlibris en segell humit.
[5] Alguns d’ells venen de l’Alemanya abans del nazisme, quan el judaisme era ben pròsper.
[6] Per contra, els cristians que estudien l’hebreu tenen un traç força irregular, col·loquen malament les vocals i utilitzen la lletra quadràtica (més fàcil i de clara lectura).
[7] La quantitat d’impresos que venen d’aquest convent és prodigiosa. A més de tenir l’escriptura manuscrita dels exlibris, és evident la seva procedència per la marca de foc al llom i el segell a les portades. La marca de foc, en concret, és especialment característica d’aquest convent.
Verónica Vives
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
