Blog de Reserva

Athanasius Kircher (1602-1680), jesuïta alemany, va ser un dels científics més importants del barroc. Desenvolupà una impressionant carrera intel·lectual: teologia, humanitats, llengües clàssiques, ciències naturals, matemàtiques … Instal·lat a Roma  des del 1638 sota la protecció papal, va poder dedicar-se a estudiar i escriure. No hi ha pràcticament camp de la ciència o enigma de la seva època pel qual no s’hagi interessat i del qual no hagi tractat en alguna de les moltes obres que va publicar.

Dominava 11 llengües, entre elles el xinès i el copte. Aquesta última llengua el va portar a interessar-se pels jeroglífics egipcis i va aconseguir desxifrar-ne uns quants, malgrat que les seves traduccions resultarien errònies a la llum del descobriment de la pedra Rosetta i l’estudi de Champollion.

Retrat de Kircher que il·lustra la primera edició del Mundus subterraneus

Atret pel món subterrani, va estudiar les erupcions de l’Etna i Stromboli i va descendir al cràter del Vesuvi per determinar la seva estructura interna. A més del vulcanisme també va investigar el magnetisme, la llum i els seus fenòmens associats.

Precursor de la geologia com a ciència, va crear un nou concepte que ha passat a formar part del vocabulari científic: “el Geocosmos”. Amb ell pretén explicar els fenòmens naturals globals del planeta. La terra és vista com un ésser viu, una unitat a mig camí entre l’univers (macrocosmos) i l’organisme humà (microcosmos).  A Mundus subterraneus Kircher explicà la seva innovadora teoria: la terra és un vast organisme amb un nucli central format de foc del qual recull la seva energia, i de grans cavitats subterrànies per les quals circula aire, aigua i foc.

L’obra, editada per primer cop a Amsterdam el 1665 per Jan Jansson i Elizaeus Weyerstraten, mostra les primeres representacions de l’interior de la terra, així com de les erupcions del Vesuvi i l’Etna. Està profusament il·lustrada amb gravats calcogràfics i xilogràfics que representen volcans, corrents d’aigües subterrànies, maneres d’extreure l’aigua i els minerals, animals, fòssils, vistes del sol i de la lluna, mapes de la terra i els oceans …

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El profesor de la UB Raimon Arola, que ha fet el comentari de Mundus subterraneus a Els tresors de la Universitat de Barcelona : fons bibliogràfics del CRAI de Reserva, opina de l’obra: “…la celebritat del nostre llibre no és per les aportacions de Kircher a la historia de la ciència. Ens cal sostreure’l d’aquests paràmetres per poder gaudir d’una fantàstica obra d’art, entenent aquest terme com  una creació humana que, com a tal, està acabada i completa, i no com un esglaó més dins del progres del coneixement…“.

A nosaltres ens han cridat l’atenció tres esferes mòbils sense muntar que passen gairebé desapercebudes enmig de tants gravats meravellosos.

Les set peces mòbils que han de completar les esferes es troben en tres petits fulls encartats al lloc corresponent, a punt per ser retallades i muntades, seguint la indicació manuscrita que hi van consignar per a comoditat de l’enquadernador.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El nostre exemplar, amb signatura B-16/1/2 i accés lliure a BIPADI (vol. 1 i vol. 2), procedeix de la Biblioteca Mariana del Convent de Sant Francesc d’Assís de Barcelona. Es tracta de la primera edició, i conserva l’enquadernació de l’època, en pergamí sobre cartó amb estampats en fred i teixell de pell amb títol daurat, relligadura que per les seves característiques podria haver estat feta al propi taller de Jansson i Weyerstraten .Va ser restaurat l’octubre del 2013.

El CRAI Biblioteca de Reserva també conserva tres exemplars de la tercera edició a càrrec els mateixos llibreters d’Amsterdam. Presenten alguns canvis tipogràfics respecte de la primera, però mantenen la mateixa manera de mostrar les esferes mòbils: és a dir, sense muntar. El total d’edicions de l’inquiet jesuïta conservades a la nostra biblioteca s’eleva a 30.

Ens plau donar-vos notícia de la identificació de diverses marques de propietat, que acabem d’incorporar a la base de dades d’Antics Posseïdors, procedents de la biblioteca de Guillem Ramon de Santcliment i de Centelles.

Retrat de Guillem de Santcliment,  l’autor és el gravador i pintor flamenc Aegidius Sadler (1570-1629)

Guillem Ramon de Santcliment  va néixer a Catalunya al voltant de 1545, fill de Joan de Santcliment i d’Isabel de Centelles. Pertanyia a un destacat llinatge de la ciutat de Barcelona. Des de la baixa edat mitjana els seus membres, ciutadans honrats, mercaders o pertanyents a la petita noblesa, jugaren un paper destacat en els afers de la ciutat.

Fou cavaller de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa i com a tal ocupà el càrrec de comanador de Moratalla (Múrcia). Jugà un paper ben distingit a la batalla de Lepant (1571) i amb la posició d’ambaixador de la monarquia hispànica representà els reis Felip II  i Felip III a Flandes, i més endavant  a Txèquia, a la cort a Praga de l’emperador Rudolf II  (1576-1612), on Santcliment va viure des de 1581 a 1608.  L’ambaixador va ser un home de fort prestigi, influent, ben relacionat a la cort imperial, amb bons contactes en diversos dels cercles polítics, socials i culturals del moment.

La mort el va a trobar a Praga, el 1608. Tot i que, en sentir-se malalt, va demanar repetidament l’autorització del rei per retornar a casa, el permís no arribà mai.

Volia ser enterrat en el convent de Santa Caterina de Barcelona, tal com va fer constar en el testament fet el 1603. En primera instància, però, va rebre sepultura a l’anomenada “cripta dels espanyols”, sepulcre que paradoxalment i amb intenció benèfica, Santcliment havia fet construir a l’església de Sant Tomàs, a Praga, per destinar-lo a aquells conciutadans que morissin sense mitjans per pagar-se l’enterrament.

Gràcies a les aportacions de la historiadora Mercè Gras sabem que finalment les seves restes embalsamades van arribar a Barcelona el 9 de març de 1609 i van poder rebre sepultura, tal com desitjava Santcliment, en el panteó familiar situat a la capella de Sant Martí de l’església del convent de Santa Caterina dels frares predicadors.

Amb tota probabilitat, Santcliment va reunir una biblioteca a Praga. De fet,  va fer donacions al Clementinum, l’antic col·legi dels Jesuïtes a Praga que avui està integrat a la Biblioteca Nacional Txeca. Per la nostra part, hem trobat l’ex-dono de Santcliment en llibres de la destacada biblioteca del convent de Santa Caterina de Barcelona, convent que es trobava situava molt proper a la residència que tenia a Barcelona el diplomàtic català.

La tasca portada a terme per investigadors que han estudiat la figura de Santcliment i la descripció i l’estudi de les marques de procedència que es realitza actualment en les biblioteques patrimonials, permeten aventurar la importància que va tenir la biblioteca de l’ambaixador català, donen prova de la seva vinculació amb personalitats destacades del món intel·lectual i científic del segle XVI  i ens indiquen el seu afany pel saber i per adquirir nous coneixements.

Sis són els llibres del nostre fons amb les marques de procedència de Sancliment i es van imprimir entre 1579 i 1595. La seva matèria principal és la història de diversos països: Flandes, Turquia,  Hongria, Polònia, tot i que també hi ha representada la ciència militar i la biografia cristiana.

Són llibres relligats en pergamí o en pell. S’aprecia el gust de Santcliment pels super-libris, i ens crida l’atenció  la diversitat d’ornaments i divises que s’hi veuen reflectits, sempre relacionats amb el seu llinatge i amb  l’orde de Sant Jaume: les campanes per una banda i per l’altra l’espasa, i la petxina, símbols de l’orde al qual va pertànyer.

El primer llibre  que vam identificar amb la procedència de Santcliment va pertànyer posteriorment  a la riquíssima biblioteca del canonge i president de la Generalitat pel braç eclesiàstic Josep Jeroni Besora (-1665), una biblioteca de 5.000 volums que va passar als carmelites descalços de Sant Josep a la seva mort. Du la següent nota manuscrita al full de guarda anterior, escrita en llatí, de la mà del mateix Besora, on ret homenatge a la figura de Santcliment i recorda  el seu desig de descansar a casa.

“Hunc maioris momenti, quàm ponderis, librum nactus sum ex bibliotheca Illustr[issi]mi D[omini] Willelmi de S[ancto] Clemente catholicae ad caesaream maiestatem legati, cuius eximiae pietatis, prudentiae, humanitatis, splendoris, [] est recordatio ciuibus suis Barcinonensibus, ad quos voluit corpus e Germania reportari, cum animis ad caelestem patriam vocatus esset”.

Dels altres cinc llibres, tres procedeixen també del convent de Sant Josep de Barcelona (pel llegat de Josep Jeroni Besora). Un d’ells havia pertangut abans  a Dídac de Rocabertí-Pau-Bellera en un intercanvi entre bibliòfils que vam comentar a la nostra exposició “Biblioteques retrobades: antics posseïdors al CRAI Biblioteca de Reserva. Els altres dos els va donar al Convent de Santa Caterina de Barcelona, tal com ho proven els ex-dono manuscrits.

Per conèixer  la persona de Guillem de Santcliment i de la seva biografia pot ser indicada la lectura de la seva correspondència que va ser editada a finals del segle XIX:

En el fons del CRAI Biblioteca de Reserva hi ha tres impresos que tenen a veure amb alguns litigis derivats de les disposicions testamentaries de Guillem de Santcliment, protagonitzats pels beneficiaris, entre ells el convent de Santa Caterina de Barcelona.

Per saber-ne més, consulteu la notícia del blog Castell interior: Guillem de Santcliment i les carmelites descalces

El passat 6 d’agost va aparèixer a La Vanguardia un article titulat “La biblioteca dels tresors ocults”, arran de la notícia publicada per Notícies UB a finals de juliol “Petits tresors que s’amaguen dins els llibres antics”. El diari barceloní ens va fer una visita per oferir un article més extens sobre aquestes troballes.

Ens és molt grat que els mitjans de comunicació externs a la nostra universitat es facin ressò de la nostra biblioteca. És un mitjà molt eficaç per donar a conèixer la col·lecció patrimonial del CRAI de la Universitat de Barcelona, donat que sovint ens adonem que encara és força desconeguda. L’interès d’aquest fons traspassa els límits acadèmics i valorem molt positivament la seva difusió en un entorn més general.

Us convidem a llegir el reportatge redactat a partir de la visita que va fer la periodista, Carina Farreras i el fotògraf Xavier Cervera i volem aprofitar l’entorn del nostre bloc per fer algunes puntualitzacions al text.

En primer lloc, creiem que cal aclarir el concepte de “sala de manuscrits” que apareix nombroses vegades a l’article. La sala de manuscrits és una de les sales on es guarden llibres antics, però no l’única. El fet que la col·lecció del fons del CRAI Biblioteca de Reserva s’ubiqui dins l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, i el seu gran volum (més de set quilòmetres lineals d’estanteria), determina la seva conservació en diferents sales i dipòsits, en alguns casos compartits amb el CRAI Biblioteca de Lletres. La sala anomenada pel personal “de manuscrits” conté, en realitat, una varietat de documents i s’utilitza habitualment per oferir classes i visites. Va ser justament en aquesta sala on es va rebre la periodista i el fotògraf de La Vanguardia.

Possiblement l’ambient que s’hi respira hagi propiciat que al llarg de l’article s’usi diverses vegades el concepte “guardiana de la sala de manuscrits”. Si bé és cert que la nostra biblioteca es va fundar al segle XIX, els bibliotecaris del segle XXI ja fa temps que vam deixar enrere qualificatius com “guardians” o “custodis” dels fons, per molt patrimonials que aquests siguin!

Igualment, com a bons bibliògrafs que ens considerem, ens agradaria matisar algunes afirmacions del text poc acurades, però comprensibles atesa l’especificitat de la matèria tractada.

El text comença anomenant un misteriós escrit que es va deixar en un còdex medieval, mentre que en realitat es tracta d’una nota del  segle XVIII abandonada en un imprès del mateix segle.

En el paràgraf on parla de les tasques bàsiques que es porten a terme amb el fons antic, hi ha certa confusió en l’ús dels termes de conservació, restauració i catalogació, que pensem que val la pena aclarir. La conservació s’ocupa de la cura del fons per a la seva òptima custòdia dins els espais on s’ubica. La restauració s’aplica sobre els llibres com a peces individuals i requereix un temps i uns costos molt significatius. D’altra banda, la catalogació, des de ja fa gairebé una trentena d’anys en línia, s’ocupa de la descripció bibliogràfica de les edicions i dels exemplars. Per últim, una altra tasca que no queda citada i també bàsica avui en dia és la de la digitalització, és a dir, el procés fotogràfic per tal de poder disposar de reproduccions digitals de tots els documents.

Fet aquest aclariment, la frase “Sé que jo no podré veure en vida tot el fons catalogat”, lamenta Verger, per la falta de recursos en la conservació”, esdevé incongruent ja que barreja dues comeses que són independents una de l’altra. En el mateix sentit, en parlar més endavant del deteriorament d’una enquadernació que ha permès donar a llum un text manuscrit del segle XIV, el relaciona amb les condicions de llum i temperatura quan aquestes mesures de conservació no afecten el descosit de les enquadernacions i estaríem davant el cas d’una restauració.

En relació al poema popular trobat en un volum del segle XVIII, volem precisar que la filòloga que ens va assessorar, Maria Rosa Serra, no és especialista en literatura medieval, com diu l’article, sinó en literatura moderna.

Retornant al volum factici de diverses obres de Pere Alfons de Burgos impreses totes elles per Claudi Bornat a Barcelona, cal fer dues puntualitzacions: en primer lloc va ser el mateix investigador, Daniel Gullo, el responsable de la troballa. En segon, no es pot afirmar que va ser el mateix impressor el creador del relligat del volum, ja que en tractar-se d’un volum factici (reculls de diferents obres), l’enquadernació es va fer en posterioritat a la venda, i per tant la responsabilitat de l’ús de pergamins usats ve de la mà del relligador i no pas del tipògraf.

Quant a la informació general del nostre fons, per ampliar i detallar més la seva naturalesa, podeu adreçar-vos a la pestanya  de  “Fons i col·leccions” de la pàgina de la Biblioteca de Reserva i l’article enllaçat de la primera pestanya de Descripció.

Per acabar, volem agrair de nou a La Vanguardia l’interès per la nostra col·lecció i els convidem a seguir la tasca de difusió de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona que de ben segur interessarà al públic de la nostra ciutat i país.

Com bé sabeu, des del 1986 -data en què es va iniciar la catalogació retrospectiva en línia de la col·lecció històrica de la Biblioteca de Reserva- incloem en les catalogacions un camp específic, susceptible de recuperació, en què recollim les dades relatives a l’exemplar. Mica en mica, aspectes com les enquadernacions, l’estampat de les guardes o bé les marques de propietat han anat prenent més rellevància i la descripció dels exemplars ha acabat esdevenint una tasca tan fonamental com la descripció i identificació de les diferents edicions que tenim a les mans.

Paral·lelament, la nostra base de dades d’antics posseïdors –en marxa des de 2009- no ha parat de créixer i també d’adaptar-se als nous tipus de marques de propietat que han anat sorgint i han captat el nostre interès o el dels nostres usuaris. Aquest seria precisament el cas de les “Súpliques de devolució“, aquelles notes del tipus “Si este libro se perdiere …”

A la nostra base de dades hem diferenciat un segon tipus de súpliques, que serien aquelles que van acompanyades d’una promesa -com ara pregar per qui restituirà el llibre o bé oferir una compensació econòmica- i que anomenem “Promeses de recompensa“. És precisament sobre una d’aquestes “Promeses de recompensa” que avui volem centrar aquest post, ja que la seva lectura ens va sorprendre molt.

Com es pot observar, la primera imatge que presentem correspondria al que coneixem com a “Súplica de devolució” mentre que la segona –els diferents tipus de compensacions- corresponen ja al que identifiquem com a “promeses de recompensa”. Fixeu-vos que la recompensa és totalment diferent si el que retorna el llibre al seu propietari –Antonio Sauquet– és un home o una dona. Sauquet és clar al respecte: si el que li retorna el llibre és home “li donare 1 quarto para beber”, però si és dona li donarà “1 quarto para abujas de coser”. Aquesta promesa de recompensa, localitzada en una edició valenciana de principis del segle XIX de la Gramática latina de Antonio de Nebrija és un clar testimoni de la diferenciació dels rols per gènere al segle XIX i una mostra més de la gran quantitat d’informació que ens poden oferir les marques de propietat, tant des d’un punt de vista cultural –saber què es llegia i qui ho llegia, per exemple- com sociològic.

Un interrogant però ens queda obert… A què es refereix Sauquet quan afirma que si el que li retorna el llibre és un nen li donarà “1 palo de nadal qe rompa costillas y no hase mal”? Algú de vosaltres està familiaritzat amb el significat de “palo de nadal” i ens podria ajudar a resoldre aquesta qüestió?