Blog de Reserva

Seguint amb la nostra voluntat de fer partícips els nostres usuaris en el bloc de Reserva, avui donem veu a un dels nostres lectors més assidus, fra Valentí Serra de Manresa, arxiver dels caputxins.

Els frares caputxins, que arribaren a Catalunya el 1578, una volta consolidada la seva presència, especialment al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX, foren considerats uns excel·lents coneixedors i uns experts conreadors de plantes exòtiques vingudes d’Amèrica, com ara el tabac, la caputxina, la trumfera i la tomaquera i, sobretot, uns “savis” sobre les herbes remeieres més estimades en la cultura mediterrània, com són la sàlvia, la sajolida, l’alfàbrega o bé el marduix, unes plantes remeieres i d’olor que els caputxins plantaven a les seves hortes en l’espai anomenat “El Jardí de Jericó”. A més, d’aquestes plantes suara esmentades els frares en sabien aplicar, adientment, les propietats terapèutiques gràcies als llibres mèdics i de botànica que formaren part de llurs biblioteques conventuals. Amb l’exclaustració i supressió de la vida religiosa decretada el juliol de 1835, quasi la totalitat dels llibres i manuscrits de les biblioteques eclesiàstiques passaren a formar part de les biblioteques provincials i universitàries.

Des de fa alguns anys, i després d’haver estudiat la projecció pastoral, cultural i missionera dels caputxins catalans, m’he dedicat de manera prioritària a l’estudi de l’aportació dels caputxins a la cultura popular, especialment en el camp gastronòmic i terapèutic. Ara, amb el recull titulat El huerto medicial. Sabiduría capuchina de la A a la Z (publicat per Editorial Mediterrània i que acaba de sortir estampat en una bella edició), presento l’edició de textos extrets d’antics tractats estampats poc coneguts i, també, de manuscrits conservats a l’arxiu dels caputxins, a la Biblioteca Hispano-Caputxina i a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona on, a la sala de Reserva d’aquesta darrera entitat cultural, hi ha veritables tresors de saviesa pràctica, on hi he descobert alguns “secrets” agraris i peculiars pràctiques terapèutiques pròpies de la tradició herborista i agrària dels franciscans caputxins i que just acabo d’editar, en forma de diccionari, a les pàgines de El Huerto Medicinal.

A propòsit del caràcter pràctic i la vigència de bona part de les receptes transcrites, he d’assenyalar que, a mesura que les anava compilant, n’he fet esment des de Ràdio Estel en el programa setmanal titulat Remeis de frare i, també, m’hi he referit als articles “on line” de la sèrie “Remeis de l’Ermità” a la web calendariermita.cat; a la sèrie“L’hortet del frare” de la secció “El Camp” del Diari de Girona i a la sèrie “Tradicions remeieres” publicades al setmanari Catalunya Cristiana on, quinzenalment, escric sobre les propietats gastronòmiques i remeieres de les principals plantes medicinals de les nostres comarques.

Dels nombrosos volums manuscrits consultats al CRAI Biblioteca de Reserva, destacaria els següents.

Ms. 1551 Farmacopea mèdica

Ms. 1119 Llibreta d’algunes receptes

Ms. 1395 Llibre de confitures i de drogues

Ms. 1125 Vocabulari farmacèutic

Em plau de cloure aquesta nota amb un fragment d’un cant jocós que animava els moments d’esplai de la vida conventual dels frares caputxins d’abans de l’exclaustració de 1835, i que consistia en una panacea, o “Recepta per curar tots los mals que, si la vols fer, hauràs de prendre un gros manat de arrels d’Alegria; dos lliuras de Poch se me’n dóna; dos dotzenes de fullas de Bé-li-vaga; onze escrúpols de a Tarragona manxan; catorze dragmas de Si tens pa sech fes-te sopas. Y tot això ho esclafaràs en lo morter y, luego, ho posaràs en una olla à bullir sota lo capsal del llit”. Es tractava, és clar, d’una cançoneta recitada en clima festiu i fratern, a guisa d’uns goigs, inspirada, segurament, en alguna d’aquelles velles receptes dels apotecaris italians titulades Regole infallibili per conservarsi sani e vivere lungamente que, en els seus aspectes més científics, possiblement contribuïren a originar la fórmula de l’Elixir de la llarga vida, preparat pels caputxins del convent barceloní de Santa Madrona (situat on ara hi ha la Plaça Reial); un elixir caputxí que era molt cobejat pels catalans de la divuitena centúria, tothora desitjosos d’una vida llarga i sanitosa, viscuda sempre sota l’esguard de Déu.

Fragment de l’arbre seràfic de Charles d’Arenberg de 1650 i que gravà a Anvers J.A. de Poutre al Museu dels caputxins de Sarrià de Barcelona

Fra Valentí Serra de Manresa, arxiver dels caputxins

† Barcelona, 15 de març de MMXVIII, en la memòria litúrgica de Santa Madrona