EL CRAI Biblioteca de Reserva a La Vanguardia

El passat 6 d’agost va aparèixer a La Vanguardia un article titulat “La biblioteca dels tresors ocults”, arran de la notícia publicada per Notícies UB a finals de juliol “Petits tresors que s’amaguen dins els llibres antics”. El diari barceloní ens va fer una visita per oferir un article més extens sobre aquestes troballes.

Ens és molt grat que els mitjans de comunicació externs a la nostra universitat es facin ressò de la nostra biblioteca. És un mitjà molt eficaç per donar a conèixer la col·lecció patrimonial del CRAI de la Universitat de Barcelona, donat que sovint ens adonem que encara és força desconeguda. L’interès d’aquest fons traspassa els límits acadèmics i valorem molt positivament la seva difusió en un entorn més general.

Us convidem a llegir el reportatge redactat a partir de la visita que va fer la periodista, Carina Farreras i el fotògraf Xavier Cervera i volem aprofitar l’entorn del nostre bloc per fer algunes puntualitzacions al text.

En primer lloc, creiem que cal aclarir el concepte de “sala de manuscrits” que apareix nombroses vegades a l’article. La sala de manuscrits és una de les sales on es guarden llibres antics, però no l’única. El fet que la col·lecció del fons del CRAI Biblioteca de Reserva s’ubiqui dins l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, i el seu gran volum (més de set quilòmetres lineals d’estanteria), determina la seva conservació en diferents sales i dipòsits, en alguns casos compartits amb el CRAI Biblioteca de Lletres. La sala anomenada pel personal “de manuscrits” conté, en realitat, una varietat de documents i s’utilitza habitualment per oferir classes i visites. Va ser justament en aquesta sala on es va rebre la periodista i el fotògraf de La Vanguardia.

Possiblement l’ambient que s’hi respira hagi propiciat que al llarg de l’article s’usi diverses vegades el concepte “guardiana de la sala de manuscrits”. Si bé és cert que la nostra biblioteca es va fundar al segle XIX, els bibliotecaris del segle XXI ja fa temps que vam deixar enrere qualificatius com “guardians” o “custodis” dels fons, per molt patrimonials que aquests siguin!

Igualment, com a bons bibliògrafs que ens considerem, ens agradaria matisar algunes afirmacions del text poc acurades, però comprensibles atesa l’especificitat de la matèria tractada.

El text comença anomenant un misteriós escrit que es va deixar en un còdex medieval, mentre que en realitat es tracta d’una nota del segle XVIII abandonada en un imprès del mateix segle.

En el paràgraf on parla de les tasques bàsiques que es porten a terme amb el fons antic, hi ha certa confusió en l’ús dels termes de conservació, restauració i catalogació, que pensem que val la pena aclarir. La conservació s’ocupa de la cura del fons per a la seva òptima custòdia dins els espais on s’ubica. La restauració s’aplica sobre els llibres com a peces individuals i requereix un temps i uns costos molt significatius. D’altra banda, la catalogació, des de ja fa gairebé una trentena d’anys en línia, s’ocupa de la descripció bibliogràfica de les edicions i dels exemplars. Per últim, una altra tasca que no queda citada i també bàsica avui en dia és la de la digitalització, és a dir, el procés fotogràfic per tal de poder disposar de reproduccions digitals de tots els documents.

Fet aquest aclariment, la frase “Sé que jo no podré veure en vida tot el fons catalogat”, lamenta Verger, per la falta de recursos en la conservació”, esdevé incongruent ja que barreja dues comeses que són independents una de l’altra. En el mateix sentit, en parlar més endavant del deteriorament d’una enquadernació que ha permès donar a llum un text manuscrit del segle XIV, el relaciona amb les condicions de llum i temperatura quan aquestes mesures de conservació no afecten el descosit de les enquadernacions i estaríem davant el cas d’una restauració.

En relació al poema popular trobat en un volum del segle XVIII, volem precisar que la filòloga que ens va assessorar, Maria Rosa Serra, no és especialista en literatura medieval, com diu l’article, sinó en literatura moderna.

Retornant al volum factici de diverses obres de Pere Alfons de Burgos impreses totes elles per Claudi Bornat a Barcelona, cal fer dues puntualitzacions: en primer lloc va ser el mateix investigador, Daniel Gullo, el responsable de la troballa. En segon, no es pot afirmar que va ser el mateix impressor el creador del relligat del volum, ja que en tractar-se d’un volum factici (reculls de diferents obres), l’enquadernació es va fer en posterioritat a la venda, i per tant la responsabilitat de l’ús de pergamins usats ve de la mà del relligador i no pas del tipògraf.

Quant a la informació general del nostre fons, per ampliar i detallar més la seva naturalesa, podeu adreçar-vos a la pestanya de “Fons i col·leccions” de la pàgina de la Biblioteca de Reserva i l’article enllaçat de la primera pestanya de Descripció.

Per acabar, volem agrair de nou a La Vanguardia l’interès per la nostra col·lecció i els convidem a seguir la tasca de difusió de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona que de ben segur interessarà al públic de la nostra ciutat i país.

Per on anava?

punt de llibreTradicionalment, i fins a la irrupció dels lectors de llibres digitals o e-readers, els punts de llibre han estat companys inseparables de les nostres lectures. Bé, no només de les nostres, ja que els lectors que ens han precedit al llargs dels segles també n’ha fet ús, com bé us hem mostrat en un  parell de posts publicats anteriorment: Un punt de llibre curiós a la Biblioteca de Reserva i Un enginyós sistema per no perdre’s en la lectura: el punt de cursor de cordill.

El punt de llibre que hem localitzat darrerament a l’interior de l’obra de José de Santa Teresa Flores del Carmelo : vidas de los santos de Nvestra Señora del Carmen que reza su religion, assi en comun como en particulares conventos té quelcom especial, i és que l’obra es troba maquetada en columnes -2 per pàgina- cosa que impedeix que els punts de llibre tradicionals siguin del tot pràctics… “Per quina columna anava?” es podia preguntar l’abnegat lector cada cop que obria el llibre. I per solucionar aquest dilema constant va decidir emprar aquest tipus de punt de llibre que nosaltres no hem trobat documentat enlloc.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Es tracta d’un marcador de pergamí que porta penjant un cordill. Fins aquí, res especial… La curiositat és que aquest marcador de pergamí és dinàmic, té dues peces mòbils també de pergamí, que permeten indicar per quina columna anem (1, 2, 3 o 4) i per quina part de la columna (“P” principi, “M” mig, “F” final). Si més no, aquesta és la interpretació que n’hem fet nosaltres, ja que els dos nusos que trobem al final i al mig del fil que fa de punt ens impedeixen pensar en la funcionalitat de punt de pergamí amb mobilitat vertical al llarg de la pàgina.

De totes maneres, i tenint en compte que estem llançant a l’aire suposicions sobre l’ús d’aquest punt de llibre tan especial, qualsevol explicació d’algun expert en la matèria serà benvinguda!

Un enginyós sistema per no perdre’s en la lectura: el punt de cursor de cordill

El mes de març del 2011 presentàvem en aquest bloc la troballa d’un punt de cursor de cordill en una còpia conservada pel CRAI Biblioteca de Reserva.

Recentment hem trobat un altre punt en un exemplar de l’obra de Diego José de Cádiz El hermitaño perfecto, impresa a Sevilla el 1795, i amb signatura topogràfica 07 C-190/5/28.

C-190-5-28 (1)

El punt de cursor té un mecanisme alhora senzill i enginyós que permet recuperar la lectura no tan sols per la pàgina sinó també per la línia. Consta de cordill i una petita peça de pergamí

Es tracta d’una peça rodona de pergamí doblegada i cosida al cordill de manera que pugui lliscar per ell. La peça incorpora una petita fletxa o cursor cosit pel mig. A les dues cares de la rodona figura “1” a la part superior i “2” a la inferior.

La nostra interpretació és que situant el cursor al “1” o al “2” s’indicava el verso o el recto de les pàgines entre les quals es trobava el punt. Desprès, fent lliscar la peça fins a l’alçada que interessava s’aconseguia el punt exacte on s’havia deixat la lectura.

Els punts de cursor de cordill eren d’ús comú a les biblioteques medievals i donada la seva fragilitat n’han sobreviscut molt pocs.

El fet d’haver-lo trobat en un llibre de finals del XVIII, juntament amb la cal·ligrafia que presenten els números fa que dubtem d’una procedència medieval.

Un punt de llibre curiós a la Biblioteca de Reserva

La Biblioteca de Reserva ha trobat un punt de llibre a l’obra de Pedro de Alcántara Tratado de la oracion y meditacion, imprès per Llorenç Déu el 1633. Es tracta d’un punt de cursor, anomenat així perquè està format per un cordill i un tros de paper en forma de cursor que es desplaça verticalment per indicar la pàgina i línia on s’havia quedat el lector.

Del posseïdor del llibre sabem, per un segell a la portada, que va formar part de la comunitat del Convent de Santa Eulàlia de Barcelona i que era aficionat a la decoració. En el cursor es pot veure com va perfilar una flor amb petits forats i també hi podem trobar un dibuix i la majoria de caplletres decorades.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑