Tenim el plaer d’anunciar la publicació, a finals de l’any passat, del segon número de la col·lecció editorial Consonantia, Ecos tardíos del repertorio internacional y la música instrumental en España : el Tratado de la sinfonía (1801) de Antoni Ràfols. Com ja dèiem en l’entrada dedicada al primer número, aquesta col·lecció editorial té com a objectiu fer-se ressò del fons musical del CRAI Biblioteca de Fons Antic. Els dos primers números són facsímils de dos tractats musicals, acompanyats d’estudis introductoris crítics elaborats per especialistes de la matèria. La col·lecció està impulsada pel GEPAM (Grup per a l’Estudi del Patrimoni Musical de la UB) —format pel CRAI Biblioteca de Fons Antic, el Departament d’Història de l’Art de la Facultat de Geografia i Història de la UB i la institució Milà i Fontanals del CSIC—, i compta amb el suport del Vicerectorat de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB i l’Arquebisbat de Barcelona. 

L’Oriol Brugarolas (UB) i l’Antonio Ezquerro (CSIC) ens parlen d’aquesta novetat editorial. 

Com a continuació de la recerca que es porta fent des de fa ja uns anys en el ric i variat fons de música conservat al CRAI Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona, s’ha publicat el segon volum de Consonantia, que avui us presentem. 

En efecte, un equip d’investigadors multidisciplinari, historiadors, musicòlegs, bibliotecaris, músics i historiadors de l’art de la UB i del CSIC, ha començat a oferir els resultats dels seus treballs amb vista a contribuir a la corresponent transferència i difusió a la societat del patrimoni musical històric del CRAI.

El fons de música conservat a la UB comprèn tres àmbits fonamentals: tractats de teoria musical, llibrets (d’òpera, oratoris i villancets) i música pràctica notada (impresa i manuscrita). El segon número de la col·leció prové de l’àmbit dels tractats musicals, dedicat al violinista, organista, compositor i tractadista musical, Antoni Ràfols i Fernández (Vilanova i la Geltrú, 1757 – Tarragona, 1830), i que porta per títol Ecos tardíos del repertorio internacional y la música instrumental en España: el ‘Tratado de la sinfonía’ (1801) de Antoni Ràfols. S’aporta aquí l’edició facsímil del Tratado de la sinfonía, publicat a Reus al 1801, precedit de dos estudis crítics. El primer, a càrrec de María Sanhuesa (Universitat d’Oviedo), analitza la figura d’Antoni Ràfols en relació amb el pensament musical espanyol de finals del segle XVIII, i, el segon, a càrrec de Montserrat Canela (Universitat Rovira i Virgili) examina el discurs combatiu de Ràfols en relació al concepte «simfonia». Així mateix, a banda dels dos estudis, l’edició incorpora un capítol de la mà d’Antonio Ezquerro (CSIC), Oriol Brugarolas (UB) i Carmen Álvarez Escandell (Universitat de Castella La Mancha), on es reivindica i es reflexiona sobre la importància dels tractats musicals a l’hora d’estudiar i comprendre una època determinada, és a dir, tenir en compte aquelles idees que regeixen la pràctica musical en tots els seus àmbits, des de la interpretació fins a la composició, passant per la programació. 

El Tratado de la sinfonía (1801) d’Antoni Ràfols i Fernández aborda el gènere simfònic des d’una perspectiva teòrica, es preocupa per distingir entre la música pròpia del temple i la música teatral i critica els excesos de la influència de la música escènica sobre l’eclesiàstica. Per aquest motiu, Ràfols, utilitza el terme «simfonia» en el sentit de música escrita per a un conjunt d’instruments, i la defineix com «aquella dulce y magestuosa armonía, que nace del ordenado conjunto de muchos y varios instrumentos, quales suelen oírse en los teatros, en los templos y en otros diferentes lugares, según la diferencia de los motivos que la excitan», i critica el costum d’aplicar aquest nom a gèneres musicals diferents a la simfonia pròpiament dita. Ràfols, en el seu tractat, cita Jommelli i Corelli amb nostàlgia d’un passat musical que li sembla millor que no pas les innovacions presents: «Nunca ha sonado tanto como ahora el nombre de Sinfonía, pero me atrevo a afirmar, que nunca han sonado menos las sinfonías». Així, la «simfonia» que anomena Ràfols al seu tractat poc té a veure amb les produccions coetànies (i encara anteriors) de Mozart, Haydn o Beethoven, tot i que és una mostra molt significativa i representativa del que pogué ser la música espanyola del moment, sacsejada encara pel fort pes d’allò eclesiàstic i per l’arribada de novetats de l’exterior cada cop més presents en l’àmbit profà i civil i amb una òpera i música instrumental (de cambra i orquestral) en ascens.

Aquest segon volum ha estat editat per Edicions de la Universitat de Lleida gràcies al suport del Vicerectorat de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB, del Secretariat de Patrimoni Cultural de l’Arquebisbat de Barcelona i del CRAI Biblioteca de Fons Antic. Val la pena destacar que ja es troba en premsa el tercer volum de Consonantia, l’edició de la música que conté el manuscrit 1378 del Fons Antic de la UB, un llibre de música per a orgue i piano de finals del segle XVIII i inicis del segle XIX, de compositors locals reconeguts com Carles Baguer (1768-1808) i Francesc Mariner (1720-1789), així com de compositors locals que, amb aquesta edició, donem a conèixer, com el carmelita descalç fra Joaquim de Jesús Maria i Josep (1778-1839). A més, aquest tercer volum incorporarà els enregistraments sonors d’alguna de les peces.