Un post ben especial, Dos manuscritos catalanes y dos Ferrer barceloneses: el caso de los MSS 541 y 543 del CRAI Biblioteca de Reserva

Les consultes a distància d’usuaris sobre determinats documents conservats al CRAI Biblioteca de Reserva de vegades porten cua i tenen un final feliç, tant per a l’investigador com per a la pròpia biblioteca. Aquest és el cas de la petició d’informació que l’especialista en literatura llatina moderna de la Universitat de Cambridge, Maya Feile Tomes, va fer-nos a propòsit del manuscrit 543.

Tot i que en un principi l’interès de la investigadora se centrava en la figura d’un dels jesuïtes biografiats recollits al text, el català Josep Manuel Peramàs, conegut com a José Manuel Peramás, l’intercanvi de missatges al llarg de diversos mesos va descobrir els autèntics autors i copista no només d’aquest manuscrit, sinó també del 541. La presència, al llom del 543, del teixell amb el títol “Ferrer. Jesuitas catalanes” i el fet que el 541 en presenti un de similar, on es llegeix “Ferrer. Himnodia sacra”, va determinar probablement l’atribució del primer al jesuïta Josep Ferrer Llopart, autor intel·lectual dels Himnodia sacra, nucli textual del 541.

Ara, la comparació de la cal·ligrafia dels dos documents amb la que mostren els manuscrits de la mà de Raimundo Ferrer conservats al CRAI Biblioteca de Reserva ha permès concloure que tots dos van ser copiats pel felipó català, autor de la crònica sobre l’ocupació napoleònica Barcelona cautiva. Si no n’hi hagués prou amb l’escriptura, bona part dels manuscrits de Raimundo Ferrer custodiats a Reserva presenta una relligadura similar, de pergamí clar sobre cartó i amb un vistós teixell vermell on s’inscriu amb lletres daurades el títol, precedit per “Ferrer”, característiques que comparteixen les enquadernacions del 541 i del 543.

Així, Raimundo Ferrer, en el cas del 543, va copiar fragments de l’obra del jesuïta Ramon Deodat Caballero i d’Urbina, conegut com a Ramón Diosdado Caballero, Bibliothecae scriptorum Societatis Jesu supplementa, en concret les biografies de membres catalans de la Companyia expulsats a Itàlia, entre ells Ferrer Llopart. Els Himnodia sacra del 541, en canvi, és, com dèiem, obra intel·lectual d’aquest últim, tot i que copiada pel felipó i complementada per aquest amb una carta sobre l’autor i una biografia del jesuïta expulsat, justament la de Caballero i d’Urbina que podem llegir al 543.

La familiaritat de Raimundo Ferrer amb l’obra de Caballero i d’Urbina és clarament demostrada per l’exemplar del suplement de les seves Bibliothecae conservat al CRAI Biblioteca de Reserva amb signatura topogràfica B-75/5/8, a les guardes del qual es llegeix una dedicatòria del jesuïta al felipó, “vir clarissimus”.

Feile Tomes ha redactat un estudi extens sobre la qüestió, en què destaquen les interessants reflexions sobre els costums i límits lingüístics del copista Raimundo Ferrer, així com una hipòtesi sobre la seva predilecció pel jesuïta Ferrer Llopart. Podeu llegir-lo al Dipòsit digital de la UB.

Dues poesies manuscrites del segle XVI, copiades en un imprès de l’any 1563

Recentment hem descobert, en un imprès del segle XVI, dues poesies manuscrites copiades per dues mans diferents amb lletra del mateix segle. Les poesies es troben en el recto i el verso del full de guarda posterior d’un exemplar de l’edició, datada el 1563, dels comentaris al profeta Isaies, d’Adam Sasbout:

M-5137.01

Sasbout, Adam. In Esaiam prophetam commentaria P. Adami Sasbovt ; opera et indvstria Cornelij Verburch Delphij in lucem edita. Antverpiae : in aedibus Ioan. Stelsii, 1563. ([Antuerpiae] : typis Ioan. Graphei). 377, [7] f.; 8º

Signatura topogràfica: M-5137

Aquesta troballa és fruit de l’especial atenció i cura que el CRAI Biblioteca de Reserva posa a l’hora de catalogar els seus exemplars. Ens referim a les marques de propietat, la rica diversitat de les notes i els texts manuscrits que sovint contenen.

L’edició d’Adam Sasbout ja estava catalogada, però és justament en l’estudi i la descripció de les marques de procedència que conté, entre elles, les del frare agustí Antonio Azevedo, que les dues poesies han sortit a la llum.

L’adscripció d’aquests poemes ha sigut possible gràcies a la identificació portada a terme per la professora Gemma Avenoza (Departament de Filologia Romànica de la UB). La notícia del seu descobriment ha estat publicada fa poc a Philobiblon, la base de dades biobibliogràfica sobre texts antics escrits en diverses llengües romàniques de la península ibèrica en la Edat Mitjana i inicis del Renaixement. L’entrada a facebook de Philobiblion dóna l’enllaç a l’article complet que ha escrit Óscar Perea Rodríguez (Lancaster University), sobre aquesta troballa. El professor Perea és un dels integrants de l’equip de BETA (Bibliografia Española de Textos Antiguos) a Philobiblon.

M-5137.02 M-5137.03

El primer dels poemes, d’autor anònim, està situat en el recto del full de guarda. Va ser catalogat per Brian Dutton en la seva obra El cancionero del s. XV: c. 1360-1520, amb el títol Acabarse am mis plazeres (v. 1, p. 376). És un dels poemes presents en un cançoner (LN1 en la catalogació de Dutton), que pertany al fons de la Biblioteca Nacional de Portugal, Lisboa, (colecção Dr. Ivo Cruz, 60). Es tracta d’un cançoner musical d’origen portuguès, datat cap al 1520 i que conté diverses peces religioses.

A continuació us oferim el text de l’edició que ha realitzat el professor Óscar Perea Rodríguez .

Acabarse án mis placeres

si me voy yo d’esta tierra.

¡Ay, mi Dios! ¿Quién me destierra?

Mis ojos nunca tendrán

otro descanso mayor                                                   5

que es llorar con dolor

la vista que perderán.

Mis entrañas se abrirán

con tan justa y cruda guerra…

¡Ay, mi Dios! ¿Quién me destierra?                      10

Sota el poema, com es pot veure a la imatge, es troba aquesta nota: A 18 de febrero empecé [a] dezir misa.

El segon poema, un sonet copiat en el verso del mateix full, ha estat descrit per Ralph Difranco (Denver University) a la base de dades BIPA Bibliografía de la Poesía Áurea, i s’atribueix a Tablares, amb el títol: Mi ofensa es grande, séalo el tormento.

Novament, us en oferim l’edició de la mà del professor Perea Rodríguez.

Fue grande la ofensa, séalo el tormento,

mas… ¡ay, tu desamor no me atormente!,

¡Ó, buen Jesús!, que de tu gracia ausente

pensarlo mata… ¿qué hará el sufrimiento?

Tu cruz, tu sangre [y muerte] te presento,                         5

¡ó, ricas prendas de la pobre gente!

¿Permitirá tu amor divino, ardiente,

que tales esperanças llev’el viento?

Mas triste de mí, que ya no miro

si tu bondad me salva o me condena:                                  10

tu honra lloro y por tu amor sospiro;

la honra satisfaz con cualquier pena

la culpa quita y quedaré libre d’ella.

[…………………………………]

Sota el poema es troba aquesta nota manuscrita en llatí:

Nihil bene cernit amor, videt omnia lumine caeco. Credit amor caecus dedecus esse decus.

M. Josefa Alfonso Pimentel, nova incorporació a la Base de Dades de Posseïdors

XVIIISelma_Da_Maria_Josefa_Pimentel__Condesa_Duquesa_de_Benavente_
Da. Maria Josefa Pimentel Condesa Duquesa de Benavente Duquesa de Bejar Gandia y Arcos casada con D. Pedro de Alcantara Giron Duque de Osuna

Actualment, dins de les diverses tasques de catalogació retrospectiva que de manera simultània s’estan portan a terme al CRAI Biblioteca de Reserva, destaca la catalogació del llegat dels Ducs d’Osuna.

Aquest llegat va incorporar-se a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona a les darreries del segle XIX, moment en el qual la Biblioteca Nacional de Madrid va donar a la nostra biblioteca un fons de llibres duplicats provinents de la Biblioteca del Duque de Osuna y del Infantado. Però, quin era l’origen d’aquest donatiu? L’any 1882 va morir Mariano Téllez-Girón y Beaufort Spontin, XII Duc d’Osuna, qui de resultes de l’elevat tren de vida que va mantenir durant anys, va arribar a dilapidar la fortuna familiar. L’Estat espanyol va adquirir, per la quantitat de nou-centes mil pessetes i gràcies a la mediació de Marcelino Menéndez Pelayo, la biblioteca de la Casa d’Osuna, que incloïa també la de l’Infantado. La Biblioteca Nacional de Madrid va conservar tots els manuscrits i també els impresos dels que no disposés de cap exemplar. La resta d’obres es van distribuir de la següent manera: les de contingut polític van passar a les biblioteques del Congrés i del Senat; la resta es van repartir entre les biblioteques públiques, entre les que en aquells moments hi havia la de la Universitat de Barcelona, que feia les funcions de pública provincial.

Tots aquells qui siguin usuaris i coneixedors de la Base de Dades d’antics Posseïdors sabran que fa temps vam incorporar la informació relativa al XIIè Duc d’Osuna, Mariano Téllez-Girón y Beaufort Spontin, amb les imatges de diversos segells i supralibros que identificaven els exemplars que havien estat de la seva propietat.

La novetat que avui desitgem destacar ha estat la detecció i identificació d’un nou supralibros estretament relacionat amb el Ducat d’Osuna: el supralibros “Pimentel”, que identifica els exemplars provinents de la biblioteca de María Josefa Alfonso Pimentel, duquesa de Benavente (1752-1834), qui va casar-se el 1771 amb Pedro de Alcántara Téllez-Girón, IX duque de Osuna, produïnt-se així l’entroncament de les cases Pimentel (Benavente) amb els Téllez-Girón (Osuna).

pimentel

María Josefa Alfonso de Pimentel va ser una aristòcrata espanyola qui, a l’igual que el seu marit Pedro Alcántara Téllez-Girón, va destacar per posseïr unes fortes inquietuts intel·lectuals, fet que va motivar que exercís de mecenes de diversos artistes, escriptors i científics, entre els que trobem el pintor Francisco José de Goya. María Josefa Alfonso de Pimentel era, per dret propi, Comtessa-Duquessa de Benavente, Duquessa de Béjar, de Mandas, Plasencia, Arcos i Gandía, Princesa d’Anglona i d’Esquilache, Marquessa de Lombay i de Jabalquinto i Comtessa de Mayorga i, degut als seus diversos títols, va heretar diferents biblioteques amb milers d’exemplars procedents de Béjar (Salamanca), Benavente (Zamora), Gandia (València) i Madrid. A la seva passió pels llibres cal afegir la del seu espòs, qui va ser membre de la Real Academia Española i va reunir una de les biblioteques més importants del país, amb més de 25.000 volums. María Josefa Alfonso de Pimentel va mantenir també un dels salons literaris més importants de Madrid, convertint-se en la personificació dels aristòcrates il·lustrats del segle XVIII tardà, i va ser la creadora del Parc de El Capricho, situat precisament al barri madrileny de la Alameda de Osuna.

Si desitgeu més informació:

* Sobre la Biblioteca del Duc d’Osuna

Peñalver Gómez, Eduardo. Libros de la Biblioteca del Duque de Osuna

* El fons de l’antic arxiu dels Osuna es troba dipositat a l’Archivo Histórico Nacional. Sección Nobleza.

Publicació de l’edició crítica del manuscrit 6 del CRAI Biblioteca de Reserva, Rahó de l’esperit, una autobiografia femenina de principis del XVIII

La Universitat de Girona acaba de publicar una edició crítica a cura d’Anna Garcia Busquets, sobre el nostre manuscrit núm. 6, Rahó del esperit y del que ha passat en lo interior…

portada_m6
Continua la lectura de “Publicació de l’edició crítica del manuscrit 6 del CRAI Biblioteca de Reserva, Rahó de l’esperit, una autobiografia femenina de principis del XVIII” →

El manuscrit 18 del CRAI Biblioteca de Reserva, un volum miscel·lani d’exercicis acadèmics a l’entorn de textos de Ciceró, objecte d’estudi d’un article d’Alejandro Coroleu

Ms. 8

A la Catalunya del Renaixement dels segles XV i XVI els textos de Ciceró van assolir una notable popularitat.

Continua la lectura de “El manuscrit 18 del CRAI Biblioteca de Reserva, un volum miscel·lani d’exercicis acadèmics a l’entorn de textos de Ciceró, objecte d’estudi d’un article d’Alejandro Coroleu” →

Bloc a WordPress.com.

Up ↑