Nova publicació sobre els incunables de les biblioteques universitàries espanyoles

Incunabula Universitatis. Los incunables de las bibliotecas universitarias españolas, és un estudi portat a terme pel Grup de Treball de Patrimoni Bibliogràfic de REBIUN, format per totes les biblioteques universitàries de l’estat que custodien fons antic. L’edició ha estat a càrrec del servei de publicacions de la Universitat d’Oviedo.

La voluntat del grup fou la de presentar una anàlisi de les col·leccions d’incunables a les universitats del nostre país sota diferents perspectives. Així, el llibre es distribueix en 6 capítols treballats per membres diferents del grup de REBIUN, partint d’una enquesta inicial elaborada conjuntament, per tal de fer la recollida de dades.

Els capítols que es presenten són els següents:

1-Los incunables en las bibliotecas universitarias y científicas españolas

2-El control bibliográfico de los incunables de nuestras bibliotecas universitarias

3- Los incunables ilustrados

4- Las encuadernaciones

5- Ejemplares únicos, raros y destacados en las col·lecciones universitarias de incunables

6- Los antiguos possedores de los incunables.

Al final de cada capítol s’adjunten les dades de l’enquesta pertinents en forma de gràfics i per acabar l’estudi, hi ha un apartat sobre la metodologia de treball.

El capítol 6 dedicat als antics posseïdors ha estat redactat per dues bibliotecàries del CRAI Biblioteca de Reserva de la UB, Marina Ruiz i Neus Verger. Aquesta biblioteca ha estat una de les pioneres en treballar en profunditat el tema dels antics posseïdors a nivell estatal, tant en el seu catàleg com en la creació i manteniment de la base de dades Antics posseïdors. A part de fer una anàlisi de la tipologia, època i lloc dels antics posseïdors, així com de l’ús dels diferents tipus de marques de propietat dels incunables de les col·leccions universitàries, la part introductòria posa en relleu l’estat de la qüestió de l’estudi de les procedències dels incunables en l’àmbit de les biblioteques.

La Universitat de Barcelona és la que posseeix un nombre més elevat d’incunables, tant d’edicions com d’exemplars, 781 i 981 respectivament, seguida de la Universitat Complutense de Madrid, amb 666 i 741, d’un total de 19 universitats espanyoles. Comptem amb 5 exemplars únics al món i 86 exemplars únics a l’estat. Destaquem que aquest darrer valor també ocupa el primer lloc de la llista d’universitats espanyoles.

La publicació pot adquirir-se a través del Servicio de Publicaciones de la Universidad de Oviedo.

11 febrer 2016

Gravats? Xilogràfics o calcogràfics?

Fa uns dies comentàvem, a través del post El valor afegit d’un fons com el del CRAI Biblioteca de Reserva, el valor afegit que comporta tenir un fons tan ric com el del CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona. Es tracta d’un fons molt valuós, no només per la quantitat de títols que el conformen, sinó també perquè el fet de comptar amb diverses còpies d’una mateixa obra ens ofereix la possibilitat de comparar-les i comprovar variacions que, amb un únic exemplar, seria molt difícil detectar.

Aquest seria el cas de l’obra de Mario Lupi De notis chronologicis anni mortis, et nativitatis domini nostri Jesu Christi dissertationes duae. Recentment, en el moment que vam procedir a la seva catalogació i vam tenir al davant els dos exemplars, vam adonar-nos que, tot i que a primera vista la seva descripció podia semblar idèntica –mateixa empremta, paginació, signatures, etc.- hi havia una petita diferència que ens va cridar l’atenció: els gravats.

Les portades d’ambdós exemplars eren idèntiques i només canviava l’escut del Papa Benet XIV que s’hi trobava gravat. L’escut presentava dos dissenys diferents que, a més, havien estat estampats amb dues tècniques diferenciades: un era un escut xilogràfic i a l’altre era calcogràfic. No és infreqüent que es produeixin variacions en les petites ornamentacions que apareixen a les portades d’una mateixa edició d’una obra, però el que ens va cridar l’atenció va ser que aquesta diferència en la tècnica emprada per l’ornamentació de l’obra (xilografia “versus” calcografia) s’extengués al llarg de tot el text, és a dir, trobem dos estats de l’edició amb la mateixa composició tipogràfica però una d’elles està ornamentada amb la tècnica xilogràfica i l’altra amb la calcogràfica.

Per qui no les conegui, les característiques de les dues tècniques són les següents:

Xilografia: Tècnica de gravat consistent a rebaixar i entallar les parts de la superfície d’una matriu de fusta que han de quedar blanques al gravat i a deixar en relleu la superfície llisa per a ser tintada i estampada sobre el paper.

Calcografia: Tècnica de gravat caracteritzada per la utilització de planxes metàl·liques gravades en profunditat.

Com indica Rosa Vives referint-se als gravats xilogràfics aquests, exceptuant determinades obres magistrals “no presentan el refinamiento buril calcográfico”. Atès que la tècnica calcogràfica acostuma a ser més vistosa i acurada, els gravats revesteixen l’obra de més valor. És per aquest motiu que l’exemplar descrit a la nostra catalogació, el que hem considerat “còpia ideal”, ha estat el que conté els gravats calcogràfics. L’exemplar amb els gravats xilogràfics ha estat tractat com un “estat” especial, tal i com s’explica en una de les notes del registre bibliogràfic.

Diuen que una imatge val més que mil paraules: us oferim un petit tast amb diverses fotografies dels dos exemplars, per tal que vosaltres també pugueu apreciar les diferències.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

11 Novembre 2015

El valor afegit d’un fons com el del CRAI Biblioteca de Reserva

El CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona compta amb un fons d’uns 150.000 impresos, datats entre 1501 i 1820. Es tracta d’una col·lecció de fons antic molt rica i que presenta una característica que la fa ben especial: sovint trobem diversos exemplars de la mateixa obra. Aquest casuística, que en el cas del llibre modern no té un gran valor –més enllà de l’augment quantitatiu de la col·lecció-, en el cas concret del llibre antic representa un valor afegit, un augment qualitatiu de la col·lecció. A què ens referim exactament quan parlem d’un valor qualitatiu? Més sovint del que ens podríem arribar a pensar -al contrari del que succeeix amb el llibre modern on totes les còpies són idèntiques-, en fons antic és molt habitual que algunes de les còpies que tenim d’una mateixa edició presentin diferències. Algunes vegades aquestes diferències són poc substancials, però en d’altres ens aporten un important valor afegit, una informació addicional, que sense la comparativa de les diverses versions al davant, podria passar desapercebuda als ulls del lector més profà.

Un bon exemple de la valuosa informació que podem trobar a diverses còpies de la mateixa edició és el cas del Ristretto della vita virtú e miracoli del B. Simone de Roxa dell’ordine della Santissima Trinita della Redenzione de’Schiavi, biografia de Simón de Rojas escrita pel jesuïta italià Giulio Cesare Cordara (1704-1785). Es tracta d’una obra publicada el 1766 a Roma amb motiu de la beatificació de Rojas, que va tenir lloc el 19 de març d’aquell mateix any pel Papa Climent XIII. L’obra va ser escrita en un moment en què les relacions entre la Companyia de Jesús i el Papat eren especialment complicades: des de la fi del segle XVII i tot al llarg del XVIII va produir-se una pugna important entre les tesis defensades pels jesuïtes i les del Papat, i un dels punts de conflicte va ser la doctrina defensada pel jesuïta Luis de Molina, el molinisme, al seu tractat Concordia liberi arbitrii cum gratiae donis (1588). Aquesta doctrina, que pretenia harmonitzar l’omnipotència divina i la llibertat humana va centrar els grans debats del segle XVII entorn de les qüestions de la gràcia, la predestinació i el lliure albir, i s’oposava frontalment a la tesi tomista de la premoció física, com a incompatible amb la llibertat.

En aquest context de disputa ideològica, en el qual el molinisme era reivindicat pels jesuïtes i, al contrari, la doctrina pontifícia reinvindicava figures com Sant Tomàs o Sant Agustí, trobem aquesta biografia de Simón de Rojas. Escrita precisament per un jesuïta, que al f. B2 (pàgina 11 de l’estat original de l’edició) afirma en relació al seu biografiat: “nelle materie controverse della Grazia si attenne a quella del Molina”. Evidentment, quan es va detectar aquesta afirmació, van saltar totes les alarmes i el full va ser immediatament substituït.

Al CRAI Biblioteca de Reserva no ens hauríem adonat de tota aquesta polèmica al voltant de l’edició de l’obra si no haguéssim tingut diversos exemplars, en concret 3:

El primer exemplar (topogràfic C-240/4/4) presenta el f. B2 cancellans –així s’anomena, en bibliografia material, el full que substitueix un altre-, sense signaturar, sense mencionar Molina i amb una mida una mica més reduïda que la resta de pàgines. Crida una mica l’atenció, però per si sol no hagués despertat el nostre interès.

El segon exemplar (topogràfic C-256/3/9) presenta el f. B2 cancellans signaturat (tot i que amb la mateixa composició tipogràfica que l’anterior exemplar) i amb un full abans del f. B2 amb el títol “Avviso al pubblico sopra l’impostura fatta dal P. Giulio Cordara Gesuita, nella vita ultimamente da lui scritta del B. Simone de Roxas Trinatario, e stampata in Roma nel 1766”. Al recto d’aquest full es reprodueix el text original on apareixia citat Luis de Molina i, al verso, es reprodueixen uns fragments del procés de beatificació que testifiquen que Simón de Rojas era seguidor del pensament dels pares de l’Església, per tal d’oferir testimoni escrit de la “impostura” en què va caure Cordara.

El tercer exemplar (topogràfic M-10089) té dos f. B2, el primer dels quals corresponent a l’estat original, és a dir, amb “de Molina”, i amb una anotació manuscrita a la part inferior on s’indica: “Advierta el lector que esta es la hoja como salió de la primera impression con aquellas dos palabras: Del Molina, como puede ver, y por cuya razón fue prohibida esta obra, como verá de la siguiente memoria manuscrita. Y assi nadie se atreva a cortar esta hoja; antes bien es necessario conservarla, por ser monumento authentico de la verdad historica que para memoria de todos se explica en el siguiente manuscrito”. Després d’aquest primer f. B2 segueixen 4 fulls manuscrits en llatí on, sota el títol “Monitum lectori: factum historicum memoriae commendans, quod occasione hujus operis Romae accidit 1766, quo temporein Urbe erat qui haec scribit”, aquest apassionat lector explica la rapidesa d’actuació amb la que es va portar a terme el procés de detecció i de censura del f. B2. Tot seguit, trobem el f. B2 cancellans amb l’anotació següent a la part inferior: “esta es la hoja corregida y emendada por orden del Maestro del Sacro Palazio; la que, quitadas aquellas dos palabras: del Molina, fue nuevamente impressa y inserida en lugar de la otra hoja. Pero he querido poner una y otra, porque conste la verdad”.

La comparació de les tres còpies ens ha permès plantejar-nos la hipòtesi, no sabem si encertada, que un cop detectada la “impostura” es devia substituir el f. B2 per un de corregit, potser una mica precipitadament (per això en el cas de l’exemplar C-240/4/4 és un full més petit, sense signaturar i es troba enganxat). Posteriorment, en els exemplars restants, es devia substituir el f. B2 corregit, signaturat, i amb el full d’avís enganxat abans. Esment a part mereix l’exemplar modificat pel seu propietari i que recull, a part de 4 fulls amb anotacions manuscrites, el f. B2 que va publicar-se originàriament a l’obra. Una gran esforç per part d’un posseïdor desconegut que ens ha permès detectar tota la polèmica generada per només dues paraules…

Si us interessa aquest tema, trobareu més informació sobre la pugna entre els jesuïtes i el Papat al llarg del segle XVIII a:

Mario Soria “Pontificado y jesuitas en el siglo XVIII”, Anales de la Fundación Francisco Elías de Tejada, núm. 2 (1996), p. 107-131.

4 Novembre 2015

De arte gymnastica libri sex: una nova proposta per a la iniciativa del CRAI UB, Apadrina un document.

CM-3422-1 (1) Us presentem un nou candidat per a l’apadrinament. Es tracta d’un imprès de l’any 1587, De arte gymnastica libri sex, obra del metge italià Girolamo Mercuriale (1530-1606). Mercuriale va ser un escriptor prolífic de molta anomenada, que ocupa diverses càtedres de medicina en algunes de les principals ciutats italianes, com ara Venècia o Pàdua. La seva excel·lent formació en estudis clàssics el va convertir en un destacat metge humanista, bon coneixedor de la llengua llatina i grega i també de la literatura mèdica clàssica.

Aquest autor publicà diversos tractats mèdics, entre ells el llibre que ara descrivim, fruit de set anys de recerca. Es tracta possiblement del primer estudi publicat a Europa sobre la medicina esportiva. En ell, Mercuriale exposa els beneficis que aporta la pràctica de la gimnàstica sobre la salut. Acompanyen i il·lustren el text una sèrie d’atractius gravats xilogràfics dels quals podeu veure una mostra a continuació. Estan inspirats en els exercicis físics que va trobar representats en les estàtues i medalles de l’antiguitat. L’obra va tenir un gran èxit i se’n van fer moltes edicions.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquest exemplar pertany a la tercera edició que es va publicar el 1587. Únicament es troba en dues biblioteques catalanes. Està relligat amb un altre text del mateix autor: Variarum lectionum in medicinae scriptoribus & alijs libris sex. Desafortunadament, totes dues obres es troben soltes a l’interior de l’enquadernació de pergamí, per la qual cosa es fa veritablement necessària una intervenció restauradora que garanteixi la seva preservació.

El volum procedeix de la biblioteca del convent de Sant Josep de Barcelona. Va ser una donació de Josep Jeroni Besora, canonge i president pel braç eclesiàstic de la Generalitat de Catalunya (1656). Besora va passar els darrers anys de la seva vida en el convent dels carmelites descalços i en morir els va llegar la seva rica biblioteca, d’uns 5.000 volums aproximadament, amb la condició que restés oberta al públic.

El CRAI Biblioteca de Reserva també compta amb una altre edició de l’obra, la segona (1573), que procedeix del Col·legi de Cirurgia de Barcelona, origen de la majoria dels textos mèdics del nostre fons. Podeu consultar les còpies digitals d’una bona part del nostre fons sobre medicina a BiPaDi, el repositori digital del CRAI UB, còpies que han estat produïdes pel CEDI.

22 Juliol 2015

Un probable livre de prix atorgat pel bisbe Émile Blanchet a la nostra col·lecció

supralibros Émile Blanchet Recentment hem localitzat en el nostre fons un exemplar bellament enquadernat que ens va cridar l’atenció. Es tracta en concret de l’obra en dos volums d’Abel François Villemain: Histoire de Cromwell : d’après les mémoires du temps et les recueils parlementaires. A Paris : Chez Maradan …, 1819, que presenta a la coberta anterior, daurat, sobre una relligadura amb gofrats, el nom d’Émile Blanchet.

Cercant informació sobre aquest personatge vam trobar indicis que apuntaven que podia tractar-se del bisbe francès Émile Blanchet (1886-1967). Davant la incertesa, vam posar-nos en contacte amb l’Institut catholique de Paris, on Blanchet havia ocupat el càrrec de rector entre 1946 i 1966, i a l’arxiu de la qual hi ha dipositat una part del seu fons personal exercint aquest càrrec.

Guillaume Boyer, Responsable de Conservació i Patrimoni de l’Institut Catholique de Paris, va oferir una interessant hipòtesis d’una pràctica que, com molts d’altres, portava a terme Émile Blanchet: per la decoració que presenta l’enquadernació i pel text que conté (un clàssic d’història del segle XIX), podria tractar-se d’un livre de prix o livre de présent. Què eren els llibres de premi? El bisbe Blanchet va començar com a estudiant a l’Institution Saint-Joseph au Havre, on va arribar a ser professor. Aquesta còpia que tenim dipositada a la nostra biblioteca podria ser un premi atorgat per Blanchet a un dels seus estudiants, cas en què Blanchet exerciria el paper d’agonòteta, és a dir, similar al d’aquells magistrats de l’antiga Grècia encarregats de presidir les lluites, els jocs i els certàmens públics i que premiaven també els guanyadors participant-t’hi activament. Aquesta és una bona hipòtesi, malgrat que el nostre llibre no presenta cap Ex Praemio, és a dir, cap inscripció manuscrita o impresa o alguna etiqueta enganxada a l’interior del llibre, que inclogués la identitat de l’estudiant, el material pel qual va ser guardonat i el nom de la institució. La inexistència d’aquest Ex Praemio fa que haguem de contemplar aquesta hipòtesi amb cautela…

Cal destacar finalment que el llibre també presenta a la portadella el segell del filòleg i escriptor Fernando de Arteaga y Pereira, datat l’any 1882, fet que demostra que abans d’estar en possessió del bisbe Blanchet –i probablement d’algun dels seus estudiants-, ja havia tingut una vida molt intensa.

25 Juny 2015

Tendències al món editorial al segle XVII: el cas de “Memorie recondite”, de Vittorio Siri

Els bibliotecaris que treballem amb llibre antic sabem que molt sovint és complicat resseguir la història de les edicions. A més, un problema afegit sorgeix quan treballem amb obres en diversos volums, ja que l’edició d’aquests volums al llarg dels anys pot haver patit un munt de vicissituds…

És per això que avui volem parlar-vos d’un cas ben curiós –especialment pel fet de trobar-se documentat-, que il·lustra algunes de les tendències del món de la impressió al segle XVII. Es tracta de l’obra de l’eclesiàstic i historiador italià Vittorio Siri (1608-1685) Memorie recondite : dall’Anno 1601 fino al 1640, divise in otto volumi. In Lione : Apresso Anisson, e Posuel, M.DC.LXXVII.-M.DC.LXXIX [1677-1679], que fa poc vam localitzar al nostre fons.

Malgrat que Siri ha estat un historiador força oblidat, l’obra en si té un gran valor, ja que és un testimoni únic –a través de la correspondència privada que posteriorment es va perdre- dels regnats d’Enric IV i Lluís XIII, i és l’única còpia documentada que trobem al Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya.

En relació al tema que ens ocupa, la història d’aquesta edició en concret, hem de destacar una singularitat important, i és que actualment es conserva el contracte per la publicació d’aquesta obra amb l’impressor de Ronco Scrivia, Bartolomeo Cotta. Es tracta d’una dada més que rellevant, ja que aquest és l’únic contracte editorial del segle XVII d’aquestes característiques que es conserva a la zona de Ligúria.

Inicialment, els dos primers volums de l’obra van ser impresos per Bartolomeo Cotta l’any 1677 a Ronco Scrivia, localitat i comuna italiana de la província de Gènova, a la regió de Ligúria; però nosaltres no disposem d’aquests dos volums. Curiosament, disposem dels volums u i dos, que tenen la mateixa composició tipogràfica que els volums de Cotta, tret del peu d’impremta variant, ja que estan impresos a Lió el 1679 per Anisson et Possuel.

Què podria haver passat?

Sembla ser que Bartolomeo Cotta havia de responsabilitzar-se de la impressió de tots els volums, tasca que va iniciar el 1677, però el tercer volum ja va ser imprès per un altre impresor a París, Sébastien Mabre-Cramoisy. Les teories de què podria haver motivat l’autor a canviar d’impressor poden ser diverses: la lentitud en la impressió dels volums en podria ser una, o que l’autor hagués considerat que l’impressor havia estat poc curós i que la quantitat d’errors de l’edició era inacceptable, en podria ser una altra…

Un altre motiu prou plausible és el fet que Vittorio Siri hagués decidit que la seva obra mereixia una difusió més amplia que la que podia oferir-li un impressor lígur, i hagués valorat que les impremtes de París i Lió podien oferir a la seva obra un circuit més internacional. Aquest podria ser el motiu pel qual el parisí Sébastien Mabre-Cramoisy va ser l’impressor dels volums 3 i 4, i com, de cara als volums posteriors, l’autor va decidir que els impressors de Lió Anisson et Possuel, posseïdors d’una bona xarxa de distribució, encara podien millorar més la circulació europea de la seva obra.

Suposem que quan Anisson et Possuel van fer-se càrrec de l’edició de l’obra, a partir dels volums 5 al 8, van rebre també els exemplars existents de les impressions dels volums 1 i 2 que no s’havien venut fins aleshores. Què va fer aquesta editorial per donar-los més sortida comercial? Doncs una pràctica habitual en aquells moments i que no contemplava la reimpressió dels volums: van agafar les còpies que havia fet Cotta i els hi van substituir la portada, creant una nova emissió dels dos primers volums. I què és una emissió? Segons Fredson Bowers, fundador de la bibliografia material, una emissió és el nombre total de còpies d’una forma d’una edició posades a la venda com una unitat intencionadament separada. Per aquest motiu trobareu a la catalogació d’aquesta obra la nota següent: “Existeix una emissió dels v. 1 i 2 amb peu d’impremta: In Ronco, 1677”.

Si voleu saber més sobre aquesta història en concret, us recomanem l’article següent, en què ens hem basat per a redactar aquest post:

Ruffini, Graziano. “”Une superchérie typographique dévoilée”. Le Memorie recondite di Vittorio Siri e la Tipografia di Ronco Scrivia”, Culture del testo 3 (settembre-dicembre 1995), p. 3-22

4 Juny 2015

Un post ben especial, Dos manuscritos catalanes y dos Ferrer barceloneses: el caso de los MSS 541 y 543 del CRAI Biblioteca de Reserva

Les consultes a distància d’usuaris sobre determinats documents conservats al CRAI Biblioteca de Reserva de vegades porten cua i tenen un final feliç, tant per a l’investigador com per a la pròpia biblioteca. Aquest és el cas de la petició d’informació que l’especialista en literatura llatina moderna de la Universitat de Cambridge, Maya Feile Tomes, va fer-nos a propòsit del manuscrit 543.

Ms 543, llom

Tot i que en un principi l’interès de la investigadora se centrava en la figura d’un dels jesuïtes biografiats recollits al text, el català Josep Manuel Peramàs, conegut com a José Manuel Peramás, l’intercanvi de missatges al llarg de diversos mesos va descobrir els autèntics autors i copista no només d’aquest manuscrit, sinó també del 541. La presència, al llom del 543, del teixell amb el títol “Ferrer. Jesuitas catalanes” i el fet que el 541 en presenti un de similar, on es llegeix “Ferrer. Himnodia sacra”, va determinar probablement l’atribució del primer al jesuïta Josep Ferrer Llopart, autor intel·lectual dels Himnodia sacra, nucli textual del 541.

Ara, la comparació de la cal·ligrafia dels dos documents amb la que mostren els manuscrits de la mà de Raimundo Ferrer conservats al CRAI Biblioteca de Reserva ha permès concloure que tots dos van ser copiats pel felipó català, autor de la crònica sobre l’ocupació napoleònica Barcelona cautiva. Si no n’hi hagués prou amb l’escriptura, bona part dels manuscrits de Raimundo Ferrer custodiats a Reserva presenta una relligadura similar, de pergamí clar sobre cartó i amb un vistós teixell vermell on s’inscriu amb lletres daurades el títol, precedit per “Ferrer”, característiques que comparteixen les enquadernacions del 541 i del 543.

Així, Raimundo Ferrer, en el cas del 543, va copiar fragments de l’obra del jesuïta Ramon Deodat Caballero i d’Urbina, conegut com a Ramón Diosdado Caballero, Bibliothecae scriptorum Societatis Jesu supplementa, en concret les biografies de membres catalans de la Companyia expulsats a Itàlia, entre ells Ferrer Llopart. Els Himnodia sacra del 541, en canvi, és, com dèiem, obra intel·lectual d’aquest últim, tot i que copiada pel felipó i complementada per aquest amb una carta sobre l’autor i una biografia del jesuïta expulsat, justament la de Caballero i d’Urbina que podem llegir al 543.

La familiaritat de Raimundo Ferrer amb l’obra de Caballero i d’Urbina és clarament demostrada per l’exemplar del suplement de les seves Bibliothecae conservat al CRAI Biblioteca de Reserva amb signatura topogràfica B-75/5/8, a les guardes del qual es llegeix una dedicatòria del jesuïta al felipó, “vir clarissimus”.

Feile Tomes ha redactat un estudi extens sobre la qüestió, en què destaquen les interessants reflexions sobre els costums i límits lingüístics del copista Raimundo Ferrer, així com una hipòtesi sobre la seva predilecció pel jesuïta Ferrer Llopart. Podeu llegir-lo al Dipòsit digital de la UB.

28 Abril 2015

Dues poesies manuscrites del segle XVI, copiades en un imprès de l’any 1563

Recentment hem descobert, en un imprès del segle XVI, dues poesies manuscrites copiades per dues mans diferents amb lletra del mateix segle. Les poesies es troben en el recto i el verso del full de guarda posterior d’un exemplar de l’edició, datada el 1563, dels comentaris al profeta Isaies, d’Adam Sasbout:

Sasbout, Adam. In Esaiam prophetam commentaria P. Adami Sasbovt ; opera et indvstria Cornelij Verburch Delphij in lucem edita. Antverpiae : in aedibus Ioan. Stelsii, 1563. ([Antuerpiae] : typis Ioan. Graphei). 377, [7] f.; 8º

Signatura topogràfica: M-5137

Aquesta troballa és fruit de l’especial atenció i cura que el CRAI Biblioteca de Reserva posa a l’hora de catalogar els seus exemplars. Ens referim a les marques de propietat, la rica diversitat de les notes i els texts manuscrits que sovint contenen.

L’edició d’Adam Sasbout ja estava catalogada, però és justament en l’estudi i la descripció de les marques de procedència que conté, entre elles, les del frare agustí Antonio Azevedo, que les dues poesies han sortit a la llum.

L’adscripció d’aquests poemes ha sigut possible gràcies a la identificació portada a terme per la professora Gemma Avenoza (Departament de Filologia Romànica de la UB). La notícia del seu descobriment ha estat publicada fa poc a Philobiblon, la base de dades biobibliogràfica sobre texts antics escrits en diverses llengües romàniques de la península ibèrica en la Edat Mitjana i inicis del Renaixement. L’entrada a facebook de Philobiblion dóna l’enllaç a l’article complet que ha escrit Óscar Perea Rodríguez (Lancaster University), sobre aquesta troballa. El professor Perea és un dels integrants de l’equip de BETA (Bibliografia Española de Textos Antiguos) a Philobiblon.

El primer dels poemes, d’autor anònim, està situat en el recto del full de guarda. Va ser catalogat per Brian Dutton en la seva obra El cancionero del s. XV: c. 1360-1520, amb el títol Acabarse am mis plazeres (v. 1, p. 376). És un dels poemes presents en un cançoner (LN1 en la catalogació de Dutton), que pertany al fons de la Biblioteca Nacional de Portugal, Lisboa, (colecção Dr. Ivo Cruz, 60). Es tracta d’un cançoner musical d’origen portuguès, datat cap al 1520 i que conté diverses peces religioses.

A continuació us oferim el text de l’edició que ha realitzat el professor Óscar Perea Rodríguez .

Acabarse án mis placeres

si me voy yo d’esta tierra.

¡Ay, mi Dios! ¿Quién me destierra?

Mis ojos nunca tendrán

otro descanso mayor 5

que es llorar con dolor

la vista que perderán.

Mis entrañas se abrirán

con tan justa y cruda guerra…

¡Ay, mi Dios! ¿Quién me destierra? 10

Sota el poema, com es pot veure a la imatge, es troba aquesta nota: A 18 de febrero empecé [a] dezir misa.

El segon poema, un sonet copiat en el verso del mateix full, ha estat descrit per Ralph Difranco (Denver University) a la base de dades BIPA Bibliografía de la Poesía Áurea, i s’atribueix a Tablares, amb el títol: Mi ofensa es grande, séalo el tormento.

Novament, us en oferim l’edició de la mà del professor Perea Rodríguez.

Fue grande la ofensa, séalo el tormento,

mas… ¡ay, tu desamor no me atormente!,

¡Ó, buen Jesús!, que de tu gracia ausente

pensarlo mata… ¿qué hará el sufrimiento?

Tu cruz, tu sangre [y muerte] te presento, 5

¡ó, ricas prendas de la pobre gente!

¿Permitirá tu amor divino, ardiente,

que tales esperanças llev’el viento?

Mas triste de mí, que ya no miro

si tu bondad me salva o me condena: 10

tu honra lloro y por tu amor sospiro;

la honra satisfaz con cualquier pena

la culpa quita y quedaré libre d’ella.

[…………………………………]

Sota el poema es troba aquesta nota manuscrita en llatí:

Nihil bene cernit amor, videt omnia lumine caeco. Credit amor caecus dedecus esse decus.

21 gener 2015

Els grans mestres de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem al CRAI Biblioteca de Reserva

CM-963 — Escut de la portada de l’edició de 1556 dels estatuts l’orde.

L’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, també coneguda amb el nom d’orde de Malta, va ser fundada el 1048 pel provençal Gerard amb l’objectiu d’atendre les necessitats dels pelegrins que arribaven als llocs sants. Gràcies a les riques donacions que reberen, l’orde estengué la seva influència per tota la cristiandat i va assolir un gran poder econòmic, militar i territorial.

Caplletres historiades de l'edició de 1556. — Caplletres historiades de l’edició de 1556.

L’orde va viure el seu moment de màxim esplendor en el segle XIV, mantenint la seva existència fins a l’actualitat. Les seves seus, on vivien els grans mestres acompanyats dels consells, foren successivament Jerusalem, després Sant Joan d’Acre, Rodes i finalment Malta, illa que van perdre el 1798 davant Napoleó.

Retrocedim uns quants anys cap a principis del segle XVIII, concretament l’any 1709. Per aquesta època li va ser encarregat a Giovanni Battista Brancadori, escriptor Sienès, que escrivís una notícia biogràfica per a cada un dels grans mestres de l’orde de Malta, des del seu fundador, Gerard, fins a Ramon de Perellós i de Rocafull (1637-1720).

Aquest projecte es materialitzà amb la publicació de Cronologia dei Gran-Maestri dello Spedale del Santo Sepolcro detti di Malta, on cada regest biogràfic va acompanyat d’un retrat. Segons Luigi de Angelis es van gravar 66 retrats calcogràfics, obra de Girolamo Rossi (1682-1762), si bé els dibuixos en què es basà l’artista vingueren de Malta directament.

Al CRAI Biblioteca de Reserva hem catalogat un volum que conté els retalls d’aquests retrats. Cada gravat inclou el retrat i la notícia biogràfica, però estan retallats i enganxats sobre paper. Un format originalment en foli ha quedat reduït a quart. També s’ha conservat la dedicatòria, que escriu Domenico de Rossi a Perellós. En aquesta hi figura també el peu d’impremta amb data 1709. L’impressor fou el mateix Domenico de Rossi, que aquell any va heretar el destacat taller de Giovanni Giacomo de Rossi, a la ciutat de Roma.

Aquest volum forma part dels llibres duplicats procedents de la Biblioteca del Duc d’Osuna, que foren enviats a finals del segle XIX pel govern de Madrid a la Universitat de Barcelona. Està incomplet: manquen portada, 6 gravats i preliminars i potser part del text. No hem pogut contrastar-ho amb cap altre exemplar, ja que no ha sigut possible localitzar-lo en cap altre catàleg o repertori.

A la Biblioteca Vaticana consta una edició probablement impresa el 1741, ja que conté el retrat d’un gran mestre posterior: Manuel Pinto de Fonseca (1741-1773). Graesse cita una edició de 1725 amb 68 retrats.

A continuació, podeu veure alguns dels magnífics retrats que conté.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

4 Novembre 2014

Cinc exemplars de l’edició de 1632 del Novus librorum prohibitorum & expurgatorum index amb la signatura autògrafa de l’inquisidor Sebastián de Huerta

En el fons del CRAI Biblioteca de Reserva es conserven 5 exemplars de l’edició espanyola de l’Índex de llibres prohibits de l’any 1632. Tots ells amb la signatura de l’inquisidor Sebastián de Huerta situada al verso de cada portada. Els diversos exemplars procedeixen de les biblioteques d’alguns dels principals convents de Barcelona: el convent de la Mercè, de Sant Francesc d’Assís, del Carme, de la Santíssima Trinitat i de Sant Agustí.

Novvus index librorum prohibitorum et expurgatorum / editus autoritate & iussu … D. Antonii Zapata. Hispali : ex typographaeo Francisci de Lyra, 1632

07 C-188/3/15

També conegut per Sebastián García de Huerta (1576-1644), aquest religiós va arribar a ocupar dos càrrecs de la màxima importància en l’àmbit de la Inquisició espanyola: el de secretari del Supremo Tribunal de la Inquisición a partir de 1616 i també el de secretari dels reis Felip III i Felip IV, en el Real Consejo Supremo de la Santa Inquisición.

Al catalogar els exemplars de l’edició de 1632 ens vam preguntar, en primer lloc, si es tractava d’una signatura autògrafa de Huerta. Una consulta a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid ens va permetre autenticar la signatura com a autògrafa.

En segon lloc, ens preguntàvem quin podia ser el motiu pel qual aquesta signatura figurava en el verso de la portada de tots els nostres exemplars de l’edició de 1632. La resposta ens la va donar Susana Cabezas Fontanilla, en el seu article “En torno a la impresión del catálogo de libros prohibidos y expurgados de 1612”. Documenta & Instrumenta, v. 3 (2005), p. 7-30. L’autora precisa, que en les edicions de 1583-84, 1632, 1640 i 1667, els secretaris del Consejo de la Suprema Inquisición van rebre el privilegi de publicació de l’Índex en reconeixement per les tasques de coordinació durant el procés d’edició. Això implicava que els secretaris podien portar a terme tots els acords relatius a l’edició, inclosa la selecció de l’impressor a qui s’encarregaria la publicació.

Per als secretaris de la Inquisició, aquest privilegi representava un esforç econòmic molt important, perquè el Sant Ofici no aportava els diners inicials que eren necessaris per costejar l’edició de l’Índex (paper i treball de l’impressor) sinó que els diners els havien de posar ells. Després, ja se’n rescabalarien amb els guanys provinents de la venda i la distribució. Per assegurar aquests beneficis, es va arribar al punt, com passa en l’edició de 1632, de reproduir-hi un text signat pel cardenal Antonio Zapata que conté la prohibició de vendre exemplars que no fossin signats pel secretari Huerta o pel pare Juan de Pineda.

A continuació reproduïm un fragment d’aquest text que es troba en el f. [creu llatina]4 de l’Índex de 1632.

“Mandamos pena de excomunion mayor … y de cincuenta ducados q[ue] ninguna persona de qualquier estado o condicion que sea, use, ni embie a parte alguna de las Indias, ni a otra alguna, ninguno de los dichos Catalogos è Indices, ni los venda en estos, ni aquellos Reynos, que no esten firmados del dicho Secretario Sebastian de Huerta, o de mano del Padre Iuan de Pineda …”

Les edicions dels Índex de llibres prohibits (la més antiga que consta en el nostre fons és la de l’any 1583) i la literatura relacionada amb aquesta matèria, es troba àmpliament representada en el CRAI Biblioteca de Reserva. A les biblioteques dels convents, comissionats del Sant Ofici revisaven les obres, com es pot veure en la nota de censura de l’edició de 1555 de l’obra d’Andreas Vesal De humani corporis fabrica

“V[idi]t et correxit, ex commisione S[ancti] Officii Inquisit[ionis] contra haereticam grauitatem, Jose[phus] Hiero[nimus] Besora S[acrae] T[heologiae] et P[hilosophae] D[octor] Canon[icus] Ilerden[sis] juxta praescriptum an[no] 1655”

L’any 2012, Carmen Garrido, cap del Gabinet de Documentació Tècnica del Museo del Prado, va autenticar, finalment, com a obra de Diego Velázquez el retrat de Sebastián Huerta que podeu veure en aquest enllaç. Es creu que va ser pintat per l’artista cap al 1629, poc abans del seu primer viatge a Itàlia.

31 Octubre 2014