La Biblioteca Patrimonial Digital de la Universitat de Barcelona (BiPaDi) és el portal que conté les còpies digitalitzades dels fons patrimonials, bibliogràfics i documentals, de la Universitat de Barcelona. Hi trobareu manuscrits, incunables i impresos del segle XVI fins el XIX, i altres col·leccions bibliogràfiques úniques de documents i fons d’arxiu.
Aquest mes de juny s’han incorporat a BiPaDi les col·leccions Matemàtica i Química.
Química s’inicia amb una selecció d’obres d’autors clàssics i de llibres rellevants per a l’estudi d’aquesta disciplina. Inclou documents conservats en els fons antics dels CRAI Biblioteques de Física i Química, Medicina i Reserva. Destaquen els grans tractats del principi del segle XIX de Thenard i Berzelius, els llibres de text, del segle XIX, de Mateu Orfila, Casares, Mascareñas, Luanco i Lozano i la traducció catalana, editada el 1919 per la Societat de Química de Catalunya, de la primera part del Traité…
Avui s’inaugura l’exposició “Escriptures.Símbols, paraules, poders“,organitzada pel Museu de Cultures del Món. Es tracta de la primera exposició temporal d’aquest nou museu localitzat al número 12 del carrer Montcada de Barcelona, que en la seva col·lecció permanent recull obres provinents del Museu Etnològic i de la cessió d’obres de la Col·lecció Folch.
La mostra durarà fins al 31 de gener de 2016 i es pot visitar juntament amb l’entrada general o per separat. A més de les obres de la col·lecció del museu, l’exposició compta amb la participació de moltes d’altres institucions que han prestat per aquest període algunes peces. El CRAI Biblioteca de Reserva hi participa amb el manuscrit 1797, que es tracta d’una miscel·lània àrab que recull fragments de les Mil i una Nits.
Els bibliotecaris que treballem amb llibre antic sabem que molt sovint és complicat resseguir la història de les edicions. A més, un problema afegit sorgeix quan treballem amb obres en diversos volums, ja que l’edició d’aquests volums al llarg dels anys pot haver patit un munt de vicissituds…
És per això que avui volem parlar-vos d’un cas ben curiós –especialment pel fet de trobar-se documentat-, que il·lustra algunes de les tendències del món de la impressió al segle XVII. Es tracta de l’obra de l’eclesiàstic i historiador italià Vittorio Siri (1608-1685) Memorie recondite : dall’Anno 1601 fino al 1640, divise in otto volumi. In Lione : Apresso Anisson, e Posuel, M.DC.LXXVII.-M.DC.LXXIX [1677-1679], que fa poc vam localitzar al nostre fons.
Malgrat que Siri ha estat un historiador força oblidat, l’obra en si té un gran valor, ja que és un testimoni únic –a través de la correspondència privada que posteriorment es va perdre- dels regnats d’Enric IV i Lluís XIII, i és l’única còpia documentada que trobem al Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya.
En relació al tema que ens ocupa, la història d’aquesta edició en concret, hem de destacar una singularitat important, i és que actualment es conserva el contracte per la publicació d’aquesta obra amb l’impressor de Ronco Scrivia, Bartolomeo Cotta. Es tracta d’una dada més que rellevant, ja que aquest és l’únic contracte editorial del segle XVII d’aquestes característiques que es conserva a la zona de Ligúria.
Inicialment, els dos primers volums de l’obra van ser impresos per Bartolomeo Cotta l’any 1677 a Ronco Scrivia, localitat i comuna italiana de la província de Gènova, a la regió de Ligúria; però nosaltres no disposem d’aquests dos volums. Curiosament, disposem dels volums u i dos, que tenen la mateixa composició tipogràfica que els volums de Cotta, tret del peu d’impremta variant, ja que estan impresos a Lió el 1679 per Anisson et Possuel.
Què podria haver passat?
Sembla ser que Bartolomeo Cotta havia de responsabilitzar-se de la impressió de tots els volums, tasca que va iniciar el 1677, però el tercer volum ja va ser imprès per un altre impresor a París, Sébastien Mabre-Cramoisy. Les teories de què podria haver motivat l’autor a canviar d’impressor poden ser diverses: la lentitud en la impressió dels volums en podria ser una, o que l’autor hagués considerat que l’impressor havia estat poc curós i que la quantitat d’errors de l’edició era inacceptable, en podria ser una altra…
Un altre motiu prou plausible és el fet que Vittorio Siri hagués decidit que la seva obra mereixia una difusió més amplia que la que podia oferir-li un impressor lígur, i hagués valorat que les impremtes de París i Lió podien oferir a la seva obra un circuit més internacional. Aquest podria ser el motiu pel qual el parisí Sébastien Mabre-Cramoisy va ser l’impressor dels volums 3 i 4, i com, de cara als volums posteriors, l’autor va decidir que els impressors de Lió Anisson et Possuel, posseïdors d’una bona xarxa de distribució, encara podien millorar més la circulació europea de la seva obra.
Suposem que quan Anisson et Possuel van fer-se càrrec de l’edició de l’obra, a partir dels volums 5 al 8, van rebre també els exemplars existents de les impressions dels volums 1 i 2 que no s’havien venut fins aleshores. Què va fer aquesta editorial per donar-los més sortida comercial? Doncs una pràctica habitual en aquells moments i que no contemplava la reimpressió dels volums: van agafar les còpies que havia fet Cotta i els hi van substituir la portada, creant una nova emissió dels dos primers volums. I què és una emissió? Segons Fredson Bowers, fundador de la bibliografia material, una emissió és el nombre total de còpies d’una forma d’una edició posades a la venda com una unitat intencionadament separada. Per aquest motiu trobareu a la catalogació d’aquesta obra la nota següent: “Existeix una emissió dels v. 1 i 2 amb peu d’impremta: In Ronco, 1677”.
Si voleu saber més sobre aquesta història en concret, us recomanem l’article següent, en què ens hem basat per a redactar aquest post:
Ruffini, Graziano. “”Une superchérie typographique dévoilée”. Le Memorie recondite di Vittorio Siri e la Tipografia di Ronco Scrivia”, Culture del testo 3 (settembre-dicembre 1995), p. 3-22
Remuntem-nos a la història de l’orde benedictina a Catalunya, en concret al monestir de Sant Pau del Camp que es troba actualment al cor del Raval. El cert és que no en sabem gairebé res del seu origen per manca de documentació, encara que és molt probable que el fundés el comte Guifré II entre els anys 897 i 911, car s’hi va fer enterrar (la seva tomba és en part encara conservada i es pot visitar).
Claustre de Sant Pau del Camp (abril 2015)
Vora l’any 1096 el matrimoni Geribert Guitard i Rotlenda van oferir a la població de Sant Cugat una nova comunitat monàstica. El 1117 ells mateixos l’encomanaren a la Santa Seu i n’encarregaren al bisbe de Barcelona i a un grup de prohoms de la ciutat la custòdia.
S’hi va establir una comunitat, però finalment, per causa del seu mal govern fou destituïda per part del bisbe i dels prohoms de la ciutat, un cop n’hagueren presentat queixa a l’abat de Sant Cugat. Així és com el monestir de Sant Cugat havia perdut tots els seus drets sobre Sant Pau ja a inicis del segle XIII.
Avancem ara cap el segle XVII, moment en què fou aixecat el col·legi noviciat de la Congregació Claustral Tarraconense al costat del monestir de Sant Pau. En aquesta època va ser quan es va crear la biblioteca i l’arxiu.
El prior que va crear la biblioteca és el nostre protagonista: Manuel de Regàs. El Germà Regàs havia estat monjo refetorer del Monestir de Sant Cugat del Vallès abans de passar a ser monjo del Reial Monestir de Sant Pau del Camp a Barcelona. Cal aquí recordar la importància per als benedictins dels estudis i la formació intel·lectual que adquirien mitjançant professors i sobretot, a partir dels llibres. La seva biblioteca va ser objecte d’especial cura i atenció.
Ens cridà l’atenció la seva idea moderna de biblioteca així com la rigorositat de la seva tasca. Com a prior, no només creà una òptima biblioteca, sinó que va anar més enllà per arribar a definir-la com a element viu, i cobrir així les necessitats dels investigadors. Va enllaçar per tant, el concepte de biblioteca i d’arxiu, amb el de servei adreçat a les persones interessades a la recerca.
El servei de préstec aleshores ja funcionava com ara l’entenem: es permetia el retorn dins dels 15 dies següents i es controlava mitjançant un rebut. Va ser ell mateix qui s’encarregà de gestionar la col·lecció, de realitzar-ne els inventaris i els índexs complets del fons. De fet, es pot dir que va dedicar tota la seva vida a la classificació, l’ordenació i el manteniment de la biblioteca d’aquest monestir.
El que el nostre personatge no sabia és que pocs anys després de la seva mort, el 1835, l’any de la desamortització, les col·leccions es dispersarien. Tots els llibres passaren a la biblioteca de la Universitat de Barcelona i els documents, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Ex-libris manuscrit de Manuel de Regàs al llibre amb signatura topogràfica 07 XVIII-220
En l’actualitat al catàleg només hem localitzat 16 títols de la biblioteca de Manuel de Regàs, identificats gràcies a l’exlibris manuscrit. Tots aquest llibres són del segle XVIII i de temàtiques molt variades des de poesia, música, teologia, oracions fúnebres i algun de dret. Crida l’atenció que molts d’ells van ser publicats a Cervera. Aquests llibres van passar a formar part de la biblioteca del monestir a la seva mort, tal com descriu ell mateix:
Quando el obtentor de esta mongia muera [és a dir, ell mateix], todos sus libros seran destinados a la Bibliotheca, conforme a lo dispuesto en N. S. constituciones y de lo liquido de su espolio se haran tres partes: una para sufragio de su alma, otra para comprar libros para la misma Librería a conocimiento del prior del Colegio y otra en aumento de la renta de dicba mongia y bonorario de sus obtentores.
També s’han trobat tres exemplars amb la marca manuscrita a portada del monestir de Sant Pau del Camp. No es descarta, per tant, descobrir-ne més en el futur.
Ex-libris manuscrit del Monestir de Sant Pau del Camp al llibre amb signatura topogràfica 07 XVII-6564
La col·lecció de manuscrits àrabs consta de 21 documents escrits en àrab més un escrit en àrab, copte i grec. No són manuscrits rics a nivell d’ornamentació. La majoria, tot i que molts no porten data, es poden situar amb molta probabilitat entre els segles XVI i XIX. Geogràficament pertanyen tant al Magrib com al Šām sirilibanès. Alguns van arribar a la UB a través de l’antiga Biblioteca Provincial de Barcelona i provenien de donacions fetes als antics convents de Santa Caterina i de Sant Josep. D’altres se’n desconeix el detall de la seva adquisició. Entre donadors i antics posseïdors podem esmentar a Joseph Grases, Carlos Desessar, Antwān Ben Shukrī, Nemesio Single, Nicola Sammane, Yūnus Gibrail Andrea, Rafael Calvo i el diplomàtic Eduard Toda.
Les descripcions catalogràfiques segueixen el format estàndard dels registres bibliogràfics dels catàlegs online, i pel que fa en concret als retalls corresponents als incipit i els explicit s’hi ofereixen transliterats, atès que el programari no permet, ara per ara, inserir de manera prou satisfactòria els paràgrafs en àrab. Quan això sigui possible, s’hauran de refer els registres bibliogràfics per tal de poder respectar d’una manera més fidel l’ortografia de l’original.
La temàtica dels manuscrits és bastant heterogènia. El gruix de manuscrits de la col·lecció són peces de caràcter religiós musulmà i cristià, com ara santorals i devocionaris de la Verge Maria.
Dels tres alcorans que integren la col·lecció dos són magribins: un complet, copiat el segle XVIII per Muhammad b. Šarīf b. Mūsà, i l’altre amb una selecció de sures per recitar en els funerals. El tercer és un alcorà mudèjar i consta de la selecció de sures que solen presentar els alcorans usats per aquesta comunitat. Alguns detalls decoratius l’apropen als alcorans de Terol (Cervera Fras, M.J.: “Descripción de los manuscritos mudéjares de Calanda (Teruel)”, Aragón en la Edad Media, 10-11 (1993), 165-88).
Mereixen una atenció especial els tres manuscrits amb històries i faules de les Mil i una nits. Els contes d’aquesta col·lecció tradicionalment s’han transmès de dues maneres: formant part del relat emmarcat per la història de Šahrazād i Šahriyār i, també, de manera independent fora d’aquest marc. El manuscrit i els fragments conservats a la col·lecció UB corresponen a la segona tradició i, per tant, són de principal interès en la reconstrucció d’aquesta via de transmissió.
La sorpresa de la catalogació ha estat trobar encartat en un dels manuscrits un imprès incomplet, de 16 pàgines. Aquest imprès conté una notícia sobre la verola, adreçada al divan del Caire, redactada pel baró Desgenettes (transliterat en àrab Dğnṭ), metge en cap de l’exèrcit napoleònic a Egipte. Es tracta d’una segona edició impresa al Caire el 1800 amb la tipografia àrab de l’Imprimerie Nationale francesa.
Encoratgem els investigadors i lectors en general a examinar de prop aquests documents.
Teresa Palacín i Roser Puig
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Volem remarcar la rellevància de l’aportació de la professora Roser Puig, sense la qual la catalogació d’aquests manuscrits no hagués estat possible. La seva intervenció en aquesta tasca no només s’ha centrat en la transcripció i transliteració dels manuscrits, sinó en la contextualització dels mateixos, tant cronològicament com geogràfica, i en la lectura i identificació dels antics posseïdors i altres notes marginals. Gràcies Roser!!
Les consultes a distància d’usuaris sobre determinats documents conservats al CRAI Biblioteca de Reserva de vegades porten cua i tenen un final feliç, tant per a l’investigador com per a la pròpia biblioteca. Aquest és el cas de la petició d’informació que l’especialista en literatura llatina moderna de la Universitat de Cambridge, Maya Feile Tomes, va fer-nos a propòsit del manuscrit 543.
Ms 541, llom
Ms 543, llom
Tot i que en un principi l’interès de la investigadora se centrava en la figura d’un dels jesuïtes biografiats recollits al text, el català Josep Manuel Peramàs, conegut com a José Manuel Peramás, l’intercanvi de missatges al llarg de diversos mesos va descobrir els autèntics autors i copista no només d’aquest manuscrit, sinó també del 541. La presència, al llom del 543, del teixell amb el títol “Ferrer. Jesuitas catalanes” i el fet que el 541 en presenti un de similar, on es llegeix “Ferrer. Himnodia sacra”, va determinar probablement l’atribució del primer al jesuïta Josep Ferrer Llopart, autor intel·lectual dels Himnodia sacra, nucli textual del 541.
Ms 541 f. 4 recto
Ms 543 f. 33 recto
Ara, la comparació de la cal·ligrafia dels dos documents amb la que mostren els manuscrits de la mà de Raimundo Ferrer conservats al CRAI Biblioteca de Reserva ha permès concloure que tots dos van ser copiats pel felipó català, autor de la crònica sobre l’ocupació napoleònica Barcelona cautiva. Si no n’hi hagués prou amb l’escriptura, bona part dels manuscrits de Raimundo Ferrer custodiats a Reserva presenta una relligadura similar, de pergamí clar sobre cartó i amb un vistós teixell vermell on s’inscriu amb lletres daurades el títol, precedit per “Ferrer”, característiques que comparteixen les enquadernacions del 541 i del 543.
Així, Raimundo Ferrer, en el cas del 543, va copiar fragments de l’obra del jesuïta Ramon Deodat Caballero i d’Urbina, conegut com a Ramón Diosdado Caballero, Bibliothecae scriptorum Societatis Jesu supplementa, en concret les biografies de membres catalans de la Companyia expulsats a Itàlia, entre ells Ferrer Llopart. Els Himnodia sacra del 541, en canvi, és, com dèiem, obra intel·lectual d’aquest últim, tot i que copiada pel felipó i complementada per aquest amb una carta sobre l’autor i una biografia del jesuïta expulsat, justament la de Caballero i d’Urbina que podem llegir al 543.
La familiaritat de Raimundo Ferrer amb l’obra de Caballero i d’Urbina és clarament demostrada per l’exemplar del suplement de les seves Bibliothecae conservat al CRAI Biblioteca de Reserva amb signatura topogràfica B-75/5/8, a les guardes del qual es llegeix una dedicatòria del jesuïta al felipó, “vir clarissimus”.
Feile Tomes ha redactat un estudi extens sobre la qüestió, en què destaquen les interessants reflexions sobre els costums i límits lingüístics del copista Raimundo Ferrer, així com una hipòtesi sobre la seva predilecció pel jesuïta Ferrer Llopart. Podeu llegir-lo al Dipòsit digital de la UB.
Ja fa gairebé un any queanunciàvemen aquest blog la inauguració del portal de la Biblioteca Patrimonial Digital de la Universitat de Barcelona (BiPaDi).
La d’Història de la medicina, tal com indica la introducció a la col·lecció del portal, es compon de dos tipus d’obres: d’una banda, tractats que revisen, interpreten o simplement recopilen els coneixements mèdics d’èpoques anteriors; i de l’altra, obres originals o reproduccions ulteriors de grans tractats que, avui en dia, ja són per si mateixes part de la història de la medicina.
A la col·lecció sobre ‘La lluita contra les epidèmies‘ el fons provinent del CRAI Biblioteca de Reserva és menor, ja que l’esclat d’obres amb un enfocament més científic es produeix a la fi del segle XVIII i durant el XIX arran dels inicis de l’epidemiologia, i encara més a partir de mitjan segle XIX.
Podeu consultar aquestes i les altres col·leccions del BiPaDi també des de la pestanya de Fons i col·leccions de la nostra plana web.
Dels molts actes organitzats pel 5è centenari del naixement de Santa Teresa de Jesús, el CRAI Biblioteca de Reserva participa en l’exposició organitzada per les Edades del Hombre “Teresa de Jesús, maestra de oración“. La mostra, que va començar el 23 de març, es clausurarà el mes de novembre d’aquest any 2015 i entre les obres que exposa, 3 pertanyen al fons del CRAI Biblioteca de Reserva. Són les següents:
A Barcelona se celebrarà els 500 anys de Santa Teresa amb una exposició sobre la seva biblioteca, unes jornades a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, i un recital el mateix dia de l’aniversari, el 28 de març.
La Bibliografia de referència de llibre antic relaciona totes les obres que podeu trobar citades al camp “Citació/Referències” del registre bibliogràfic del catàleg UB. Com veureu, en ella s’hi citen catàlegs, bibliografies, repertoris … i moltes altres obres fonamentals per a la localització i identificació dels nostres fons. En els registres de fons antic, aquest camp és essencial, ja que constata l’existència de l’edició i descarta la possible troballa d’una edició no repertoriada encara. Creiem, a més, que aquesta bibliografia també pot esdevenir una interessant i valuosa relació bibliogràfica per a tots aquells estudiosos del llibre antic.
La Bibliografia d’impressors, per la seva banda, va néixer lligada a la nostra base de dades de Marques d’impressors, un projecte iniciat l’any 1998 i que compta actualment amb 1643 registres d’impressors i 2761 marques digitalitzades. Aquesta bibliografia relaciona totes les obres que podeu trobar citades al camp “Font” de la base de dades i ha esdevingut també una bona guia per a tots aquells qui estiguin interessats en el món de la impremta.
Esperem que aquestes dues bibliografies siguin del vostre interès i utilitat.
Distribuït en tres gruixuts volums enquadernats probablement a mitjans del segle XVIII, el manuscrit constitueix una veritable mina per als investigadors, atesa l’abundància de notícies que aplega, no només relatives al convent dominic, sinó també a la història de Barcelona i fins i tot, en ocasions, a grans esdeveniments que van tenir lloc a Europa.
L’any 1743 Tomàs Ripoll, mestre general de l’orde dels dominics, va ordenar a qui en aquell moment era prior del convent, Josep Mercader, la sistematització de les cròniques que fins aleshores s’havien escrit sobre Santa Caterina, i l’encarregat va ser el pare bibliotecari Pere Màrtir Anglès. En efecte, la tasca havia estat encetada molts anys enrere, el 1603, per fra Francesc Camprubí qui, per manament del prior, Rafael Rifós, va reunir i posar en ordre “lo que secretament tenia tants anys començat i treballat” i va continuar la redacció dels annals fins a l’any 1634, en què va emmalaltir. A l’Epistola que obre el primer volum Camprubí senyala l’objectiu principal de la seva obra, escrita “per a que amb facilitat, sens regirar los llibres vells plens de carcoma i polilla del nostre arxiu, pugan distinctament saber i entendre coses i successos que per lo temps en dit convent han succeït”.
La dedicatòria al lector del segon volum, signada pel nou cronista, fra Ramon Torner, inclou una deliciosa reflexió sobre l’autoritat d’allò que queda escrit i sobre l’oportunitat de continuar amb la redacció dels annals: “… atenent i considerant lo molt reverend pare mestre fra Pere Màrtir Moixet, prior que és avui del present i sobredit convent i també fill d’ell, i en particular a alguna acció que la comunitat havia feta en la qual molts dels religiosos que viuen se eren trobats presents a ella, al venir a apurar-la (com la memòria és tan fràgil), n’hi hagué pocs d’un parer. Recorregueren al dit llibre i ell fonc lo que tragué de dubtes a tots“.
Ms 1007, p. 6
A Torner van seguir com a mínim dos redactors més, els pares Pau Vidal i Salvi Casanova, tot i que no de manera continuada, per la qual cosa una part substanciosa de la crònica va haver de ser escrita molts anys després que van ocórrer els fets. Mentre que la queixa sobre la descurança i abandó de qui els havia precedit és habitual als textos introductoris dels diferents redactors, Pere Màrtir Anglès suavitza i disculpa la falta, “pues tal vegada no tingueren la còpia d’escriptures e instruments que jo he tingut”.
Com dèiem, va ser Anglès qui va sistematitzar i completar el text, “posant i notant exactament, amb tota fidelitat, les notícies segons que les anirà adquirint, o ja sia de papers i autèntics instruments o ja sia de fide dignas persones segons que aquelles hauran vist o oït a dir a altres, a les quals se’ls puga i se’ls dega donar fe”. No només trobem fulls escrits de la seva mà relligats entre pàgines dels seus predecessors, i petits resums marginals, sinó també, al final dels volums 1 i 2, les anomenades “remissions” o ampliacions, i també diversos índexs de gran utilitat.
El volum primer recull els fets del convent des de la seva fundació, el 1219, fins al 1634, mentre que el segon arrenca l’any 1635 i arriba fins al 1700. Respecte al tercer volum, que va iniciar a escriure Pere Màrtir Anglès, comença el 1701 i acaba el 1802. El pare bibliotecari, veritable ànima de l’obra, va morir el setembre del 1754, però el text continua, de la mà d’altres autors, fins a truncar-se bruscament el gener del 1802, seguit per nombroses pàgines en blanc, i mancat d’índexs.
Ms 1005, f. [3]
Com a crònica conventual, el Lumen Domus il·lumina la vida quotidiana del cenobi, les seves petites rutines, la seva economia, els seus conflictes, i dóna fe de l’arrelament i rellevància del convent a la ciutat de Barcelona, de fins a quin punt era present als seus carrers, amb les festes i processons, i de com mantenia contactes regulars amb les institucions de govern, tant municipals com eclesiàstiques. També ens parla de la relació que establia amb altres cases de religiosos i, molt especialment, de les disputes amb els jesuïtes. Les notícies que s’hi descriuen, narrades en moltes ocasions de manera molt viva, van des de la descripció de l’àpat ofert pel nou prior a la comunitat el dia del seu nomenament, fins al relat de la rebuda d’un rei per part dels frares. S’hi llegeixen successos d’allò més diversos, fenòmens naturals, com terratrèmols, pluges torrencials o huracans, i notícies pròpies de la crònica negra, assassinats i robatoris, o escenes colpidores, com l’acte de fe en què la Inquisició va cremar un jueu.
Hi destaca igualment la immediatesa en el relat de fets històrics com ara els últims temps de la Guerra de Successió a la ciutat, narrats en algunes ocasions gairebé a manera de dietari. És aquesta qualitat, probablement, la que ha atret l’atenció de tants investigadors i n’ha fet un dels documents més consultats del CRAI Biblioteca de Reserva. Igualment, enriqueix i singularitza el manuscrit la presència d’impresos contemporanis, fulls plegats o fullets, alguns dels quals importants per la seva raresa, que il·lustren o certifiquen els fets relatats pel cronista.
Celebrem, així, que els annals del convent de Santa Caterina de Barcelona es posin a disposició del públic, i confiem que, com deia un dels seus primers autors, el pare Ramon Torner, serveixin “de claredat i llum, en moltes ocasions, en los temps presents”.
La Biblioteca Patrimonial Digital de la Universitat de Barcelona (BiPaDi) és el portal que conté les còpies digitalitzades dels fons patrimonials, bibliogràfics i documentals, de la Universitat de Barcelona. Hi trobareu manuscrits, incunables i impresos del segle XVI fins el XIX, i altres col·leccions bibliogràfiques úniques de documents i fons d’arxiu.
Blog del CRAI Biblioteca de Fons Antic 