Feia temps que no parlàvem d’incunables, i ja en teníem ganes. Avui tornem amb la bona notícia de la descoberta de dues noves edicions i de l’ingrés d’una altra amb una fantàstica col·lecció de testimonis del seu passat.
Comencem amb una Bíblia amb postil·les de Nicolau de Lira, impresa a Venècia el 1481 per Johann Herbort, de què conservem només els Evangelis. La similitud de l’enquadernació amb la de les parts d’una altra Bíblia del mateix Lira sortida de les premses d’Anton Koberger, a Nuremberg, el 1487 (mancada precisament dels Evangelis) va propiciar que es col·loquessin juntes al prestatge i s’adscrivissin a la mateixa edició. La lenta revisió de les descripcions bibliogràfiques i d’exemplar de les còpies incunables de la nostra col·lecció està donant el seu fruit, i ha propiciat la identificació de 5 noves edicions, nombre que de ben segur creixerà en un futur.
Bíblia Venècia : Johann Herbort, a costa de Johannes de Colonia i Nicolas Jenson, 13.VII.1481 Inc 955, f. Ee2r
El 2016 publicàvem al Bloc de Lletres la notícia de la donació per part de la família Solà de la biblioteca privada de Joan Solà al CRAI de la Universitat de Barcelona. Avui ens plau comunicar-vos que el Fons Joan Solà està catalogat i integrat al catàleg del CRAI.
És, doncs, el moment de mostrar una selecció dels gairebé 9.000 volums de què consta el Fons Joan Solà i per fer-ho presentem l’exposició Joan Solà, bibliòfil. A les vitrines exteriors i interiors del CRAI Biblioteca de Lletres hi trobareu documents que formen part d’algun dels tres grans apartats en els quals podem dividir el la biblioteca personal de Joan Solà:
La biblioteca de l’especialista: és aproximadament la meitat del fons i conté les obres de tipus filològic, especialment lingüístic. Són edicions posteriors a 1945 sovint amb notes manuscrites a llapis fetes pel mateix Dr. Solà i amb un volum…
Hem finalitzat la catalogació de 77 obres provinents de la biblioteca Josep Balari i Jovany, catedràtic de llengua grega de la Universitat de Barcelona des de 1881 a 1901.
Josep Balari i Jovany es va dedicar a la filologia i a la història. També exercí d’advocat i es va interessar per la taquigrafia, de la qual va ser-ne un veritable expert i alhora un fervent partidari del sistema taquigràfic Garriga.
Efectivament, per a la realització d’aquesta obra, l’historiador i arxiver fra Valentí Serrade Manresa ha consultat part del nostre fons, no endebades assenyala que “avui dia els principals manuscrits de matèria mèdica caputxina es conserven a la Biblioteca Universitària de Barcelona”. En aquest sentit, us recordem que tot i que una part important del nostre fons de manuscrits encara no es troba accessible en línia, teniu al vostre abast diverses vies per aproximar-vos a aquest tipus de documents, que trobareu descrites a la pàgina web dedicada als nostres manuscrits. I si preciseu d’una atenció més personalitzada, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres, ja que al fons de manuscrits podreu localitzar informació inèdita sobre temes ben diversos i que pot ser l’origen de les vostres recerques.
Bona mostra de l’interès d’aquest fons és precisament el llibre del que us parlem avui, Tornar als remeis de sempre: pocions, ungüents i herbes medicinals, on l’autor passa revista als remeis per curar tota classe de tos, dolors reumàtics, morenes, cremades, etc., així com a les propietats medicinals de plantes com la murtra, el porro, el safrà o la sajolida.
Si teniu curiositat per aquest tema, escolteu l’entrevista que van fer a fra Valentí de Manresa al programa Mans, de Catalunya Ràdio i sempre podeu afegir aquest llibret a la vostra llista per Sant Jordi!
Conegut per les seves Memorias de un menestral de Barcelona, l’historiador, periodista i polític Josep Coroleu i Inglada (1839-95) va cursar estudis de Dret a la Universitat de Barcelona. La biblioteca familiar ha conservat des de fa dècades una bona col·lecció de llibres de matèria historiogràfica i legal que per força hagueren d’assistir Coroleu en els seus estudis sobre les institucions jurídiques de la Catalunya medieval. Tres d’aquests llibres han passat a formar part recentment del fons de reserva de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.
La setmana passada es va lliurar al CRAI Biblioteca de Reserva un nou incunable donat per Alexandra von Arx Ortínez. Es tracta de la Geographia d’Estrabó impresa a Venècia per Johannes Rubeus Vercellensis el 24 d’abril de 1494, tal com ho indica el seu colofó. D’aquest incunable se’n conserven nombroses còpies arreu del món, que queden recollides en el Incunabula Short Title Catalogue (ISTC).
La primera edició de l’obra va sortir de les premses dels impressors alemanys Conradus Sweynheym i Arnoldus Pannartz a Roma el 1469 i encara se’n van imprimir 3 edicions més abans de l’edició que nosaltres presentem, del 1494. Això ens indica el gran èxit que va tenir des del primer moment. Va ser traduïda al llatí cap al 1454 per encàrrec del Papa Nicolau V. Foren els seus traductors el veronès Guarino Guarini i el promotor de l’ensenyament del grec a París, Gergorio Tifernate.
Estrabó fou un geògraf, historiador i escriptor grec que va viure fins a l’any 20 dC aproximadament. La Geographia és la seva obra més important i fou escrita durant un llarg període de la seva vida. La integren 17 llibres, dels quals se’n conserven la seva major part. En ells es descriuen les diverses parts del món conegut: l’Europa, l’Àsia menor, l’Orient, i l’Àfrica (Líbia i Egipte), descripcions a les quals s’afegeixen també observacions de caire històric i filosòfic. El llibre III està dedicat a la geografia de la península Ibèrica. L’obra d’Estrabó és una de les fonts clàssiques amb més informació sobre els Països Catalans a l’època antiga.
Creiem interessant destacar la influència de l’obra d’Estrabó en la del bisbe i humanista Joan Margarit i de Pau (1422-1484), autor de Paralipomenon Hispaniae libri decem on es cita i reprodueix la Geographia molt sovint. Margarit, posseïdor d’una magnífica biblioteca, és considerat com el primer autor de la península en utilitzar la Geographia amb finalitats erudites. En el CRAI Biblioteca de Reserva es conserven 3 manuscrits que havien pertangut a Joan Margarit.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Amb aquest donatiu, el nombre d’incunables del CRAI Biblioteca de Reserva arriba a 773 edicions i 976 exemplars. Per conèixer millor aquesta col·lecció, podeu llegir aquest article.
Camprubí, especialista en l’estudi de la premsa i la impremta a l’època moderna, va defensar la seva tesi sobre l’impressor català Rafael Figueró el gener de 2014. Des de fa uns mesos la tesi ja es pot consultar a text complet a la base de dades TDX.
Per a la realització dels seus estudis Camprubí ha consultat, entre d’altres, els fons del CRAI Biblioteca de Reserva, fet que podem constatar amb les seves freqüents visites i les notes a peu de pàgina que ens ofereix en els seus articles. Un bona mostra és la referència al nostre llibre Dialogi de immortalitate animae que exemplifica com, a partir de la publicació de l’Índex de llibres prohibits el 1559, a Catalunya comencen a aparèixer les primeres obres que especificaven haver rebut l’autorització per a la seva impressió.
Des d’aquí volem donar les gràcies al Xevi per ajudar-nos a difondre el nostre fons i animar-lo a continuar amb les seves interessants recerques.
El CRAI de la UB vol agrair avui al Dr. Gaspar Coll i Rosell el recent donatiu de diverses obres que s’han incorporat al seu fons. El Dr. Gaspar Coll i Rosell, professor d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, i que des de 2012 ocupa el càrrec de Delegat del Rector pel Parc de les Humanitats i les Ciències Socials, ha donat a la nostra biblioteca diversos títols d’obres impreses entre els s. XVII i XIX.
Les obres posteriors a 1820 –dos manuals escolars i dues obres de caire religiós- datades entre 1853 i 1898, podran ser consultades al CRAI Biblioteca de Lletres.
Podeu consultar totes les obres donades pel Dr. Gaspar Coll i Rosell (en aquest donatiu i en diversos realitzats anteriorment) al catàleg del CRAI de la UB .
Avui volem agraïr a la professora emèrita del Departament d’Antropologia Cultural i Història d’Amèrica i Àfrica de la UB, Maria Jesús Buxó Rey, que hagi efectuat un nou donatiu al fons del CRAI Biblioteca de Reserva. Es tracta de dues edicions de Quatre cents aforismes catalans, de Joan Carles Amat, obra escrita a inicis del segle XVII i de la que s’han imprès nombroses edicions.
El primer exemplar donat és una edició de l’obra publicada a Girona per l’impressor Narcís Oliva. L’obra no està datada i en aquest cas concret és bastant difícil acotar la data aproximada de publicació, ja que precisament a Girona van treballar dos editors (pare i fill) que es deien Narcís Oliva. Segons ens indica Manuel Llanas a L’edició a Catalunya el segle XVIII, la dinastia dels Oliva, juntament amb els Bro, van protagonitzar gairebé en exclusiva el món del llibre gironí del set-cents. El pare, Narcís Oliva i Just, va començar a treballar el 1713 (en heretar l’obrador del seu progenitor Francesc Oliva) i va restar actiu fins el 1745. Va ser aleshores quan el seu fill, Narcís Oliva i Nadal, va fer-se càrrec de l’obrador fins el 1803. Moltes de les obres que van sorgir de la impremta dels Oliva no porten data, fet que dificulta moltíssim l’atribució de les obres al pare o al fill. A més, tant Narcís Oliva pare com fill van gaudir de l’exclusiva de vendre a Girona els llibres escolars estampats per les premses cerverines, fet que encara dificulta més l’atribució de les edicions, ja que la temàtica de les obres no ens ajuda, en no ser un tret distintiu de cap dels impressors. Davant la impossibilitat de datar l’obra amb exactitud, s’ha indicat en la catalogació que la data de publicació és entre 1713 i 1803, període en el que van treballar primer el pare i després el fill.
El segon exemplar donat per Buxó és una edició de la mateixa obra publicada a Barcelona a l’Impremta Bayer Germans, també sense any, però que Palau i Dulcet data el 1918. Cal destacar que aquesta edició inclou un interessant estudi biogràfic sobre l’autor de l’obra, Joan Carles Amat.
Quatre cents aforismes catalans va ser una obra que va gaudir d’una gran divulgació –només cal dir que el Manual del librero hispano-americano, d’Antoni Palau i Dulcet, en ressenya més d’una trentena- i va utilitzar-se com a llibre de lectura d’infants, de similar manera a com s’havia fet amb el Franselm o Llibre de bons amonestaments, d’Anselm Turmeda. Es tracta d’una obra de caire didàcticomoral, que a través dels 394 proverbis formats per dos versos heptasil.làbics apariats, dóna consells sobre com viure i obrar correctament. Una part d’aquests proverbis són aforismes de creació, tot i que n’hi ha un nombre considerable provinent del Franselm.
A nivell formal cal destacar que l’edició de Narcís Oliva presenta una enquadernació força peculiar que mereix una menció especial. Les cobertes estan formades per diversos fulls enganxats junts, aconseguint així un gruix similar al del cartó. El recto de les cobertes és un full reaprofitat, amb fragments del missal romà i un pentagrama, imprès a dues tintes. A la part interior de les cobertes hi trobem un altre full reaprofitat, en aquest cas un fragment del número 53 de la Gazette de France (del 2 de juliol de 1762) que inclou, a més de la capçalera de la publicació, part de dues notícies succeïdes a Varsòvia i a Estocolm el juny d’aquell mateix any.
Da. Maria Josefa Pimentel Condesa Duquesa de Benavente Duquesa de Bejar Gandia y Arcos casada con D. Pedro de Alcantara Giron Duque de Osuna
Actualment, dins de les diverses tasques de catalogació retrospectiva que de manera simultània s’estan portan a terme al CRAI Biblioteca de Reserva, destaca la catalogació del llegat dels Ducs d’Osuna.
Aquest llegat va incorporar-se a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona a les darreries del segle XIX, moment en el qual la Biblioteca Nacional de Madrid va donar a la nostra biblioteca un fons de llibres duplicats provinents de la Biblioteca del Duque de Osuna y del Infantado. Però, quin era l’origen d’aquest donatiu? L’any 1882 va morir Mariano Téllez-Girón y Beaufort Spontin, XII Duc d’Osuna, qui de resultes de l’elevat tren de vida que va mantenir durant anys, va arribar a dilapidar la fortuna familiar. L’Estat espanyol va adquirir, per la quantitat de nou-centes mil pessetes i gràcies a la mediació de Marcelino Menéndez Pelayo, la biblioteca de la Casa d’Osuna, que incloïa també la de l’Infantado. La Biblioteca Nacional de Madrid va conservar tots els manuscrits i també els impresos dels que no disposés de cap exemplar. La resta d’obres es van distribuir de la següent manera: les de contingut polític van passar a les biblioteques del Congrés i del Senat; la resta es van repartir entre les biblioteques públiques, entre les que en aquells moments hi havia la de la Universitat de Barcelona, que feia les funcions de pública provincial.
La novetat que avui desitgem destacar ha estat la detecció i identificació d’un nou supralibros estretament relacionat amb el Ducat d’Osuna: el supralibros “Pimentel”, que identifica els exemplars provinents de la biblioteca de María Josefa Alfonso Pimentel, duquesa de Benavente (1752-1834), qui va casar-se el 1771 amb Pedro de Alcántara Téllez-Girón, IX duque de Osuna, produïnt-se així l’entroncament de les cases Pimentel (Benavente) amb els Téllez-Girón (Osuna).
María Josefa Alfonso de Pimentel va ser una aristòcrata espanyola qui, a l’igual que el seu marit Pedro Alcántara Téllez-Girón, va destacar per posseïr unes fortes inquietuts intel·lectuals, fet que va motivar que exercís de mecenes de diversos artistes, escriptors i científics, entre els que trobem el pintor Francisco José de Goya. María Josefa Alfonso de Pimentel era, per dret propi, Comtessa-Duquessa de Benavente, Duquessa de Béjar, de Mandas, Plasencia, Arcos i Gandía, Princesa d’Anglona i d’Esquilache, Marquessa de Lombay i de Jabalquinto i Comtessa de Mayorga i, degut als seus diversos títols, va heretar diferents biblioteques amb milers d’exemplars procedents de Béjar (Salamanca), Benavente (Zamora), Gandia (València) i Madrid. A la seva passió pels llibres cal afegir la del seu espòs, qui va ser membre de la Real Academia Española i va reunir una de les biblioteques més importants del país, amb més de 25.000 volums. María Josefa Alfonso de Pimentel va mantenir també un dels salons literaris més importants de Madrid, convertint-se en la personificació dels aristòcrates il·lustrats del segle XVIII tardà, i va ser la creadora del Parc de El Capricho, situat precisament al barri madrileny de la Alameda de Osuna.
Conegut per les seves 
Avui volem donar les gràcies a un dels nostres usuaris, en 
Blog del CRAI Biblioteca de Fons Antic 