Les sessions amb documents al CRAI Biblioteca de Fons Antic, inspiradores per a treballs d’assignatures. Un exemple en primera persona.

Com sabeu, les classes impartides a la nostra Sala de Manuscrits de la mà de professors de la casa amb documentació de la nostra biblioteca és una opció que oferim des de fa anys. L’oportunitat de poder veure directament les fonts primàries és un valor afegit que la nostra universitat pot proposar gràcies a la important col·lecció de fons antic que custodia.

Una d’aquestes sessions va ser impartida al mes d’octubre de l’any passat per en Diego Sola, professor de la Facultat de Geografia i Història de la UB i usuari habitual de la nostra biblioteca. La classe pertanyia al Màster Història i Identitats en el Mediterrani Occidental, concretament a l’assignatura Historiadors i historiografia del Mediterrani Occidental en l’Edat Moderna. Aquesta sessió, i va inspirar un treball de l’alumne Luis Conde Blázquez, publicat al Dipòsit Digital, amb el títol Entre la providència y la razón: la obra historiogràfica de Jacques-Bénigne Bossuet.

Li donem la paraula perquè ens expliqui directament el procés i fruit de la seva recerca.

Portada de Narracion que de el gran govierno de los antiguos egypcios…, de Jacques-Bénigne Bossuet. Font: C-221/6/1.

«No hi ha en veritat mitjà més adequat [que la història] de conèixer quant poden les passions i els interessos humans, els temps i les circumstàncies, els bons i els dolents consells». Aquesta apologia de la disciplina històrica arrenca del càlam de Jacques-Bénigne Bossuet en el seu Discurs sobre la història universal per al Delfí de França (1681). Es tracta d’una obra menys coneguda que no pas altres dins la construcció del coneixement del passat, fins al punt que, personalment, no en tenia constància fins que l’assignatura “Historiadors i historiografia” del Màster en Història i Identitats del Mediterrani Occidental (segles XV-XIX) em va fer seleccionar un autor per desenvolupar el treball de curs. A decidir-me pel bisbe de Meaux m’ajudà la visita al Fons Antic de la UB organitzada pel nostre professor, el Dr. Diego Sola, amb la col·laboració de Gemma Caballer. Aquesta veritable santabàrbara de relíquies documentals, algunes manuscrites, d’altres impreses, d’altres àdhuc en forma de gravats, hagué de plantejar, de segur, tot un repte a l’hora de seleccionar una tria representativa de la qualitat custodiada. I dins d’aquesta fracció, allà estava l’edició castellana de 1736, amb l’ampul·lós títol Narracion que de el gran govierno de los antiguos egypcios hace el docto monseñor Bossuet, obispo de Meaux, en su discurso, sobre la Historia universal, compuesto para la enseñanza del Serenissimo Señor Delphin de Francia. Per ser fidels a la veritat, aquesta és una versió escurçada, consagrada a un dels nombrosos períodes que reconstrueix l’obra original. De tota manera, el Fons Antic conserva en la seva col·lecció altres dues edicions castellanes, ara sí, completes, i datades també del segle XVIII.

Partint d’aquest ancoratge personal, tractaré tot seguit d’aproximar el lector a la rellevància que té el Discours i el seu autor. Bossuet no resultarà segurament un nom estrany per a qui hagi rebut formació històrica, car es presenta com el principal pilar teòric (i també pràctic, per què no dir-ho) de l’absolutisme de Lluís XIV. Va desenvolupar tot un plantejament ideològic que, arrelat en la seva dramàtica experiència en una França solcada per contínues revoltes, confià en el monarca francès la recció de tots els designis de la vida humana. No és, certament, res nou: Bodin, Hobbes o Filmer ja testimoniegen la tendència política que fructificà a l’Europa dels segles moderns. Tanmateix, Bossuet gosa justificar les omnipotents atribucions amb què tracten d’investir-se els sobirans de l’època en la voluntat de Déu: és el que anomenem “monarquia absoluta de dret diví”. A aquesta tasca intel·lectual, el bisbe francès afegí la seva agència en la cort de Versalles. No hem d’oblidar que Bossuet, fill de la magistratura borgonyona, reclamà l’atenció de la família reial i de tota França per la vivacitat dels seus sermons, per la qual cosa acabà exercint d’abat de cort. La cosa, però, no es deturà en aquest punt: el veurem aconsellant el Roi Soleil en decisions d’Estat, defensant el gal·licanisme en front del Papat i instruint el futur del regne, això és, el Delfí.

Hyacinthe Rigaud. Retrat de Jacques-Bénigne Bossuet, 1702, oli sobre tela, 240 x 165 cm, Museu del Louvre, París.

És en aquest darrer encomanament on cal situar el que en original llegiríem Discours sur l’histoire universelle à Monsieur le Dauphin: pour expliquer la suite de la religion et les changements des empires: depuis le commencement du monde jusqu’à l’empire de Charlemagne. La referència completa no és gratuïta; ans al contrari, mostra gairebé amb cristal·lina transparència la naturalesa, el contingut i la intenció de l’obra. Així doncs, aprofitaré el mateix títol per presentar els resultats de la meva anàlisi.

El text és, en aquest sentit, un extens discurs, no un tractat d’erudició. Persegueix una finalitat didàctica i moralitzant, per això no dubta en explotar les possibilitats de l’intercanvi verbal (en realitat, al·locució), a la manera dels filòsofs antics. El segon aspecte definidor de l’obra és la seva voluntat per demostrar que Déu és el motor que acciona els engranatges de la història: els fets queden vehiculats per dos eixos, aquell guiat per la Providència (és a dir, la Religió) i aquell guiat per la humanitat (i.e., els imperis). Bossuet no defuig, però, l’oportunitat de subordinar aquesta darrera dimensió a la primera, com recorda al darrer paràgraf del Discours:

Pendant que vous les verrez tomber presque tous d’eux-mesmes, et que vous verrez la Religion se soustenir par sa propre force, vous connoistrez aisément quelle est la solide grandeur et où un homme sensé doit mettre son esperance.”

Portada de l’edició parisenca de 1681. Font: BSB. 4. H.un. 17. Bossuet, Jacques-Bénigne. Discours sur l’histoire universelle

Per arribar a aquest corol·lari, Bossuet estructura l’obra en tres parts. La primera, Les époques, és una reconstrucció evenemencial del passat on, tanmateix, aplica criteris de temporicitat que li permeten establir dotze períodes, identificats amb dotze prominents figures o esdeveniments: Adam, Noè, Abraham, Moisès, Troia, Salomó, Ròmul, Cir, Escipió, Jesucrist, Constantí i Carlemany. Sobre aquesta base factual fa rotar l’eix interpretatiu en una segona part titulada La suite de la réligion. És sota aquest epígraf on demostra la superioritat de la doctrina, atesa la seva immutabilitat, una perfecció que l’estirp humana no pot gosar somniar i que es fa palesa en la gran concatenació de règims que s’han succeït en el concert mundà. Així ho desenvolupa en el tercer observatori de què es dota el llibre: Les empires.

La tesi sostinguda per Bossuet sembla encabir-se en els postulats providencialistes d’altre temps, motiu pel qual la crítica immediatament posterior, la Il·lustració, el va condemnar a l’arcaisme. Però el cert és que el bisbe de Meaux no es deslliga de l’esperit crític que recorre el segle de la Revolució Científica. En parlar de la gestació i de l’erosió dels imperis, no adverteix únicament l’arbitri celestial, també focalitza en les causes humanes, tot penetrant, fins i tot, en el caràcter dels pobles, en la psicologia dels personatges i en els trets de cada model estatal. Nocions sobre les quals encara incideix la didàctica de les ciències socials, com ara la simultaneïtat, la relació causa-efecte o la perspectiva històrica són perceptibles ja en l’obra de Bossuet.

D’altra banda, el rigor documental irromp en el tractament que en fa de les fonts. Per suposat, la Bíblia adquireix estatut privilegiat en l’obtenció d’informació, però això no impedeix una intensa tasca de recerca que va mobilitzar nombrosos col·laboradors del Petit Concile i fins i tot pelegrins i viatgers que visitaven el Pròxim Orient. S’hi afegeix un nodrit repertori d’autors que abasten des del món clàssic (Heròdot, Polibi, Tàcit, Tit Livi) a la historiografia altmedieval (Orígens, Sant Isidor, Eginard), passant per historiadors jueus (Flavi Josep) i per textos patrístics.

El resultat és un discurs potser no gaire adaptat al desenvolupament cognitiu d’un infant d’onze anys com el Delfí, però sens dubte mereixedor d’aquestes paraules de Voltaire: «Causà astorament aquella força majestàtica amb què descriu els costums, el govern, el creixement i la caiguda dels grans imperis, i aquells trets ràpids d’una veritat enèrgica amb la qual pinta i jutja les nacions». Disposar d’aquest tast d’Història en majúscules al Fons Antic és un luxe que l’apassionat per la nostra disciplina no hauria de refusar.

Luis Conde Blázquez
Estudiant del Màster Història i Identitats en el Mediterrani Occidental

Aquesta entrada s'ha publicat en Aprenentatge basat en projectes, Col·laboracions d'alumnes, Impresos, TFGs -TFMs i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.