Els bibliotecaris del CRAI Biblioteca de Reserva estem acostumats a trobar entre les pàgines dels llibres vestigis de propietaris anteriors de característiques molt diverses, com ara exlibris, dibuixos, cartes, flors seques o punts de llibre. No recordem però haver ensopegat mai amb un poema d’amor manuscrit com el que es troba a les guardes d’un llibre per aprendre el llatí adreçat a estudiants de gramàtica que inclou oracions i epístoles de Ciceró, imprès a Mallorca el 1645.

Per a la seva anàlisi i transcripció ha resultat fonamental l’ajut brindat per la bibliotecària i filòloga Maria Rosa Serra, autora d’una tesi sobre l’escriptor del set-cents Pau Puig, a qui agraïm molt sincerament la seva dedicació.

Es tracta d’un poema popular format per 15 estrofes de quatre versos heptasíl·labs, amb rima assonant en els versos parells, tot i que amb certa irregularitat. La darrera estrofa és de sis versos pentasíl·labs, els quatre primers rimen per parelles amb rima consonant, mentre que l’últim rima amb aquests primers amb rima assonant. Tot i trobar-se en una edició del segle XVII, pel tipus de cal·ligrafia i el vocabulari sembla més aviat del XVIII.

El poema desvetlla en qui el llegeix la curiositat per saber com devia ser la noia estimada, aquesta Maria tan plena de gràcies que en una de les estrofes sembla que es confongui amb la mateixa Mare de Déu. L’autor o autors resulten també misteriosos, en aparèixer als versos finals el nom de Rafel Cadena i la menció a dos estudiants de Manresa com a creadors i trobar-se al peu de la composició el nom d’Antoni Cantarell.

Són, amb molta probabilitat, personalitats fictícies o pseudònims sota els quals s’amaga l’autèntic autor, sens dubte un estudiant de gramàtica llatina que utilitza una llengua entenedora amb castellanismes tan de moda a l’època com “debaix”, “antes”, “ditxa” i “baselisco”, guarnida amb metàfores i altres figures retòriques barroques com ara “a cada galta una rosa” o “pareixeu la flor de lliri”. Però com a recurs estilístic l’autor també se serveix d’un canvi a partir de l’estrofa setena: ja no es tracta l’estimada de “vós”, sinó de “tu”, i ja no descriu els encants de la noia, sinó que se centra en el poc valor que té ell per merèixer-ne l’amor, ell que, com relata als últims versos, no només pateix la indiferència de la persona estimada, sinó que carrega una tristesa ja de naixement.

No ens podem estar de presentar la composició transcrita, precedida per les paraules de la pròpia Maria Rosa Serra: “Com el mateix autor reconeix a l’última estrofa, no és un gran poeta. El poema però ens recorda que a casa nostra, a més de la literatura culta que es publicava en castellà o en llatí, en els segles XVII i XVIII hi havia una literatura popular en català de qualitat diversa”.

És tanta ma veluntat
y tantes las penas mias
quan penso en lo temps pesat
lo cor se me acaba y fina.

Totes les perfections
que són debax del domini
de la lluna y del sol
se troban en vós, Maria.

Quant anau per los carers
paraxeu la flor del lliri
espig [ada?] y gentil,
llansades de amor n’i tira.

Vós sou primete de cos,
ab gallarda perlaria,
que·l mirar matau los hòmens
ab ullets de beselisco.

Las dents menudas y blanques,
la cella voltada y prima,
a cada galta una rosa
de color de satalia.

Yo ya sé que mal me vols,
mes o tinch per ymposibla
voler bé a qui no u marex,
pux se troba en tanta dixxa

Yo no sé què causa n’és
que yo no·t puga servir-ta,
que·t volia bé de cor
ab tota onra y cortasia.

Yo ya sé que mal me vols,
que no pots negar, Maria,
pus pences que seré teu
tots los dies de ma vida.

Penso ab aquellas paraules
que te’n deya algun dia:
Maria, al cor se me acaba
ab un suspir que te envia.

Antes sabré al morir
y ascanparé sanch y vida
que no dexaré de amar-te
a pesar de la desdixa.

Acabo esta cansó
en de santa Maria,
qu·ella an vulla ayudar,
sia nostro·npar y gia.

Estas quinsa flor de amor
que us envio, reyna y mia,
abseptau-les ab amor,
mirau que són prendes mias.

Si voleu saber mon nom
yo qui só y per qui canto
ma mare me parí en tristesa
y yo nasquí en gran llanto.

Y lo qui l·a treta
no és gran pueta:
lo Rafel Cadena,
que pasa la pena,
y dos estudians
que són de Manresa.

Antoni Cantarell