Arran de la commemoració del Tricentenari, el CRAI Biblioteca de Reserva ha portat a terme diferents iniciatives, ja que la col·lecció que custodia és rica en documents d’aquest període.
Prèviament, es va recuperar tot el fons relacionat amb aquest tema, manuscrit o imprès, a partir tant del catàleg manual com en línia.
Per una banda, la consulta al catàleg en línia de tots els documents que han estat seleccionats per formar part d’aquesta col·lecció. D’altra banda, l’accés a un fitxer excel des de la pestanya de consulta de la col·lecció temàtica, on es recull exclusivament aquest fons, estructurat en diferents camps que hem considerat importants per a l’investigador: des dels habituals títol, autor, any, lloc i signatura topogràfica, fins al tipus de document, tipus de material i matèria. Remarquem especialment el tipus de document, que ens indica la seva naturalesa: des de cartes, crides, relacions de successos i pamflets, fins a sermons i composicions poètiques.
Finalment, podem enllaçar a l’exposició virtual, ampliada en documents, imatges i comentaris respecte a la versió presencial, que es pot veure a les vitrines de la sala de consulta de Reserva fins al 14 de novembre d’enguany.
Escut de la portada de l’edició de 1556 dels estatuts l’orde.
L’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, també coneguda amb el nom d’orde de Malta, va ser fundada el 1048 pel provençal Gerard amb l’objectiu d’atendre les necessitats dels pelegrins que arribaven als llocs sants. Gràcies a les riques donacions que reberen, l’orde estengué la seva influència per tota la cristiandat i va assolir un gran poder econòmic, militar i territorial.
L’orde va viure el seu moment de màxim esplendor en el segle XIV, mantenint la seva existència fins a l’actualitat. Les seves seus, on vivien els grans mestres acompanyats dels consells, foren successivament Jerusalem, després Sant Joan d’Acre, Rodes i finalment Malta, illa que van perdre el 1798 davant Napoleó.
Retrocedim uns quants anys cap a principis del segle XVIII, concretament l’any 1709. Per aquesta època li va ser encarregat a Giovanni Battista Brancadori, escriptor Sienès, que escrivís una notícia biogràfica per a cada un dels grans mestres de l’orde de Malta, des del seu fundador, Gerard, fins a Ramon de Perellós i de Rocafull (1637-1720).
Al CRAI Biblioteca de Reserva hem catalogat un volum que conté els retalls d’aquests retrats. Cada gravat inclou el retrat i la notícia biogràfica, però estan retallats i enganxats sobre paper. Un format originalment en foli ha quedat reduït a quart. També s’ha conservat la dedicatòria, que escriu Domenico de Rossi a Perellós. En aquesta hi figura també el peu d’impremta amb data 1709. L’impressor fou el mateix Domenico de Rossi, que aquell any va heretar el destacat taller de Giovanni Giacomo de Rossi, a la ciutat de Roma.
Aquest volum forma part dels llibres duplicats procedents de la Biblioteca del Duc d’Osuna, que foren enviats a finals del segle XIX pel govern de Madrid a la Universitat de Barcelona. Està incomplet: manquen portada, 6 gravats i preliminars i potser part del text. No hem pogut contrastar-ho amb cap altre exemplar, ja que no ha sigut possible localitzar-lo en cap altre catàleg o repertori.
A la Biblioteca Vaticana consta una edició probablement impresa el 1741, ja que conté el retrat d’un gran mestre posterior: Manuel Pinto de Fonseca (1741-1773). Graesse cita una edició de 1725 amb 68 retrats.
A continuació, podeu veure alguns dels magnífics retrats que conté.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
En el fons del CRAI Biblioteca de Reserva es conserven 5 exemplars de l’edició espanyola de l’Índex de llibres prohibits de l’any 1632. Tots ells amb la signatura de l’inquisidor Sebastián de Huerta situada al verso de cada portada. Els diversos exemplars procedeixen de les biblioteques d’alguns dels principals convents de Barcelona: el convent de la Mercè, de Sant Francesc d’Assís, del Carme, de la Santíssima Trinitat i de Sant Agustí.
També conegut per Sebastián García de Huerta (1576-1644), aquest religiós va arribar a ocupar dos càrrecs de la màxima importància en l’àmbit de la Inquisició espanyola: el de secretari del Supremo Tribunal de la Inquisición a partir de 1616 i també el de secretari dels reis Felip III i Felip IV, en el Real Consejo Supremo de la Santa Inquisición.
Al catalogar els exemplars de l’edició de 1632 ens vam preguntar, en primer lloc, si es tractava d’una signatura autògrafa de Huerta. Una consulta a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid ens va permetre autenticar la signatura com a autògrafa.
En segon lloc, ens preguntàvem quin podia ser el motiu pel qual aquesta signatura figurava en el verso de la portada de tots els nostres exemplars de l’edició de 1632. La resposta ens la va donar Susana Cabezas Fontanilla, en el seu article “En torno a la impresión del catálogo de libros prohibidos y expurgados de 1612”. Documenta & Instrumenta, v. 3 (2005), p. 7-30. L’autora precisa, que en les edicions de 1583-84, 1632, 1640 i 1667, els secretaris del Consejo de la Suprema Inquisición van rebre el privilegi de publicació de l’Índex en reconeixement per les tasques de coordinació durant el procés d’edició. Això implicava que els secretaris podien portar a terme tots els acords relatius a l’edició, inclosa la selecció de l’impressor a qui s’encarregaria la publicació.
Per als secretaris de la Inquisició, aquest privilegi representava un esforç econòmic molt important, perquè el Sant Ofici no aportava els diners inicials que eren necessaris per costejar l’edició de l’Índex (paper i treball de l’impressor) sinó que els diners els havien de posar ells. Després, ja se’n rescabalarien amb els guanys provinents de la venda i la distribució. Per assegurar aquests beneficis, es va arribar al punt, com passa en l’edició de 1632, de reproduir-hi un text signat pel cardenal Antonio Zapata que conté la prohibició de vendre exemplars que no fossin signats pel secretari Huerta o pel pare Juan de Pineda.
A continuació reproduïm un fragment d’aquest text que es troba en el f. [creu llatina]4 de l’Índex de 1632.
“Mandamos pena de excomunion mayor … y de cincuenta ducados q[ue] ninguna persona de qualquier estado o condicion que sea, use, ni embie a parte alguna de las Indias, ni a otra alguna, ninguno de los dichos Catalogos è Indices, ni los venda en estos, ni aquellos Reynos, que no esten firmados del dicho Secretario Sebastian de Huerta,o de mano del Padre Iuan de Pineda …”
Les edicions dels Índex de llibres prohibits (la més antiga que consta en el nostre fons és la de l’any 1583) i la literatura relacionada amb aquesta matèria, es troba àmpliament representada en el CRAI Biblioteca de Reserva. A les biblioteques dels convents, comissionats del Sant Ofici revisaven les obres, com es pot veure en la nota de censura de l’edició de 1555 de l’obra d’Andreas Vesal De humani corporis fabrica
“V[idi]t et correxit, ex commisione S[ancti] Officii Inquisit[ionis] contra haereticam grauitatem, Jose[phus] Hiero[nimus] Besora S[acrae] T[heologiae] et P[hilosophae] D[octor] Canon[icus] Ilerden[sis] juxta praescriptum an[no] 1655”
L’any 2012, Carmen Garrido, cap del Gabinet de Documentació Tècnica del Museo del Prado, va autenticar, finalment, com a obra de Diego Velázquez el retrat de Sebastián Huerta que podeu veure en aquest enllaç. Es creu que va ser pintat per l’artista cap al 1629, poc abans del seu primer viatge a Itàlia.
En commemoració del cinquantè aniversari de la mort del reconegut botànic català Pius Font i Quer (1888-1964), la Universitat de Barcelona presenta una exposició entre les nombroses activitats programades per aquest esdeveniment.
El doctor Font i Quer dominà el panorama de la botànica catalana —i dels països de la Mediterrània occidental— durant les primeres dècades del segle xx (1916-1939). Després, desposseït per sempre de tots els seus càrrecs i empresonat quatre anys pel règim franquista, continuà fent alguns treballs, tot i que menys intensament.
La seva activitat científica, docent i organitzadora deixà una fonda empremta i un llegat científic i material que ha arribat fins als nostres dies.
L’exposició tindrà lloc al vestíbul principal de l’edifici històric entre els dies 15 d’octubre i 5 de novembre d’aquest any.
A finals d’aquest 2014, concretament el dia 31 de desembre, tindrà lloc una efemèride ben especial: es commemoraran el cinc-cents anys del naixement del metge flamenc Andreas Vesal. Vesal, més conegut pel nom llatinitzat Vesalius, és considerat el pare de l’anatomia moderna i la seva aportació en aquest camp ha merescut el reconeixement mundial, com bé posa de manifest que el proper dia 18 d’octubre la New York Academy of Medicine celebri el seu segon Annual Festival for Medical History and the Arts precisament sota el títol “Art, Anatomy, and the Body: Vesalius 500″.
Andreas Vesal va néixer a Brussel·les el 31 de desembre de 1514 i, continuant la tradició familiar dins l’àmbit de la medicina, estudià a la Universitat de París on aviat es desvetllà el seu interès per l’anatomia. Va ser participant en expedicions als cementiris on els estudiants recollien material (ossos i parts de cossos) per a l’estudi, on va constatar amb estupor que una bona part dels coneixements anatòmics que s’aprenien a la facultat de medicina eren erronis.
Amb la intenció de donar a conèixer els seus descobriments, va demanar i obtenir l’autorització dels seus mestres per poder fer una dissecció davant d’ells i dels alumnes, la qual cosa va esdevenir un autèntic acte revolucionari, no únicament pel fet de ser un estudiant, sinó bàsicament perquè fins aleshores els professors d’anatomia, fidels a la pràctica medieval, es limitaven a exposar les teories de Galè mentre un cirurgià barber feia la dissecció d’algun animal sota la seva direcció. Vesal, en canvi, creia fermament que l’observació directe de l’objecte d’estudi, el cos humà, era l’única font fiable de coneixement.
Continuà estudis a Lovaina i finalment, després d’un breu parèntesi a Venècia, es doctorà a la Universitat de Pàdua amb la qualificació magna cum laude. Atesa la seva brillant trajectòria i el prestigi que havia assolit, va ser nomenat l’endemà mateix explicator chirurgiae, que seria l’equivalent a una càtedra de cirurgia i anatomia. Tenia només 23 anys.
Vesal és autor del text clau del Renaixement, l’innovador De humani corporis fabrica libri septempublicat originàriament a Basilea el 1543. De humani corporis fabrica libri septem (Sobre l’estructura del cos humà), constitueix el primer tractat d’anatomia moderna. És una obra escrita amb una gran claredat i rigor expositiu on Vesal dóna a conèixer els seus descobriments anatòmics, alhora que corregeix els errors descriptius de Galè. Els set llibres que la componen es dediquen a l’estudi i a la il·lustració dels sistemes constructius de l’organisme (ossos i cartílags, lligaments i músculs), conjuntius (venes, artèries i nervis) i a la descripció morfològica dels òrgans humans. En l’obra destaquen els gravats, magnífics per la seva qualitat, l’exactitud anatòmica i la seva extraordinària bellesa. Sabem que Andreas Vesal i Johan Stefan van Kalkar participaren en els dibuixos de les il·lustracions. Tanmateix, es creu que hi col·laboraren altres artistes, probablement propers al cercle de Ticià. Cal destacar que la major part dels gravats s’utilitzaren també en la segona edició de 1555, per a la que d’altres il·lustracions es referen i algunes foren incloses per primera vegada.
Al CRAI Biblioteca de Reserva comptem amb la primera i la segona edició d’aquesta obra, tot i que a l’exemplar de la primera edició de 1543 li manquen la portada i també una bona part de les làmines anatòmiques.
S’inaugura avui l’exposició “Maniobra de Perejaume”, que proposa una mirada transversal sobre la creació artística catalana i la idea d’un possible fil conductor invisible que la faci recognoscible al llarg dels segles. Una obra del CRAI Biblioteca de Reserva serà exhibida amb aquest motiu. Es tracta de:
Juan Caramuel. Architectura civil recta y oblicua. En Vegeven [Vigevano] : en la Emprenta Obispal por Camillo Corrado, 1678. (07 XVII-5814)
La mostra es podrà visitar a la sala d’exposicions temporals del MNAC entre el 9 d’octubre de 2014 i l’11 de gener de 2015.
Es podrà veure a l’exposició “Històries metàl·liques. Art i poder a la medalla europea” on es farà palesa la intensa activitat medallística a Europa durant els segles XVII al XIX. Ubicada a la sala 83 del MNAC i comissionada per Albert Estrada i Rius, la mostra s’inaugurarà el 16 d’octubre del 2014 i durarà tot un any, fins el 18 d’octubre del 2015.
Nicolas de Fer (1646-1720) va ser un dels grans productors de mapes del segle XVII. Fill d’Antoine de Fer, modest editor i comerciant de gravats parisenc, que va acabar especialitzant-se en la impressió i acoloriment de mapes, la seva carrera comença com a aprenent del gravador Louis Spirinx als dotze anys; més tard, el 1687, hereta el negoci patern, que condueix amb encert, fins al punt d’obtenir, el 1690, el títol de geògraf oficial de Lluís de França, Delfí de França i fill primogènit de Lluís XIV, el Rei Sol, de qui, al seu torn, esdevé geògraf oficial el 1711.
Tot i que no hi ha dubte que als inicis va exercir com a gravador, no ens ha pervingut cap de les seves obres. És, de fet, com a editor i comerciant de mapes, que va produir en gran quantitat, sota l’ensenya “À la Sphère royale”, que és conegut. En efecte, sota l’empara reial, el seu pes com a editor es consolida i amplifica gràcies a la publicació de diversos atles, entre els quals figura el que ara presentem.
La còpia de l’Atlas curieux conservat al CRAI Biblioteca de Reserva, distribuït en dos volums, consta, en total, de 395 làmines, de les quals 246 són mapes, plànols o vistes, mentre que 145 corresponen a textos descriptius de la majoria dels territoris, indrets o monuments representats. La resta, quatre gravats, corresponen a la taula de contingut i a la portada de les respectives première i seconde partie. L’Atlas va ser originalment distribuït en sis lliuraments anuals, entre el 1700 i el 1705. A aquesta primera sèrie es va sumar una segona, apareguda el 1714-1716, que contenia 52 noves planxes amb el títol Suite de l’Atlas curieux. Els dos reculls es van unir per formar l’Atlas curieux tal com es mostra a la nostra còpia, amb una taula de contingut per a cada una de les parts. D’altra banda, els mapes van ser confeccionats segons les noves observacions de l’Académie des sciences, amb la conformitat d’un dels seus membres, l’important astrònom i matemàtic Philippe de La Hire.
Portada de la primera part 07 AP-2
L’obra, formada no només per mapes de territoris i plànols de grans ciutats, sinó també per vistes de grans palaus, jardins i obres d’enginyeria, constitueix una exaltació de l’esplendor de França i del seu imperi sota el regnat del Rei Sol. D’altra banda, els mapes corresponents al continent americà han despertat l’interès dels estudiosos , tot i qüestionar-ne el rigor científic. Vegeu, a tall d’exemple, la Carte de Californie et du Nouveau Méxique i el Plan de la fameuse et nouvelle ville de Méxique. Distingeix també l’obra cartogràfica de Nicolas de Fer la delicadesa i l’elegància del gravat, paleses a les portades calcogràfiques d’aquest atlas universal, a què va participar una nodrida nòmina de gravadors.
Carte de Californie et du Nouveau Méxique Làm. 123 07 AP-3Plan de la fameuse et nouvelle ville de Méxique Làm. 125 07 AP-3
La recent recatalogació de l’atlas ha propiciat la valoració de la seva importància, a la vegada que la constatació del mal estat de conservació en què es troba, tant la relligadura com diversos gravats. L’enquadernació, per la seva part, és contemporània, en pell sobre cartó, filets gofrats a les cobertes, teixell i daurats al llom i talls jaspiats, molt semblant a la de la còpia que recull Gallica, la qual cosa ens pot fer pensar que el llibre va ser relligat al propi taller de Nicolas de Fer. Tot i que la procedència és probablement conventual, cap marca ens indica a qui va pertànyer.
Parlem d’una còpia força completa, ja que només hi manquen, al primer volum, les làmines 19 (Cinquiême plan de la ville de Paris), 35 i 38 o 39 (de la sèrie dels Invàlids de París), 40 (Plan de la grande chambre du Parlement de Paris), 44 (l’arc de triomphe), 52 (Bois de Boulogne), 105 (Gener.é de Grenoble Dauphiné). Pel que fa al segon volum, es troba mancat de les làmines 12 (Environs de Namur), 14 (Haute Gueldres) i 116 (Ierusalem), així com, curiosament, dels gravats corresponents als monestirs benedictins de Montserrat i de Monte Cassino, en concret les làmines 67 (Monserat), 102 (le Mont Cassin) i la làmina de text corresponent al cenobi italià. Cal dir que el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español només recull tres còpies d’aquesta edició. L’exemplar del CRAI Biblioteca de Reserva, d’altra banda, no figura a cap dels catàlegs en línea de biblioteques catalanes disponibles actualment.
Portada de la segona part 07 AP-3
En resum, com diu la nota anònima, en francès agramatical, escrita al final del segon volum en cal·ligrafia del segle XVIII, l’Atlas curieux “c’est un tres belle livre …”, candidat, pels seus mèrits, a ser restaurat en el marc del programa del CRAI Biblioteca “Apadrina un document”.
L’exposició que ja va passar pel Caixa Fòrum de Barcelona, proposa una reflexió sobre alguns dels valors generadors de la Mediterrània Antiga que van donar lloc a un nou esperit ideològic més proper a l’home i la raó.
Les peces que el CRAI Biblioteca de Reserva ha prestat per aquesta mostra són les següents:
– Plató. Opera / Marsilio Ficino interprete. Florentiae : Laurentius [Francisci de Alopa] Venetus, [1484, ca. maig-1485, abril]. 07 Inc 650
Entre aquesta llista es troba la primera traducció al català de l’obra d’Ovidi, la primera traducció del grec al llatí de les obres de Plató i l’obra de Junius que conté un dels primers emblemes renaixentistes de l’elecció d’Hèrcules. Tots ells són exemple de la transmissió de la cultura grecollatina a l’edat mitjana.
La mostra vol oferir una galeria d’imatges sobre la Catalunya de començament del segle XVIII, concretament a la fi de la Guerra de Successió, a partir de la col·lecció de gravats del museu i de la col·lecció Gelonch-Viladegut. L’exposició mostra com des del col·leccionisme també es pot aportar una visió del context sociocultural del país al voltant del 1714.
La participació del CRAI Biblioteca de Reserva consta d’una imatge del dors d’una medalla de Lluís XIV. La cara de la medalla mostra l’efígie del rei i el dors es presenta a partir de la reproducció de la imatge que es troba en un llibre de la nostra col·lecció:
Medailles sur les principaux evenements du regne de Louis le Grand : avec des explications historiques / par l’Académie Royale des Médailles & des Inscriptions. A Paris : de l’Imprimerie Royale , aux dépens d’Anisson …, 1702.
Avui volem agraïr a la professora emèrita del Departament d’Antropologia Cultural i Història d’Amèrica i Àfrica de la UB, Maria Jesús Buxó Rey, que hagi efectuat un nou donatiu al fons del CRAI Biblioteca de Reserva. Es tracta de dues edicions de Quatre cents aforismes catalans, de Joan Carles Amat, obra escrita a inicis del segle XVII i de la que s’han imprès nombroses edicions.
El primer exemplar donat és una edició de l’obra publicada a Girona per l’impressor Narcís Oliva. L’obra no està datada i en aquest cas concret és bastant difícil acotar la data aproximada de publicació, ja que precisament a Girona van treballar dos editors (pare i fill) que es deien Narcís Oliva. Segons ens indica Manuel Llanas a L’edició a Catalunya el segle XVIII, la dinastia dels Oliva, juntament amb els Bro, van protagonitzar gairebé en exclusiva el món del llibre gironí del set-cents. El pare, Narcís Oliva i Just, va començar a treballar el 1713 (en heretar l’obrador del seu progenitor Francesc Oliva) i va restar actiu fins el 1745. Va ser aleshores quan el seu fill, Narcís Oliva i Nadal, va fer-se càrrec de l’obrador fins el 1803. Moltes de les obres que van sorgir de la impremta dels Oliva no porten data, fet que dificulta moltíssim l’atribució de les obres al pare o al fill. A més, tant Narcís Oliva pare com fill van gaudir de l’exclusiva de vendre a Girona els llibres escolars estampats per les premses cerverines, fet que encara dificulta més l’atribució de les edicions, ja que la temàtica de les obres no ens ajuda, en no ser un tret distintiu de cap dels impressors. Davant la impossibilitat de datar l’obra amb exactitud, s’ha indicat en la catalogació que la data de publicació és entre 1713 i 1803, període en el que van treballar primer el pare i després el fill.
El segon exemplar donat per Buxó és una edició de la mateixa obra publicada a Barcelona a l’Impremta Bayer Germans, també sense any, però que Palau i Dulcet data el 1918. Cal destacar que aquesta edició inclou un interessant estudi biogràfic sobre l’autor de l’obra, Joan Carles Amat.
Quatre cents aforismes catalans va ser una obra que va gaudir d’una gran divulgació –només cal dir que el Manual del librero hispano-americano, d’Antoni Palau i Dulcet, en ressenya més d’una trentena- i va utilitzar-se com a llibre de lectura d’infants, de similar manera a com s’havia fet amb el Franselm o Llibre de bons amonestaments, d’Anselm Turmeda. Es tracta d’una obra de caire didàcticomoral, que a través dels 394 proverbis formats per dos versos heptasil.làbics apariats, dóna consells sobre com viure i obrar correctament. Una part d’aquests proverbis són aforismes de creació, tot i que n’hi ha un nombre considerable provinent del Franselm.
A nivell formal cal destacar que l’edició de Narcís Oliva presenta una enquadernació força peculiar que mereix una menció especial. Les cobertes estan formades per diversos fulls enganxats junts, aconseguint així un gruix similar al del cartó. El recto de les cobertes és un full reaprofitat, amb fragments del missal romà i un pentagrama, imprès a dues tintes. A la part interior de les cobertes hi trobem un altre full reaprofitat, en aquest cas un fragment del número 53 de la Gazette de France (del 2 de juliol de 1762) que inclou, a més de la capçalera de la publicació, part de dues notícies succeïdes a Varsòvia i a Estocolm el juny d’aquell mateix any.
Blog del CRAI Biblioteca de Fons Antic 