Blog del CRAI Biblioteca de Fons Antic
Universitat de Barcelona
Sovint us hem parlat de les nostres bases de dades, Marques d’impressors i Antics posseïdors, dos recursos purament genuïns del CRAI Biblioteca de Reserva que avui són notícia.
Continua la lectura de “Nova plataforma per a les bases de dades del CRAI Biblioteca de Reserva : Marques d’impressors i Antics posseïdors“Ja fa anys que el CRAI Biblioteca de Reserva té un interès especial per les marques d’impressors, com bé ho demostra la creació i manteniment de la nostra base de dades de Marques d’impressors, iniciada l’any 1998.
Qui s’hagi entretingut una mica consultant la base de dades haurà pogut observar com les imatges representades a les marques són ben diverses, moltes d’elles de tipus al·legòric. Però una altra tipologia de marca molt recurrent i que crida força l’atenció són els monogrames. Sabeu què són? El TERMCAT els defineix com una “signatura abreujada composta de la lletra inicial o de la reunió de diverses lletres d’un nom, entrellaçades en un sol caràcter”. Alguns d’aquests monogrames són senzills i fàcils d’interpretar, com el de l’associació d’impressors francesos Ménard et Desenne, fils. D’altres, com el de l’italià Niccolò Pagliarini, són molt més complexos i presenten una ornamentació addicional que els fa més vistosos.
Habitualment, les marques d’impressors posseeixen un important valor decoratiu, ja que a les portades sovint trobem ja identificat l’impressor al peu d’impremta. En aquests casos, les marques decoren la portada i identifiquen (i ratifiquen) l’impressor. D’altres vegades però, les marques tenen una funció identificadora especialment transcendental, ja que les trobem en obres sense peu d’impremta o on aquest és incomplet.
En els casos en el que el nom de l’impressor no consta al document, però sí la seva marca, part de la nostra tasca és intentar esbrinar el responsable de l’edició consultant la base de dades de Marques d’impressors, o d’altres similars, com MAR.T.E.: Marche Tipografiche Editoriali, Edit16. Censimento delle edizione italiane del XVI secolo o algunes de les obres que podreu localitzar a la nostra Bibliografia de Marques d’Impressors.
Però no sempre les marques ens posen les coses fàcils i ens ajuden a identificar un impressor. Fa uns dies, un monograma “entremaliat” ens va posar les coses difícils… Tot i que el peu d’impremta de l’obra de Giuseppe Sanfelice Riflessioni morali, e teologiche sopra l’istoria civile del Regno di Napoli estava incomplet “In Colonia, MDCCXXVIII”, ens vam sentir afortunats ja que a la portada dels dos volums hi havia el monograma de l’impressor. Vam intentar identificar-lo sense èxit fins que, una mirada atenta a la portada del volum segon ens va fer adonar que l’enrevessat monograma del primer volum estava capgirat, és a dir, que la persona que va compondre la portada del primer volum del llibre es va equivocar i va inserir el motlle del revés. Aquest error es va solucionar en el segon volum, on el motlle de la marca es va posar en la posició correcta. Us oferim una imatge de les dues portades per tal que pugeu contrastar-les.
Amb el primer volum a la mà podíem pensar que es tractava d’una obra publicada a Alemanya –a Colònia, concretament- per un impressor el nom del qual començava per la lletra W (que és la que es podria intuir observant el monograma). Res més lluny de la realitat! En el cas concret d’aquesta obra, el lloc d’impressió “Colonia” era fals, així que intentar esbrinar un impressor amb un lloc d’impressió equivocat i una marca tipogràfica capgirada podria haver estat una empresa impossible… Però ens en vam sortir: l’obra havia estat impresa a Roma per Girolamo Mainardi. I quin havia estat el motiu pel qual aquest conegut impressor, membre d’una família amb tradició editora, hagués obviat el seu nom al peu d’impremta i, a més, hagués indicat un lloc d’impressió fals? La resposta és ben senzilla: es tractava d’una obra controvertida que presentava la polèmica contra Pietro Giannone, el jurista i historiador italià, que s’havia vist obligat a exiliar-se després de la publicació de la seva famosa Istoria del Regno di Napoli (1723), on denunciava durament com l’Església havia exercit, al llarg dels segles, un domini absolut sobre l’estat. Tot i que al CRAI Biblioteca de Reserva no disposem de cap exemplar de la primera edició de l’obra de Giannone, us convidem a consultar la traducció francesa publicada a l’Haya el 1742.
Els bibliotecaris que treballem amb llibre antic sabem que molt sovint és complicat resseguir la història de les edicions. A més, un problema afegit sorgeix quan treballem amb obres en diversos volums, ja que l’edició d’aquests volums al llarg dels anys pot haver patit un munt de vicissituds…
És per això que avui volem parlar-vos d’un cas ben curiós –especialment pel fet de trobar-se documentat-, que il·lustra algunes de les tendències del món de la impressió al segle XVII. Es tracta de l’obra de l’eclesiàstic i historiador italià Vittorio Siri (1608-1685) Memorie recondite : dall’Anno 1601 fino al 1640, divise in otto volumi. In Lione : Apresso Anisson, e Posuel, M.DC.LXXVII.-M.DC.LXXIX [1677-1679], que fa poc vam localitzar al nostre fons.
Malgrat que Siri ha estat un historiador força oblidat, l’obra en si té un gran valor, ja que és un testimoni únic –a través de la correspondència privada que posteriorment es va perdre- dels regnats d’Enric IV i Lluís XIII, i és l’única còpia documentada que trobem al Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya.
En relació al tema que ens ocupa, la història d’aquesta edició en concret, hem de destacar una singularitat important, i és que actualment es conserva el contracte per la publicació d’aquesta obra amb l’impressor de Ronco Scrivia, Bartolomeo Cotta. Es tracta d’una dada més que rellevant, ja que aquest és l’únic contracte editorial del segle XVII d’aquestes característiques que es conserva a la zona de Ligúria.
Inicialment, els dos primers volums de l’obra van ser impresos per Bartolomeo Cotta l’any 1677 a Ronco Scrivia, localitat i comuna italiana de la província de Gènova, a la regió de Ligúria; però nosaltres no disposem d’aquests dos volums. Curiosament, disposem dels volums u i dos, que tenen la mateixa composició tipogràfica que els volums de Cotta, tret del peu d’impremta variant, ja que estan impresos a Lió el 1679 per Anisson et Possuel.
Què podria haver passat?
Sembla ser que Bartolomeo Cotta havia de responsabilitzar-se de la impressió de tots els volums, tasca que va iniciar el 1677, però el tercer volum ja va ser imprès per un altre impresor a París, Sébastien Mabre-Cramoisy. Les teories de què podria haver motivat l’autor a canviar d’impressor poden ser diverses: la lentitud en la impressió dels volums en podria ser una, o que l’autor hagués considerat que l’impressor havia estat poc curós i que la quantitat d’errors de l’edició era inacceptable, en podria ser una altra…
Un altre motiu prou plausible és el fet que Vittorio Siri hagués decidit que la seva obra mereixia una difusió més amplia que la que podia oferir-li un impressor lígur, i hagués valorat que les impremtes de París i Lió podien oferir a la seva obra un circuit més internacional. Aquest podria ser el motiu pel qual el parisí Sébastien Mabre-Cramoisy va ser l’impressor dels volums 3 i 4, i com, de cara als volums posteriors, l’autor va decidir que els impressors de Lió Anisson et Possuel, posseïdors d’una bona xarxa de distribució, encara podien millorar més la circulació europea de la seva obra.
Suposem que quan Anisson et Possuel van fer-se càrrec de l’edició de l’obra, a partir dels volums 5 al 8, van rebre també els exemplars existents de les impressions dels volums 1 i 2 que no s’havien venut fins aleshores. Què va fer aquesta editorial per donar-los més sortida comercial? Doncs una pràctica habitual en aquells moments i que no contemplava la reimpressió dels volums: van agafar les còpies que havia fet Cotta i els hi van substituir la portada, creant una nova emissió dels dos primers volums. I què és una emissió? Segons Fredson Bowers, fundador de la bibliografia material, una emissió és el nombre total de còpies d’una forma d’una edició posades a la venda com una unitat intencionadament separada. Per aquest motiu trobareu a la catalogació d’aquesta obra la nota següent: “Existeix una emissió dels v. 1 i 2 amb peu d’impremta: In Ronco, 1677”.
Si voleu saber més sobre aquesta història en concret, us recomanem l’article següent, en què ens hem basat per a redactar aquest post:
Ruffini, Graziano. “”Une superchérie typographique dévoilée”. Le Memorie recondite di Vittorio Siri e la Tipografia di Ronco Scrivia”, Culture del testo 3 (settembre-dicembre 1995), p. 3-22
El mes de novembre del 2012, amb la col·laboració del CRAI Procés Tècnic, es va fer la càrrega de 2239 registres d’autoritat de noms d’impressors al servidor del CERL.
Continua la lectura de “Els registres d’autoritat de noms d’impressors del CRAI Biblioteca de Reserva al Thesaurus del CERL”
La Biblioteca Nacional de Espanya ha publicat a la seva pàgina web una guia temàtica sobre dones impressores a Espanya entre els segles XVI i XIX
Continua la lectura de “Guia temàtica de la BNE sobre dones impressores a Espanya”Del 14 al 16 de març tindrà lloc a la Università La Sapienza de Roma la conferència internacional “Mobilità dei mestieri del libro tra Quattrocento e Seicento Roma”.
El grup editorial Elsevier, actualment un dels líders en edició tècnica en el camp de les ciències de la salut, té el seu orígen a finals del segle XVI.
Continua la lectura de “Elsevier digitalitza els seus primers llibres impresos”
El Museu de la impremta de Lió va ser creat el 1964 per l’impressor Maurice Audin (1895-1975) en col·laboració amb el destacat investigador de la història del llibre i, aleshores cap de reserva de la Biblioteca municipal de Lió, Henry-Jean Martin (1924-2007).
El piamontès Giambattista Bodoni (1740-1813) va treballar a Parma, al segle XVIII, quan aquesta ciutat era un dels centres impressors europeus més importants del moment.
Continua la lectura de “El museu Bodoniano de Parma”
La impremta de Christophe Plantin va ser una de les més importants de Flandes de la segona meitat de segle XVI i fou testimoni de l’humanisme efervescent d’aquells temps.
Continua la lectura de “El Museum Plantin Moretus d’Anvers”
Els continguts del Blog de Fons Antic estan subjectes a la llicència de Reconeixement de Creative Commons, llevat que s'hi indiqui el contrari.
