Tres nous candidats per ser apadrinats

Avui us proposem dues obres cartogràfiques i una musical, que recentment han passat a format part de la iniciativa Apadrina un document. Potser algun amant de la cartografia o melòman s’anima a apadrinar-les…

Renard, Louis. Atlas de la navigation et du commerce qui se fait dans toutes les parties du monde : expliquant par des cartes & par des descriptions particulieres de toutes les côtes & ports de mer de l’univers, la nature, les productions & les ouvrages ou manufactures de chaque pais en particulier, la religion, le gouvernement & les manieres de vivre des peuples, les marchandises que l’on porte d’un pais à un autre … : le tout dressé sur les mémoires les plus récens, revû & corrigé sur les nouvelles observations. A Amsterdam : chez Louis Renard …, 1715.

En primer lloc, un preciós atles en format foli –54 x 35 cm- que presenta una portada a dues tintes amb escut calcogràfic. Abans s’hi troba el frontispici, que ens ofereix un gravat calcogràfic de la figura d’Atles sostenint sobre les seves espatlles un gran planisferi terrestre. L’atles, que té una extensió de 98 pàgines i està decorat amb alguns frisos i algunes caplletres ornades amb gran detall, presenta també 28 mapes calcogràfics a doble pàgina, de molt bona qualitat i amb cartel·les historiades. Presenta un full de mapa plegat amb unes dimensions sense plegar de 78 x 78 cm, i dos fulls de làmina plegats amb plànols sobre fortificacions.

L’obra va ser editada per Louis Renard (1678?-1746), membre d’una família d’hugonots que va traslladar-se de França als Països Baixos a conseqüència de la revocació de l’Edicte de Nantes. Renard va acabar convertint-se en un autor, editor i mercader de llibres a Amsterdam l’any 1701, activitat que va portar a terme fins al 1745. L’obra, que va tenir un èxit rellevant, va ser reeditada anys després per altres impressors, tant en francès com en holandès, així com alguns dels seus mapes, que van ser reeditats separadament. L’obra s’emmarca dins la important tasca portada a terme en l’àmbit de la cartografia per nombrosos impressors holandesos als segles XVII i XVIII.

L’enquardernació en pell es troba molt malmesa a les cobertes, igual que el llom, i el relligat interior presenta algunes pàgines soltes.

Levanto, Francesco Maria. Prima parte dello Specchio del mare : nel qvale si descrivono tutti li porti, spiaggie, baye, isole, scogli e seccagni del Mediterraneo : con le dimostrationi de terreni, cambiamenti di corse e distanze & il facilissimo modo d’adoprare il Balestriglio & Astrolabio : non mai più così ampiamente descritto & arrichito di carte maritime nuovamente costrutte. In Genova : per Gerolamo Marino & Benedetto Celle, 1664.

Us presentem en segon lloc l’única còpia localitzada actualment a Catalunya, d’aquesta primera edició de l’obra del capità de vaixell i cartògraf Francesco Maria Levanto Prima parte dello Specchio del mare… Es tracta d’una edició in folio, impresa a Gènova el 1664, amb una preciosa portada gravada calcogràfica. L’obra té una extensió de 152 p., i presenta el text a dues columnes, amb caplletres ornades, frisos i postil·les. Al llarg del text trobem gràfics i nombroses reproduccions de perfils de la costa. A més, inclou 25 fulls de mapes (24 d’ells a doble pàgina) amb una bona qualitat d’impressió i que reprodueixen la costa mediterrània i presenten els títols dins de cartel·les.

En trobem davant una obra especialment bella i singular, ja que Prima parte dello Specchio del mare… –cal destacar que no es va publicar cap altra part, tot i la intencionalitat que mostra el títol- és un dels primers atles nàutics italians impresos. Sembla ser que les planxes d’aquesta edició van ser utilitzades en la següent edició, la de 1696 a Venècia, de la que no se’n conserva cap còpia documentada a l’Estat espanyol.

Lamentablement, l’obra presenta moltes taques d’humitat i nombrosos forats d’insectes amb zones de text i mapes afectats.

Ballard, Christophe. Brunetes ou petits airs tendres, avec les doubles et la basse-continue meslées de chansons a danser. Paris : Ruë S. Jean de Beauvais, au Mont-Parnasse, 1703-1711.

Finalment us presentem un deliciós imprès musical, una important antologia de la cançó popular francesa dels segles XVII i de principis del XVIII. Recopilada i impresa a París entre el 1703 i el 1711 per Christophe Ballard, que es podia vantar dels títols de “seul imprimeur de musique du roi” i “noteur de la chapelle du roi”.

Ballard actua també com a arranjador, i adapta les cançons, simples i atractives, als gustos de la seva època, fins al punt que al llarg del segle XVIII van esdevenir molt conegudes i profusament utilitzades com a repertori per a l’ensenyament del cant i dels instruments musicals en general.

Com el propi Ballard indica a l’Avertissement, el nom Brunetes que aplega la col·lecció d’àries s’inspira en la primera, que comença amb els mots Le beaux berger Tircis i acaba Ah petite Brunete, Ah! Tu me fais mourir!

Enceta el llibre la dedicatòria a la famosa i bella Marianna de Borbó, filla natural de Lluís XIV i Louise de la Vallière, i princesa douairière de Conti, on el recopilador afirma que el seu recull contient ce qu’il ya d’airs françois les plus parfaits dans le caractere tendre & naturel. La galanteria que impregna la música i les lletres troba, igualment, un correlat en el bonic gravat calcogràfic que precedeix la portada, obra de Jacques Audran segons dibuix d’Antoine Dieu.

Actualment, només es coneix l’existència, a l’estat, d’aquest volum primer conservat al CRAI Biblioteca de Reserva i del volum segon de la Biblioteca Nacional de Madrid. L’exemplar que presentem procedeix de la selecta col·lecció del frare de l’orde de sant Agustí Josep Capellà, com ens indica l’ex-libris imprès de la portada.

25 Novembre 2015

Monogrames entremaliats

Ja fa anys que el CRAI Biblioteca de Reserva té un interès especial per les marques d’impressors, com bé ho demostra la creació i manteniment de la nostra base de dades de Marques d’impressors, iniciada l’any 1998.

Qui s’hagi entretingut una mica consultant la base de dades haurà pogut observar com les imatges representades a les marques són ben diverses, moltes d’elles de tipus al·legòric. Però una altra tipologia de marca molt recurrent i que crida força l’atenció són els monogrames. Sabeu què són? El TERMCAT els defineix com una “signatura abreujada composta de la lletra inicial o de la reunió de diverses lletres d’un nom, entrellaçades en un sol caràcter”. Alguns d’aquests monogrames són senzills i fàcils d’interpretar, com el de l’associació d’impressors francesos Ménard et Desenne, fils. D’altres, com el de l’italià Niccolò Pagliarini, són molt més complexos i presenten una ornamentació addicional que els fa més vistosos.

Habitualment, les marques d’impressors posseeixen un important valor decoratiu, ja que a les portades sovint trobem ja identificat l’impressor al peu d’impremta. En aquests casos, les marques decoren la portada i identifiquen (i ratifiquen) l’impressor. D’altres vegades però, les marques tenen una funció identificadora especialment transcendental, ja que les trobem en obres sense peu d’impremta o on aquest és incomplet.

En els casos en el que el nom de l’impressor no consta al document, però sí la seva marca, part de la nostra tasca és intentar esbrinar el responsable de l’edició consultant la base de dades de Marques d’impressors, o d’altres similars, com MAR.T.E.: Marche Tipografiche Editoriali, Edit16. Censimento delle edizione italiane del XVI secolo o algunes de les obres que podreu localitzar a la nostra Bibliografia de Marques d’Impressors.

Però no sempre les marques ens posen les coses fàcils i ens ajuden a identificar un impressor. Fa uns dies, un monograma “entremaliat” ens va posar les coses difícils… Tot i que el peu d’impremta de l’obra de Giuseppe Sanfelice Riflessioni morali, e teologiche sopra l’istoria civile del Regno di Napoli estava incomplet “In Colonia, MDCCXXVIII”, ens vam sentir afortunats ja que a la portada dels dos volums hi havia el monograma de l’impressor. Vam intentar identificar-lo sense èxit fins que, una mirada atenta a la portada del volum segon ens va fer adonar que l’enrevessat monograma del primer volum estava capgirat, és a dir, que la persona que va compondre la portada del primer volum del llibre es va equivocar i va inserir el motlle del revés. Aquest error es va solucionar en el segon volum, on el motlle de la marca es va posar en la posició correcta. Us oferim una imatge de les dues portades per tal que pugeu contrastar-les.

Amb el primer volum a la mà podíem pensar que es tractava d’una obra publicada a Alemanya –a Colònia, concretament- per un impressor el nom del qual començava per la lletra W (que és la que es podria intuir observant el monograma). Res més lluny de la realitat! En el cas concret d’aquesta obra, el lloc d’impressió “Colonia” era fals, així que intentar esbrinar un impressor amb un lloc d’impressió equivocat i una marca tipogràfica capgirada podria haver estat una empresa impossible… Però ens en vam sortir: l’obra havia estat impresa a Roma per Girolamo Mainardi. I quin havia estat el motiu pel qual aquest conegut impressor, membre d’una família amb tradició editora, hagués obviat el seu nom al peu d’impremta i, a més, hagués indicat un lloc d’impressió fals? La resposta és ben senzilla: es tractava d’una obra controvertida que presentava la polèmica contra Pietro Giannone, el jurista i historiador italià, que s’havia vist obligat a exiliar-se després de la publicació de la seva famosa Istoria del Regno di Napoli (1723), on denunciava durament com l’Església havia exercit, al llarg dels segles, un domini absolut sobre l’estat. Tot i que al CRAI Biblioteca de Reserva no disposem de cap exemplar de la primera edició de l’obra de Giannone, us convidem a consultar la traducció francesa publicada a l’Haya el 1742.

18 Novembre 2015

Gravats? Xilogràfics o calcogràfics?

Fa uns dies comentàvem, a través del post El valor afegit d’un fons com el del CRAI Biblioteca de Reserva, el valor afegit que comporta tenir un fons tan ric com el del CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona. Es tracta d’un fons molt valuós, no només per la quantitat de títols que el conformen, sinó també perquè el fet de comptar amb diverses còpies d’una mateixa obra ens ofereix la possibilitat de comparar-les i comprovar variacions que, amb un únic exemplar, seria molt difícil detectar.

Aquest seria el cas de l’obra de Mario Lupi De notis chronologicis anni mortis, et nativitatis domini nostri Jesu Christi dissertationes duae. Recentment, en el moment que vam procedir a la seva catalogació i vam tenir al davant els dos exemplars, vam adonar-nos que, tot i que a primera vista la seva descripció podia semblar idèntica –mateixa empremta, paginació, signatures, etc.- hi havia una petita diferència que ens va cridar l’atenció: els gravats.

Les portades d’ambdós exemplars eren idèntiques i només canviava l’escut del Papa Benet XIV que s’hi trobava gravat. L’escut presentava dos dissenys diferents que, a més, havien estat estampats amb dues tècniques diferenciades: un era un escut xilogràfic i a l’altre era calcogràfic. No és infreqüent que es produeixin variacions en les petites ornamentacions que apareixen a les portades d’una mateixa edició d’una obra, però el que ens va cridar l’atenció va ser que aquesta diferència en la tècnica emprada per l’ornamentació de l’obra (xilografia “versus” calcografia) s’extengués al llarg de tot el text, és a dir, trobem dos estats de l’edició amb la mateixa composició tipogràfica però una d’elles està ornamentada amb la tècnica xilogràfica i l’altra amb la calcogràfica.

Per qui no les conegui, les característiques de les dues tècniques són les següents:

Xilografia: Tècnica de gravat consistent a rebaixar i entallar les parts de la superfície d’una matriu de fusta que han de quedar blanques al gravat i a deixar en relleu la superfície llisa per a ser tintada i estampada sobre el paper.

Calcografia: Tècnica de gravat caracteritzada per la utilització de planxes metàl·liques gravades en profunditat.

Com indica Rosa Vives referint-se als gravats xilogràfics aquests, exceptuant determinades obres magistrals “no presentan el refinamiento buril calcográfico”. Atès que la tècnica calcogràfica acostuma a ser més vistosa i acurada, els gravats revesteixen l’obra de més valor. És per aquest motiu que l’exemplar descrit a la nostra catalogació, el que hem considerat “còpia ideal”, ha estat el que conté els gravats calcogràfics. L’exemplar amb els gravats xilogràfics ha estat tractat com un “estat” especial, tal i com s’explica en una de les notes del registre bibliogràfic.

Diuen que una imatge val més que mil paraules: us oferim un petit tast amb diverses fotografies dels dos exemplars, per tal que vosaltres també pugueu apreciar les diferències.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

11 Novembre 2015

El valor afegit d’un fons com el del CRAI Biblioteca de Reserva

El CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona compta amb un fons d’uns 150.000 impresos, datats entre 1501 i 1820. Es tracta d’una col·lecció de fons antic molt rica i que presenta una característica que la fa ben especial: sovint trobem diversos exemplars de la mateixa obra. Aquest casuística, que en el cas del llibre modern no té un gran valor –més enllà de l’augment quantitatiu de la col·lecció-, en el cas concret del llibre antic representa un valor afegit, un augment qualitatiu de la col·lecció. A què ens referim exactament quan parlem d’un valor qualitatiu? Més sovint del que ens podríem arribar a pensar -al contrari del que succeeix amb el llibre modern on totes les còpies són idèntiques-, en fons antic és molt habitual que algunes de les còpies que tenim d’una mateixa edició presentin diferències. Algunes vegades aquestes diferències són poc substancials, però en d’altres ens aporten un important valor afegit, una informació addicional, que sense la comparativa de les diverses versions al davant, podria passar desapercebuda als ulls del lector més profà.

Un bon exemple de la valuosa informació que podem trobar a diverses còpies de la mateixa edició és el cas del Ristretto della vita virtú e miracoli del B. Simone de Roxa dell’ordine della Santissima Trinita della Redenzione de’Schiavi, biografia de Simón de Rojas escrita pel jesuïta italià Giulio Cesare Cordara (1704-1785). Es tracta d’una obra publicada el 1766 a Roma amb motiu de la beatificació de Rojas, que va tenir lloc el 19 de març d’aquell mateix any pel Papa Climent XIII. L’obra va ser escrita en un moment en què les relacions entre la Companyia de Jesús i el Papat eren especialment complicades: des de la fi del segle XVII i tot al llarg del XVIII va produir-se una pugna important entre les tesis defensades pels jesuïtes i les del Papat, i un dels punts de conflicte va ser la doctrina defensada pel jesuïta Luis de Molina, el molinisme, al seu tractat Concordia liberi arbitrii cum gratiae donis (1588). Aquesta doctrina, que pretenia harmonitzar l’omnipotència divina i la llibertat humana va centrar els grans debats del segle XVII entorn de les qüestions de la gràcia, la predestinació i el lliure albir, i s’oposava frontalment a la tesi tomista de la premoció física, com a incompatible amb la llibertat.

En aquest context de disputa ideològica, en el qual el molinisme era reivindicat pels jesuïtes i, al contrari, la doctrina pontifícia reinvindicava figures com Sant Tomàs o Sant Agustí, trobem aquesta biografia de Simón de Rojas. Escrita precisament per un jesuïta, que al f. B2 (pàgina 11 de l’estat original de l’edició) afirma en relació al seu biografiat: “nelle materie controverse della Grazia si attenne a quella del Molina”. Evidentment, quan es va detectar aquesta afirmació, van saltar totes les alarmes i el full va ser immediatament substituït.

Al CRAI Biblioteca de Reserva no ens hauríem adonat de tota aquesta polèmica al voltant de l’edició de l’obra si no haguéssim tingut diversos exemplars, en concret 3:

El primer exemplar (topogràfic C-240/4/4) presenta el f. B2 cancellans –així s’anomena, en bibliografia material, el full que substitueix un altre-, sense signaturar, sense mencionar Molina i amb una mida una mica més reduïda que la resta de pàgines. Crida una mica l’atenció, però per si sol no hagués despertat el nostre interès.

El segon exemplar (topogràfic C-256/3/9) presenta el f. B2 cancellans signaturat (tot i que amb la mateixa composició tipogràfica que l’anterior exemplar) i amb un full abans del f. B2 amb el títol “Avviso al pubblico sopra l’impostura fatta dal P. Giulio Cordara Gesuita, nella vita ultimamente da lui scritta del B. Simone de Roxas Trinatario, e stampata in Roma nel 1766”. Al recto d’aquest full es reprodueix el text original on apareixia citat Luis de Molina i, al verso, es reprodueixen uns fragments del procés de beatificació que testifiquen que Simón de Rojas era seguidor del pensament dels pares de l’Església, per tal d’oferir testimoni escrit de la “impostura” en què va caure Cordara.

El tercer exemplar (topogràfic M-10089) té dos f. B2, el primer dels quals corresponent a l’estat original, és a dir, amb “de Molina”, i amb una anotació manuscrita a la part inferior on s’indica: “Advierta el lector que esta es la hoja como salió de la primera impression con aquellas dos palabras: Del Molina, como puede ver, y por cuya razón fue prohibida esta obra, como verá de la siguiente memoria manuscrita. Y assi nadie se atreva a cortar esta hoja; antes bien es necessario conservarla, por ser monumento authentico de la verdad historica que para memoria de todos se explica en el siguiente manuscrito”. Després d’aquest primer f. B2 segueixen 4 fulls manuscrits en llatí on, sota el títol “Monitum lectori: factum historicum memoriae commendans, quod occasione hujus operis Romae accidit 1766, quo temporein Urbe erat qui haec scribit”, aquest apassionat lector explica la rapidesa d’actuació amb la que es va portar a terme el procés de detecció i de censura del f. B2. Tot seguit, trobem el f. B2 cancellans amb l’anotació següent a la part inferior: “esta es la hoja corregida y emendada por orden del Maestro del Sacro Palazio; la que, quitadas aquellas dos palabras: del Molina, fue nuevamente impressa y inserida en lugar de la otra hoja. Pero he querido poner una y otra, porque conste la verdad”.

La comparació de les tres còpies ens ha permès plantejar-nos la hipòtesi, no sabem si encertada, que un cop detectada la “impostura” es devia substituir el f. B2 per un de corregit, potser una mica precipitadament (per això en el cas de l’exemplar C-240/4/4 és un full més petit, sense signaturar i es troba enganxat). Posteriorment, en els exemplars restants, es devia substituir el f. B2 corregit, signaturat, i amb el full d’avís enganxat abans. Esment a part mereix l’exemplar modificat pel seu propietari i que recull, a part de 4 fulls amb anotacions manuscrites, el f. B2 que va publicar-se originàriament a l’obra. Una gran esforç per part d’un posseïdor desconegut que ens ha permès detectar tota la polèmica generada per només dues paraules…

Si us interessa aquest tema, trobareu més informació sobre la pugna entre els jesuïtes i el Papat al llarg del segle XVIII a:

Mario Soria “Pontificado y jesuitas en el siglo XVIII”, Anales de la Fundación Francisco Elías de Tejada, núm. 2 (1996), p. 107-131.

4 Novembre 2015

Biblioteca del Regimiento Primero de Suizos

Fa poc hem incorporat a la base de dades Antics Posseïdors una nova entrada, un curiós ex-libris imprès que porta inscrites les paraules “Biblioteca del Regimiento Primero de Suizos”, localitzat a un dels suplements de l’obra en 43 volums El Viagero universal ó Noticia del mundo antiguo y nuevo, de Joseph de Laporte, publicada a Madrid entre els anys 1795 i 1801.

Nosaltres no havíem sentit a parlar abans dels Regimientos de Suizos… I vosaltres? Si tampoc en sabeu res, aquí us oferim una mica d’informació que pot ser del vostre interès…

Els Regimientos de Suizos van tenir el seu origen a la baixa edat mitjana, quan soldats -mercenaris- suïssos van començar a servir a exèrcits estrangers. Aquesta pràctica, que va assolir la seva plenitud al Renaixement, va perdurar fins a l’època de la il·lustració, i els va acabar convertint en les tropes mercenàries més sol·licitades del món. Espanya també va convertir-se en un àmbit de la seva actuació i a mitjans del segle XVII hi havia una dotzena de regiments suïssos combatent a l’exèrcit espanyol. Aquests regiments van lluitar contra Portugal, contra les revoltes catalanes, a la Guerra de Successió Espanyola, a la Guerra de Successió Polonesa, a la Guerra de Successió Austríaca (als combats en sòl italià) i contra la Gran Bretanya a les lluites associades amb la revolució americana. La seva darrera actuació al servei dels espanyols va ser contra els francesos a la Guerra d’Independència, conflicte durant el qual els sis regiments suïssos de l’exèrcit van romandre lleials als espanyols.

En aquest context, quin podria ser l’origen d’aquest ex-libris? Pensem que identificaria una biblioteca que acompanyaria els soldats del regiment en les seves destinacions i intentaria que les lectures fessin més amè el temps lliure de què disposaven. La temàtica del llibre on hem localitzat l’ex-libris avalaria aquesta teoria, ja que es tracta d’una obra que inclou descripcions geogràfiques d’arreu del món i es troba il·lustrada amb gravats acolorits. Ara bé, a més de la vessant lúdica, aquests tipus de biblioteques sovint també tenien un component educatiu que no podem oblidar -desconeixem si aquest seria el cas de la biblioteca que ens ocupa-, així com quines devien ser les seves dimensions. Malgrat els esforços, no hem trobat documentada aquesta experiència enlloc. La bibliografia sobre biblioteques als fronts –una iniciativa similar a la que ens ocupa- agafa una forta rellevància amb la Primera Guerra Mundial degut a la magnitud dels fronts a abastir: milions de soldats i centenars de milers de llibres. A casa nostra, un exemple proper el tenim amb el Servei de Biblioteques del Front, depenent del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i que va estar en marxa durant la Guerra Civil Espanyola.La referència més antiga que hem localitzat sobre aquest tipus d’iniciatives es troba en un opuscle de 1919 i fa referència a l’anomenada Société Franklin, de París, fundada el 1862 “pour la propagation des Bibliothèques populaires et militaires, avait déjà, avant la guerre, porté particulièrement son effort vers la fondation de bibliothèques de casernes, de détachements et de pénitenciers militaires. Les officiers qui s’adressaient à elle reconnaissaient l’heureux effet des livres qu’elle envoyait aux soldats” 1. Com podem observar, malgrat ser una experiència molt anterior a la Gran Guerra i que va treballar en la creació de biblioteques de destacaments, és bastant posterior a 1823, data en la que teòricament el regiments de suïssos van desaparèixer i la iniciativa que ens ocupa ja hauria desaparegut. Potser algun dels nostres usuaris ens podria ajudar a escriure la història d’aquest ex-libris…

I per acabar, una anècdota final. Dels 43 volums que conformen l’obra El Viagero universal ó Noticia del mundo antiguo y nuevo, curiosament només un d’ells porta l’ex-libris imprès de la “Biblioteca del Regimiento Primero de Suizos”. La resta de volums acostumen a tenir, al full de guarda on hauria anat enganxat aquest ex-libris, un requadre de paper marbrejat de la mateixa mida que el substituiria. Això ens podria fer pensar que l’obra, després de pertànyer als mercenaris suïssos, va passar a les mans d’algun altre propietari desitjós d’esborrar qualsevol rastre de la procedència anterior. Sortosament va oblidar-se de substituir-ne un, fet que ha motivat la redacció d’aquest post.

Dehérain, Henri. Les Bibliothèques improvisées pendant la guerre. Paris: Imprimerie du Palais, 1919, p. 5 .

14 Octubre 2015

Un element protector i embellidor alhora: les guardes marbrejades

L’estudiant Mònica Arnau Fernández, del màster de Biblioteques i Col·leccions Patrimonials de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB, ha triat el tema de les guardes per escriure el seu post perquè ha trobat interessant descobrir “com es van afegint elements als llibres per fer-los més atractius als lectors i possibles compradors i com es pot establir una evolució estilística d’aquests mateixos elements”. Amb aquest segon post d’una estudiant en pràctiques consolidem la nostra intenció de convertir aquests textos en una presència habitual del nostre blog.

Continua la lectura de “Un element protector i embellidor alhora: les guardes marbrejades” →

30 Setembre 2015

Dos nous articles de Xevi Camprubí arriben a la Biblioteca de Reserva

Avui volem donar les gràcies a un dels nostres usuaris, en Xevi Camprubí, per la donació que ha fet al CRAI Biblioteca de Reserva i al CRAI Biblioteca de Lletres de les separates de dos articles que ha publicat.

Camprubí, especialista en l’estudi de la premsa i la impremta a l’època moderna, va defensar la seva tesi sobre l’impressor català Rafael Figueró el gener de 2014. Des de fa uns mesos la tesi ja es pot consultar a text complet a la base de dades TDX.

Els dos articles que ens ha facilitat porten per títol “La llei d’impremta a la Catalunya moderna (1568-1723)” i “La circulació de la informació entre Vic i Barcelona durant la Guerra de Successió” i han estat publicats al Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i a la revista Ausa, respectivament.

Per a la realització dels seus estudis Camprubí ha consultat, entre d’altres, els fons del CRAI Biblioteca de Reserva, fet que podem constatar amb les seves freqüents visites i les notes a peu de pàgina que ens ofereix en els seus articles. Un bona mostra és la referència al nostre llibre Dialogi de immortalitate animae que exemplifica com, a partir de la publicació de l’Índex de llibres prohibits el 1559, a Catalunya comencen a aparèixer les primeres obres que especificaven haver rebut l’autorització per a la seva impressió.

B-59-9-21-1

Des d’aquí volem donar les gràcies al Xevi per ajudar-nos a difondre el nostre fons i animar-lo a continuar amb les seves interessants recerques.

18 Setembre 2015

De arte gymnastica libri sex: una nova proposta per a la iniciativa del CRAI UB, Apadrina un document.

CM-3422-1 (1) Us presentem un nou candidat per a l’apadrinament. Es tracta d’un imprès de l’any 1587, De arte gymnastica libri sex, obra del metge italià Girolamo Mercuriale (1530-1606). Mercuriale va ser un escriptor prolífic de molta anomenada, que ocupa diverses càtedres de medicina en algunes de les principals ciutats italianes, com ara Venècia o Pàdua. La seva excel·lent formació en estudis clàssics el va convertir en un destacat metge humanista, bon coneixedor de la llengua llatina i grega i també de la literatura mèdica clàssica.

Aquest autor publicà diversos tractats mèdics, entre ells el llibre que ara descrivim, fruit de set anys de recerca. Es tracta possiblement del primer estudi publicat a Europa sobre la medicina esportiva. En ell, Mercuriale exposa els beneficis que aporta la pràctica de la gimnàstica sobre la salut. Acompanyen i il·lustren el text una sèrie d’atractius gravats xilogràfics dels quals podeu veure una mostra a continuació. Estan inspirats en els exercicis físics que va trobar representats en les estàtues i medalles de l’antiguitat. L’obra va tenir un gran èxit i se’n van fer moltes edicions.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquest exemplar pertany a la tercera edició que es va publicar el 1587. Únicament es troba en dues biblioteques catalanes. Està relligat amb un altre text del mateix autor: Variarum lectionum in medicinae scriptoribus & alijs libris sex. Desafortunadament, totes dues obres es troben soltes a l’interior de l’enquadernació de pergamí, per la qual cosa es fa veritablement necessària una intervenció restauradora que garanteixi la seva preservació.

El volum procedeix de la biblioteca del convent de Sant Josep de Barcelona. Va ser una donació de Josep Jeroni Besora, canonge i president pel braç eclesiàstic de la Generalitat de Catalunya (1656). Besora va passar els darrers anys de la seva vida en el convent dels carmelites descalços i en morir els va llegar la seva rica biblioteca, d’uns 5.000 volums aproximadament, amb la condició que restés oberta al públic.

El CRAI Biblioteca de Reserva també compta amb una altre edició de l’obra, la segona (1573), que procedeix del Col·legi de Cirurgia de Barcelona, origen de la majoria dels textos mèdics del nostre fons. Podeu consultar les còpies digitals d’una bona part del nostre fons sobre medicina a BiPaDi, el repositori digital del CRAI UB, còpies que han estat produïdes pel CEDI.

22 Juliol 2015

Manuscrits, incunables i llibres impresos d’autors grecs, llatins i humanistes: una mostra del CRAI Biblioteca de Reserva

Difondre una part il·lustrativa del fons bibliogràfic antic del CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona: heus aquí l’objectiu de la mostra de manuscrits, incunables i llibres impresos que romandrà oberta del 9 al 23 de juliol a les vitrines del CRAI Biblioteca de Lletres i del CRAI Biblioteca de Reserva. L’exposició se centra sobretot en autors grecs, llatins i humanistes, entre els quals destaquen Píndar, Llucià de Samòsata, Ciceró, Virgili, Antonio de Nebrija i Juan Luis de la Cerda.

La mostra, ampliada, es pot visitar també virtualment a la pàgina web de la Biblioteca de Reserva.

La mostra ha estat preparada per la Secció Catalana de la Sociedad Española de Estudios Clásicos, juntament amb els departaments de Filologia Grega i de Filologia Llatina i en col·laboració amb el CRAI Biblioteca de Reserva, amb motiu del XIV Congrés d’Estudis Clàssics que acull la Facultat de Filologia del 13 al 17 de juliol.

L’exposició podrà visitar-se de dilluns a divendres de 8:30h a 19:30h i, els quatre darrers dies (del 20 al 23 de juliol), de 8:30h a 15h. L’única visita comentada tindrà lloc el dimecres 15 de juliol a les 11:40h.

Com a complement d’aquesta mostra, es presenta, a les vitrines de l’entrada del CRAI Biblioteca de Lletres, una selecció de títols del fons modern directament relacionats amb les línies de recerca en Filologia Clàssica que es duen a terme, des de fa molts anys, a les Universitats catalanes i en institucions com l’IEC o la Fundació Bernat Metge.

8 Juliol 2015

Un probable livre de prix atorgat pel bisbe Émile Blanchet a la nostra col·lecció

supralibros Émile Blanchet Recentment hem localitzat en el nostre fons un exemplar bellament enquadernat que ens va cridar l’atenció. Es tracta en concret de l’obra en dos volums d’Abel François Villemain: Histoire de Cromwell : d’après les mémoires du temps et les recueils parlementaires. A Paris : Chez Maradan …, 1819, que presenta a la coberta anterior, daurat, sobre una relligadura amb gofrats, el nom d’Émile Blanchet.

Cercant informació sobre aquest personatge vam trobar indicis que apuntaven que podia tractar-se del bisbe francès Émile Blanchet (1886-1967). Davant la incertesa, vam posar-nos en contacte amb l’Institut catholique de Paris, on Blanchet havia ocupat el càrrec de rector entre 1946 i 1966, i a l’arxiu de la qual hi ha dipositat una part del seu fons personal exercint aquest càrrec.

Guillaume Boyer, Responsable de Conservació i Patrimoni de l’Institut Catholique de Paris, va oferir una interessant hipòtesis d’una pràctica que, com molts d’altres, portava a terme Émile Blanchet: per la decoració que presenta l’enquadernació i pel text que conté (un clàssic d’història del segle XIX), podria tractar-se d’un livre de prix o livre de présent. Què eren els llibres de premi? El bisbe Blanchet va començar com a estudiant a l’Institution Saint-Joseph au Havre, on va arribar a ser professor. Aquesta còpia que tenim dipositada a la nostra biblioteca podria ser un premi atorgat per Blanchet a un dels seus estudiants, cas en què Blanchet exerciria el paper d’agonòteta, és a dir, similar al d’aquells magistrats de l’antiga Grècia encarregats de presidir les lluites, els jocs i els certàmens públics i que premiaven també els guanyadors participant-t’hi activament. Aquesta és una bona hipòtesi, malgrat que el nostre llibre no presenta cap Ex Praemio, és a dir, cap inscripció manuscrita o impresa o alguna etiqueta enganxada a l’interior del llibre, que inclogués la identitat de l’estudiant, el material pel qual va ser guardonat i el nom de la institució. La inexistència d’aquest Ex Praemio fa que haguem de contemplar aquesta hipòtesi amb cautela…

Cal destacar finalment que el llibre també presenta a la portadella el segell del filòleg i escriptor Fernando de Arteaga y Pereira, datat l’any 1882, fet que demostra que abans d’estar en possessió del bisbe Blanchet –i probablement d’algun dels seus estudiants-, ja havia tingut una vida molt intensa.

25 Juny 2015