Els facticis, volums en què es troben relligades juntes diverses obres, de format i sovint temàtica similars, són, d’entrada, un malson per als catalogadors, especialment quan es tracta d’una infinitat d’impresos. En són exemples freqüents els sermons, villancets, oratoris, relacions de successos, exercicis acadèmics o les temudes al·legacions.
En són moltes les mostres que trobem entre els volums de la nostra col·lecció, testimonis d’una pràctica duta a terme per les biblioteques conventuals de manera reiterada i comuna. Els lloms acostumen a presentar títols a la manera de “Sermones de varios asuntos” o “Varios papeles de noticias”, i sovint, a l’inici del recull, trobem una indicació del seu contingut. Cada un dels impresos, a més, compta amb un número correlatiu per a la seva correcta identificació, anotació molt útil perquè de vegades poden arribar al centenar.
L’enuig davant de la perspectiva de treballar durant dies un únic volum sabent que els prestatges són plens d’altres obres també per catalogar, de major entitat física i de contingut, s’hauria de dissipar si pensem en els avantatges d’aquests antipàtics llibres. En efecte, el fet d’haver-se reunit en el passat, en una sola unitat física, aquests impresos sens dubte ha impedit, en part, la seva destrucció i desaparició.
Recentment hem catalogat un interessant factici, d’una mena ben diferent, que inclou quatre extractes de De institutione grammatica libri tres, manual per aprendre el llatí del jesuïta portuguès Manuel Alvares (1526-1583). L’obra, íntegra o parcial, va tenir una amplíssima difusió, i en són una bona prova les edicions contingudes en el nostre volum, impreses a Colònia el 1669, 1678, i 1682, i a Clèveris el 1671.
A la nota manuscrita de la guarda posterior del nostre volum factici, en format in octavo, es llegeix: “Cornelius Staats studiosus Cranenburgensis anno 1683”. El probablement estudiant de Kranenburg Staats va “tunejar-lo”, intercalant fulls blancs entre les seves pàgines per deixar-hi notes en el curs del seu estudi. L’esforç però anava acompanyat també del descans i del joc, com podria indicar l’escriptura dels seus nom i cognom infinites vegades a una de les guardes, amb la intenció, potser, de formar un perfil.
A l’estudi del llatí, però, calia unir la devoció cristiana. Per això no ens pot estranyar que completi el volumet una obra que també va gaudir d’una extraordinària difusió, el Parvus catechismus de Petrus Canisius, en una edició impresa a Colònia el 1678.
Tant aquesta última edició com les que hem citat d’Alvares són impresos modestos, d’escassa qualitat tipogràfica i sortits de premses poc conegudes, i, molt important, no localitzats a cap recurs imprès o en línia. Certament van ser textos molt utilitzats, i formen part d’una llarga nòmina d’obres d’idèntiques característiques de què, precisament pel seu ús intensiu, és difícil trobar una còpia.
Sabem que el llibre va pertànyer a un dels convents desamortitzats, tot i que no exhibeix cap marca que ens permeti determinar el seu origen exacte. Estem segurs però que gràcies al seu primer propietari, l’alemany Cornelius Staats, i sens dubte a la sort, actualment hem pogut identificar cinc edicions alemanyes del segle XVII de textos extremadament populars i, en conseqüència, efímers.
