Participació d’alumnes de grau de Filologia a la Biblioteca de Reserva

Com us comentàvem en el post anterior, ens agrada molt poder cedir aquest espai del nostre bloc per a participacions externes que es vinculen amb la nostra biblioteca. Avui tenim una modalitat nova, ja que es tracta del resultat d’una feina de pràctiques de l’assignatura “Èpica romànica” amb la professora Maria-Reina Bastardas del departament de Filologia clàssica, romànica i semítica. Aquí teniu la seva interessant aportació.

Un imprès d’Ogier le Danois en prosa de 1516

Sempre es fa èmfasi en la necessitat i oportunitat de conjuminar la recerca i la docència, dues facetes que s’alimenten mútuament i de manera simbiòtica. Però també cal fer èmfasi en el privilegi i les possibilitats que s’obren quan la docència es fa en una facultat que té, en el mateix edifici, una important biblioteca patrimonial. Això, i les facilitats que existeixen avui en dia per contactar amb experts a l’estranger, possibiliten petits descobriments com el que presentem a continuació.

En el marc d’una assignatura de grau intitulada “Èpica romànica” i, per tant, no especialment dedicada al llibre antic, vam fer notar a Laurent Brun, responsable de la base de dades de literatura medieval ARLIMA (Archives de Littérature du Moyen Âge), l’existència al CRAI de la UB d’un imprès de 1516 de la versió en prosa d’Ogier le Danois que no hi figurava. Va resultar no ser una omissió involuntària, sinó que aquest llibre no apareix en els catàlegs de la BNF ni tampoc en els grans repertoris bibliogràfics que recullen els llibres impresos al segle XVI, com l’USTC (Universal Short Title Catalog), o el d’impresos parisencs de Brigitte Moreau, 1972-, ni tampoc en els catàlegs del patrimoni bibliogràfic de França, Itàlia, Anglaterra o Espanya (només hi apareix l’exemplar de la UB). Per això, creiem interessant donar-lo a conèixer a través d’aquesta entrada al blog, la redacció de la qual ha resultat ser, a més, una activitat, inesperada però enriquidora, per als estudiants del curs, que han fet tres sessions al CRAI Biblioteca de Reserva de la UB.

L’exemplar de la versió en prosa d’Ogier le Danois de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona va ser imprès el 1516 a París, a la impremta de François Regnault. El títol complet tal com consta a la portada és “Ogier le Da[n]noys Duc de Dannemarche qui fut lu[n]g des douze pers de Fra[n]ce, lequel auec le secours & ayde du roy Charlemaigne chassa les paiens hors de Romme et remist le Pape en son siege, et fut lo[n]g temps en Faerie, puis reuint comme vo[us] pourres lire cy apres en ce prese[n]t liure”. El peu d’impremta es troba en el colofó i s’hi llegeix: “Cy finist le ro[m]mant intitulé Ogier le da[n]noys Nouuellement imprimé pour Fra[n]coys regnauld libraire iuré en l’université de Paris demourant au dict lieu en la rue Sai[n]ct Jacque a l’e[n]seigne Saicnt Claude pres les maturi[n]s. Et fut acheué le viiii. jour d’aoust. M.D. cens et xvi. Finis”.

Seria, per tant i segons ARLIMA, la quarta edició més antiga d’aquesta obra. Les anteriors són a París, de vers 1495; a Lió, el 1496; i altre cop a París, el 1499.

L’impressor François Regnault, segons data.bnf.fr., fou molt actiu i exercí a París entre 1501 i fins a la seva mort el 1540 o 1541.

El llibre no porta foliació ni paginació originals. Ha estat foliat modernament al marge inferior esquerre i consta d’un total de 162 folis. És un llibre en 4º i fa 20 cm. d’alçada. La caixa fa aproximadament 14,7 x 10,4 cm. La presentació és a doble columna, cadascuna amb unes 38 línies de text (en algunes pàgines, alguna menys), i amb lletra de tipus gòtic.

L’edició està enriquida amb trenta-set il·lustracions fetes mitjançant la tècnica del gravat xilogràfic de mides diverses (en general, rectangulars, d’aproximadament 8 x 7,5 cm) que representen escenes de l’obra. Les il·lustracions del primer i de l’últim foli ocupen la posició central de la pàgina i són de mida gran (als folis 1v i 162r i v; en l’1r el gravat fa 8×8 cm i la pàgina es completa amb el títol i orles)

Les caplletres, de mida variable però en general de menys de 2×2 cm, tenen ornamentacions florals. Algunes són d’una tipologia i mida diferents com una O, amb una figura humana asseguda; una Q, amb una cara; una C, amb un animal; i una E, amb una figura humana o un animal. A destacar:

58 v: caplletra O diferent de la resta; mida més gran: 2,3×2,3 cm; amb una figura amb caputxa
54r: manca una caplletra
64r: Caplletra gran; A coronada (4,2×3,3 cm)
95r: Caplletra gran; la mateixa A coronada
76r: manca una caplletra.

Donem a continuació un inventari dels gravats, amb una breu descripció i la localització segons la foliació esmentada. En el llibre hi ha un total de 37 gravats, però alguns, com era molt habitual en l’època, es repeteixen, de manera que només n’hi ha 18 diferents.

1r: Un cavaller fereix un altre cavaller abatut; espectadors dalt d’uns merlets (8×8 cm). Orles i títol completen la pàgina

1v: Cavaller sarraí amb simitarra i un escut amb una cara (13,5×9,1 cm)

2v: Escena d’un bateig. Format petit a una columna (5,3×4 cm)

8r: Un missatger lliura un missatge (7,5×8,5 cm)

9v: Dos cavallers cavalquen darrera un gos (o guineu) (6×7,2 cm)

12r: Rei i consellers; grup de cavallers armats a peu, al fons (7,8×8,5)

18v: el mateix gravat que en 8r

22r: el mateix gravat que en 1r

30r: Assalt amb ballestes, escales i canons a una muralla 7×8,6 cm)

31v: Batalla naval (7,5×8,3 cm)

32v: Un cavaller, a genolls, rep un missatge segellat d’un rei. Mida més gran (8,5×9 cm)

33v: Un cavaller aixeca en actitud agressiva un tauler d’escacs (8,7×10 cm)

35v: Un cavaller a peu és atacat per un altre cavaller a cavall (7,7×8,5)

36v: Dos cavallers parlamenten amb d’altres darrere una muralla; tendes al fons. Mida més gran (8,5×9 cm)

41r: Un cavaller en fereix un altre en un torneig. Mida més gran (8,5×9 cm)

45r: Combat general a peu; un castell a l’horitzó (8,7×6,8 cm)

47v: el mateix gravat que en 30r

52r: el mateix gravat que en 41r

62r: el mateix gravat que en 12r

64r: el mateix gravat que en 1r

80r: Un bisbe beneeix una boda (6,4×7,5 cm)

80v: el mateix gravat que en 31v

86r: Dos homes parlamenten davant d’uns artesans picapedrers (6,3×7,2 cm)

87r: el mateix gravat que en 31v

88v: el mateix gravat que en 41r

91r: el mateix gravat que en 1r

125r: el mateix gravat que en 80r

130v: el mateix gravat que en 1r

134v: el mateix gravat que en 32v

135v: Un cavaller condueix un home salvatge (cobert de pèl) lligat amb una corda (7,8×8,5 cm)

137v: el mateix gravat que en 31v

142v: el mateix gravat que en 30r. Completat amb una orla, ocupa tot l’ample de la pàgina

152v: el mateix gravat que en 1r

153v: el mateix gravat que en 41r

160r: el mateix gravat que en 12r

162r: Un cavaller sarraí i un cavaller cristià acarats (9,7×8,4 cm)

162v: el mateix gravat que en 1v, però amb la inscripció “Ogier” a la cinta de llegenda

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’exemplar de la UB presentava nombrosos forats d’insectes bibliòfags que van atacar el llibre i hi van fer nombroses galeries. Va ser restaurat el juliol de 2001; s’han perdut petits fragments de text però la majoria no són de més d’una o dues lletres. Potser en el moment d’aquesta restauració, però en tot cas posteriorment a la foliació, s’han enquadernat erròniament una sèrie de folis que actualment es presenten en la seqüència: 77-78-80-82-79-81-83-84.

En el full de guarda anterior hi ha anotacions del segle XVI d’antics propietaris (Doctor Gonçalo Peres de Córdova y Villaroel; El licenciado Bovadilla; Durango?) i altres anotacions cancel·lades. El full de guarda posterior és un paper reaprofitat amb anotacions manuscrites en francès en lletra cursiva de finals del segle XV o XVI. En els fulls de guarda hi ha signatures antigues. En els folis 1r, 26r, 27r, 162r hi ha segells antics de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. Al foli 24r s’hi ha subratllat un fragment de tres línies.

Esperem que aquesta descripció sigui útil i, potser, permeti localitzar i documentar altres exemplars d’aquest imprès.

Cristina Auladell, Anna Barba, Maria-Reina Bastardas, Bernat Corredó, María Esteban, Núria Homs

Bibliografia:

Inventaire chronologique des éditions parisiennes du XVIe siècle, par Brigitte Moreau d’après les manuscrits de Philippe Renouard. [París]: Service des travaux historiques de la ville de Paris, 1972-2004.

14 Juny 2017

Amor i gramàtica

Els bibliotecaris del CRAI Biblioteca de Reserva estem acostumats a trobar entre les pàgines dels llibres vestigis de propietaris anteriors de característiques molt diverses, com ara exlibris, dibuixos, cartes, flors seques o punts de llibre. No recordem però haver ensopegat mai amb un poema d’amor manuscrit com el que es troba a les guardes d’un llibre per aprendre el llatí adreçat a estudiants de gramàtica que inclou oracions i epístoles de Ciceró, imprès a Mallorca el 1645.

Per a la seva anàlisi i transcripció ha resultat fonamental l’ajut brindat per la bibliotecària i filòloga Maria Rosa Serra, autora d’una tesi sobre l’escriptor del set-cents Pau Puig, a qui agraïm molt sincerament la seva dedicació.

Es tracta d’un poema popular format per 15 estrofes de quatre versos heptasíl·labs, amb rima assonant en els versos parells, tot i que amb certa irregularitat. La darrera estrofa és de sis versos pentasíl·labs, els quatre primers rimen per parelles amb rima consonant, mentre que l’últim rima amb aquests primers amb rima assonant. Tot i trobar-se en una edició del segle XVII, pel tipus de cal·ligrafia i el vocabulari sembla més aviat del XVIII.

C-200-8-25_detall

El poema desvetlla en qui el llegeix la curiositat per saber com devia ser la noia estimada, aquesta Maria tan plena de gràcies que en una de les estrofes sembla que es confongui amb la mateixa Mare de Déu. L’autor o autors resulten també misteriosos, en aparèixer als versos finals el nom de Rafel Cadena i la menció a dos estudiants de Manresa com a creadors i trobar-se al peu de la composició el nom d’Antoni Cantarell.

Són, amb molta probabilitat, personalitats fictícies o pseudònims sota els quals s’amaga l’autèntic autor, sens dubte un estudiant de gramàtica llatina que utilitza una llengua entenedora amb castellanismes tan de moda a l’època com “debaix”, “antes”, “ditxa” i “baselisco”, guarnida amb metàfores i altres figures retòriques barroques com ara “a cada galta una rosa” o “pareixeu la flor de lliri”. Però com a recurs estilístic l’autor també se serveix d’un canvi a partir de l’estrofa setena: ja no es tracta l’estimada de “vós”, sinó de “tu”, i ja no descriu els encants de la noia, sinó que se centra en el poc valor que té ell per merèixer-ne l’amor, ell que, com relata als últims versos, no només pateix la indiferència de la persona estimada, sinó que carrega una tristesa ja de naixement.

No ens podem estar de presentar la composició transcrita, precedida per les paraules de la pròpia Maria Rosa Serra: “Com el mateix autor reconeix a l’última estrofa, no és un gran poeta. El poema però ens recorda que a casa nostra, a més de la literatura culta que es publicava en castellà o en llatí, en els segles XVII i XVIII hi havia una literatura popular en català de qualitat diversa”.

De [des?] que viu los teus ulls,
ermosísima Maria,
los meus no dormen de nit
ni reposen en lo dia.

És tanta ma veluntat
y tantes las penas mias
quan penso en lo temps pesat
lo cor se me acaba y fina.

Totes les perfections
que són debax del domini
de la lluna y del sol
se troban en vós, Maria.

Quant anau per los carers
paraxeu la flor del lliri
espig [ada?] y gentil,
llansades de amor n’i tira.

Vós sou primete de cos,
ab gallarda perlaria,
que·l mirar matau los hòmens
ab ullets de beselisco.

Las dents menudas y blanques,
la cella voltada y prima,
a cada galta una rosa
de color de satalia.

Yo ya sé que mal me vols,
mes o tinch per ymposibla
voler bé a qui no u marex,
pux se troba en tanta dixxa

Yo no sé què causa n’és
que yo no·t puga servir-ta,
que·t volia bé de cor
ab tota onra y cortasia.

Yo ya sé que mal me vols,
que no pots negar, Maria,
pus pences que seré teu
tots los dies de ma vida.

Penso ab aquellas paraules
que te’n deya algun dia:
Maria, al cor se me acaba
ab un suspir que te envia.

Antes sabré al morir
y ascanparé sanch y vida
que no dexaré de amar-te
a pesar de la desdixa.

Acabo esta cansó
en de santa Maria,
qu·ella an vulla ayudar,
sia nostro·npar y gia.

Estas quinsa flor de amor
que us envio, reyna y mia,
abseptau-les ab amor,
mirau que són prendes mias.

Si voleu saber mon nom
yo qui só y per qui canto
ma mare me parí en tristesa
y yo nasquí en gran llanto.

Y lo qui l·a treta
no és gran pueta:
lo Rafel Cadena,
que pasa la pena,
y dos estudians
que són de Manresa.

Antoni Cantarell

17 Mai 2017

Daniel Saiol i Quarteroni, o un petit tast d’un gran llegat bibliogràfic

No és la primera vegada que reivindiquem l’interès dels antics posseïdors que anem localitzant a mesura que cataloguem els llibres, ja que aquestes marques de propietat ens ofereixen una informació incalculable sobre els hàbits de lectura d’alguns particulars i també del camí que han seguit els llibres fins arribar a conformar el fons del CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona.

Continua la lectura de “Daniel Saiol i Quarteroni, o un petit tast d’un gran llegat bibliogràfic” →

26 Abril 2017

Donatiu de tres obres de la biblioteca familiar de Josep Coroleu i Inglada al CRAI Biblioteca de Reserva

llibres donació Conegut per les seves Memorias de un menestral de Barcelona, l’historiador, periodista i polític Josep Coroleu i Inglada (1839-95) va cursar estudis de Dret a la Universitat de Barcelona. La biblioteca familiar ha conservat des de fa dècades una bona col·lecció de llibres de matèria historiogràfica i legal que per força hagueren d’assistir Coroleu en els seus estudis sobre les institucions jurídiques de la Catalunya medieval. Tres d’aquests llibres han passat a formar part recentment del fons de reserva de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.

Continua la lectura de “Donatiu de tres obres de la biblioteca familiar de Josep Coroleu i Inglada al CRAI Biblioteca de Reserva” →

9 febrer 2017

Soldat abans de frare

Avui ens satisfà especialment publicar aquest post, ja que és fruit de la col·laboració d’una de les nostres usuàries més fidels. És un plaer poder comptar dia a dia amb el suport de Mercè Gras, historiadora i arxivera dels Carmelites Descalços de Catalunya i Balears, qui sempre està disposada a oferir-nos un cop de mà en la identificació de molts dels ex-libris d’antics posseïdors que pertanyien a l’orde dels Carmelites Descalços. Aquest post és una bona mostra de fins a quin punt la col·laboració del CRAI Biblioteca de Reserva amb els professors i investigadors que ens visiten és enriquidora per a tots. Moltes gràcies Mercè!

Tothom coneix la dita “ser cuiner abans de frare”, que il·lustra com, abans de prendre un estat determinat, existeix una experiència vital prèvia que no hi té cap relació aparent.

A partir de les anotacions de propietat d’un llibre, una vida de San Onofre, obra del mercedari fra Pedro de Arriola, Vida prodigiosa de el rey anachoreta …En Zaragoça : por los herederos de Pedro Lanaja y Lamarca …, 1675 –consultable en línia-, ha estat possible reconstruir una petita història del llibre, del seu original propietari i de les seves, aparentment, divergents trajectòries vitals.

fguarda-b-10-5-23

Continua la lectura de “Soldat abans de frare” →

18 gener 2017

Un pioner llibre del segle XVI sobre civilització xinesa entre els llibres del CRAI Biblioteca de Reserva, objecte d’una tesi ja disponible a text complet.

És motiu de gran satisfacció veure com els llibres del CRAI Biblioteca de Reserva donen fruit en treballs d’investigació. Avui volem donar a conèixer la recent tesi del professor d’història moderna de la UB Diego Sola basada en la consulta d’una obra del segle XVI de la nostra biblioteca. Us convidem a llegir el post que el mateix autor ha redactat per a la seva publicació al nostre bloc. Moltes gràcies i felicitats, Diego!

Continua la lectura de “Un pioner llibre del segle XVI sobre civilització xinesa entre els llibres del CRAI Biblioteca de Reserva, objecte d’una tesi ja disponible a text complet.” →

23 Novembre 2016

Una galería virtual para redescubrir el universo del papel decorado

coberta — Fig. 1. Cubierta posterior del nº B-46-5-20

El CRAI Biblioteca de Reserva de la Universidad de Barcelona presenta una galería virtual con ejemplares de papel decorado conservados en sus fondos de los siglos XVII-XIX. La galería está alojada en la red social Pinterest, en la que los usuarios registrados pueden consultar, guardar y compartir las imágenes, así como participar en la circulación de esta curiosa colección del patrimonio bibliográfico. Se exhiben alrededor de setenta ejemplares clasificados según las cuatro técnicas históricas principales de decoración de papel. Los ejemplares forman parte de las encuadernaciones –como cubiertas y guardas– de diferentes documentos de la Biblioteca. Se prevé actualizar la galería de forma periódica y ampliarla en el futuro con piezas de papel decorado aún no documentadas.

Una parte de esta colección digital tuvo su precedente en 2011. Con ocasión del congreso internacional Drammi giocosi, dedicado a la ópera italiana con libretos de Carlo Goldoni y organizado por TeatreSit, la Biblioteca de Reserva presentó la exposición virtual L’òpera a Barcelona a mitjan segle XVIII, una colección de ediciones bilingües de libretos de ópera italiana. Esta exposición contaba con varias vitrinas especialmente dedicadas al papel decorado, que estaba presente en casi todos los ejemplares de la colección. Esta sección incluía descripciones de cada muestra y una introducción a cada técnica de decoración a cargo de M. Teresa Canals Aromí, historiadora del arte e investigadora de arte textil y papel estampado.

guardes gofrades — Fig. 2. Guardas de papel brocado del ejemplar nº B-77-4-5

En la nueva colección digital organizada por la Biblioteca, la mayoría de los ejemplares proceden de los siglos XVIII-XIX. En algunos casos, al tratarse de obras reencuadernadas, el papel empleado en las cubiertas o las guardas es más reciente que el propio documento. Un ejemplo de ello sería un ejemplar que corresponde a un libro del siglo XVII, originalmente encuadernado en pergamino y posteriormente recubierto con papel decorado que podría datar de siglo XX, a juzgar por el estampado y textura de la pintura (véase fig. 1).

coberta xilogràfica — Fig. 3. Cubierta anterior de papel xilográfico del documento nº XVIII-10471

En cuanto a las técnicas de decoración predominantes, más de la mitad de la colección está formada por muestras de papel brocado (fig. 2) y xilográfico (fig. 3). El resto contiene ejemplares de papel marmoleado (fig. 4) y al engrudo (fig. 5). Algunos papeles presentan interesantes ejemplos de técnica mixta, tal y como se muestra en la fig. 6, en la que la impresión xilográfica se combina con gofrado y dorado. Otro ejemplo de esta fusión de técnicas sería el que se recoge en la fig. 7, en la que el papel ha sido trabajado de manera diferente en cada cara: marmoleado en el anverso e impresión de plancha de un solo color en el reverso.

* * *

Entre octubre de 2015 y julio de 2016 he dedicado mi labor investigadora a la colección de libretos de ópera de la segunda mitad del siglo XVIII que se presentó parcialmente en la exposición virtual de noviembre de 2011. Estos documentos, encuadernados en su mayoría en papel decorado de diferentes tipos, ahora vuelven a estar accesibles al gran público a través de la galería virtual. Basándome en los datos obtenidos durante mi investigación, me gustaría subrayar las importancia de esta iniciativa de digitalización y difusión.

El fenómeno de la decoración forma parte de la actividad humana desde tiempos prehistóricos. Sin embargo, el concepto de “decoración”, al menos en nuestra sociedad, se asocia muy a menudo al embellecimiento superficial de un objeto, por lo general una herramienta cuya función principal es esencialmente práctica. En relación a las Bellas Artes, las artes decorativas han sido históricamente relegadas a un segundo plano. Esto permite entender por qué al papel decorado, salvo unas pocas excepciones –por ejemplo, las hojas de papel marmoleado introducidas en los libros de album amicorum del siglo XVI– se le ha negado el estatuto de obra de arte autosuficiente y ha sido asociado casi siempre a un uso eminentemente práctico. Encontramos papel decorado en los dorsos de los naipes, como forro de muebles, cajas e instrumentos

musicales, en guardas o cubiertas de libros o como recubrimiento de paredes y otras partes del espacio doméstico. Cabe destacar también que, con el tiempo, el papel decorado, al ser un material más económico, fue reemplazando a las telas con estampado oriental, la piel y otros materiales utilizados para embellecer los objetos de uso cotidiano. En el siglo XVIII el uso del papel decorado alcanzó su apogeo, y durante el siglo XIX su fabricación adquirió un alto grado de mecanización. Por su introducción relativamente tardía en Europa a partir del Renacimiento (comparándolo con su uso en Oriente) y por estar casi siempre asociado con lo funcional, económico y, por lo tanto, efímero, el papel decorado no ha sido considerado hasta hace muy poco un objeto de valor y de interés patrimonial. Solo en el siglo XX, como resultado del giro completo de lo manual a lo industrial, los ejemplares antiguos de decoración manual poco a poco empezaron a ser percibidos como un testimonio de las prácticas artesanas del pasado.

Fig. 6. Curioso ejemplo de fusión de la impresión xilográfica y gofrado y dorado. Documento nº XVIII-5018

No sorprende, por tanto, que los estudios sobre técnicas, soportes y materiales sustentados del papel decorado todavía estén en su primera fase, como también lo están las formas de representación de estas obras en catálogos y galerías digitales.

Decoración de dos caras de papel de guardas.

–

Desde luego, no faltan las tentativas, aunque su alcance y profundidad son todavía bastante limitados. Para entender mejor las razones de estas carencias, hay tener en cuenta que la investigación del papel decorado se caracteriza por una serie de obstáculos y lagunas que voy a resumir en las siguientes líneas.

En la mayoría de los ejemplares de papel decorado, no existe ningún tipo de información sobre el fabricante o el lugar de fabricación. Con la excepción de los ejemplares decorados mediante técnicas de impresión que permiten incorporar información sobre fabricación en el margen de la plancha (fig. 8), una gran parte de las piezas elaboradas con otras técnicas, como el papel al engrudo o el marmoleado, no llevan ninguna inscripción. A esto habría que añadir el problema de la dispersión del material disponible. Tras su aplicación al libro impreso, el papel decorado experimentó una gran expansión junto con el mercado del libro. Otro factor decisivo para su enorme difusión fue el creciente gusto por la ornamentación durante los siglos XVII-XVIII y el uso del papel decorado como sustituto de las telas estampadas.

Fig. 8. Guarda encolada del documento nº B-57-6-35b. Obsérvense la impresión de información sobre fabricación. — Fig. 8. Guarda encolada del documento nº B-57-6-35. Obsérvense la impresión de información sobre fabricación.

Por estas razones, la identificación de distintos ejemplos de papel decorado solo es posible mediante la comparación de los elementos externos de varias muestras de papel similares: presencia de marcas de agua, tipo de pintura, colores, textura, capas y estampado. Además, la comparación debería hacerse no solo entre piezas de la misma colección o fondo de biblioteca, sino también en relación con ejemplares de otras bibliotecas del ámbito nacional e internacional, desde Italia hasta Australia, ya que probablemente en todos los lugares donde haya fondos del siglo XVIII se encontrarán muestras similares de papel decorado.

En este contexto y ante tales dificultades, se hace más evidente la utilidad de las herramientas digitales y virtuales en la investigación del papel decorado. La publicación de imágenes de alta calidad de los ejemplares disponibles en las bibliotecas facilita de manera inestimable el cotejo de obras de todo el mundo, accesibles en línea desde cualquier lugar. Esta interconexión e inmediatez de acceso ayuda a la identificación y vinculación de piezas similares en los aspectos tecnológico, cromático y/o figurativo, y permite ubicar los ejemplares estudiados en un determinado contexto.

El uso de las galerías de imágenes como herramienta principal para el estudio del papel decorado también refuerza la necesidad de una descripción rigurosa, informativa y coherente sobre cada ejemplar representado. Por su naturaleza decorativa y ornamental, las características de una muestra de papel decorado (texturas, colores y motivos) suelen ser presentadas según criterios de disfrute estético. Esa aproximación va muy a menudo en detrimento del rigor, tanto en el análisis como en el propio criterio de selección de las muestras. Así, por ejemplo, el papel brocado suele considerarse más atractivo y, por tanto, más interesante que el papel al engrudo, que muchas veces tiene un aspecto más rústico, aunque no por ello deja de ser una de las técnicas más antiguas de decoración de papel, lo que lo convierte en fundamental para comprender la evolución de las tipologías y técnicas de decoración.

Otro problema general que he constatado durante mi trabajo de investigación está relacionado con las metodologías de digitalización del patrimonio documental. Se observa una tendencia a iniciar la representación digital de un documento –un libro, por ejemplo– con la información textual expuesta en la portada, soslayando o dejando en un segundo plano elementos tales como la cubierta, los cortes decorados y/o las guardas. Pese a que se puede entender la lógica de esta representación, este modelo de digitalización presenta bastantes lagunas de información. Si uno desea consultar uno de estos elementos considerados secundarios en un catálogo común de imágenes digitales, solo podrá encontrarlos por puro azar, ya que los motores de búsqueda no disponen de la posibilidad de filtrar según materiales o técnicas de decoración, fabricación o encuadernación, a menos que se trate de una galería especializada. Estos problemas son generales y bien conocidos por los especialistas que investigan las metodologías de digitalización del patrimonio. Sin embargo, creo que la participación de los investigadores de materiales y estructuras de documentos gráficos puede aportar mucho en la mejora de estos estándares de representación digital.

En relación a estas carencias en la digitalización de los documentos del patrimonio cultural, cabe mencionar la necesidad de presentar las muestras con un mínimo de contexto visual. Es decir, para que la representación de una cubierta de papel decorado sea valiosa para una investigación, debe contener imágenes del libro a tamaño completo y, a ser posible, añadir imágenes parciales que muestren los detalles de textura y estampado. Hay casos en los que es imposible reproducir adecuadamente algunas partes importantes, bien por su posición en el documento, como ocurre con los márgenes con información de fabricación; bien por tratarse de zonas inaccesibles a la cámara o el escáner como los pliegues y cortes del libro; o bien porque presentan un alto grado de deterioro. Por ello, sería de gran utilidad incluir toda la información legible en la descripción textual del ejemplar. De hecho, la descripción de un ejemplar de papel decorado no debería limitarse a la información de carácter bibliográfico, sino que también debería incluir datos relevantes siguiendo una nomenclatura coherente sobre la técnica y subtécnica empleadas, colores, tipo de estampado y otras características significativas. Quizás esta propuesta de digitalización suene un poco utópica, pero en realidad hoy en día ya contamos con innumerables herramientas que pueden hacerla posible sin un gran despliegue de recursos.

Año tras año, surgen nuevas herramientas de identificación y clasificación del papel decorado dirigidas no solo a profesionales, sino también a aficionados y al público en general. Actualmente uno de los proyectos más ambiciosos al respecto es la iniciativa promovida por Ligatus de una base de datos sobre papel decorado. También existen galerías en línea que pueden enriquecer mucho cualquier tipo de investigación sobre este tema. Una de ellas es la galería alemana Portal: Buntpapier, un buen ejemplo de clasificación rigurosa y coherente. Además, cada vez más bibliotecas de todo el mundo apuestan por presentar sus colecciones de papeles decorados en formato digital^[1].

En este panorama tecnológico favorable, los investigadores cuentan con más posibilidades de identificar ejemplares similares o asociar piezas que presentan las mismas características o la misma información del fabricante. De esta manera, es posible crear una red de conexiones que compondría un mapa de la circulación del papel decorado. Un buen ejemplo de esta tendencia de investigación colaborativa serían las bases de datos de marcas de agua como el proyecto Bernstein. The Memory of Paper.

Este es el contexto en que debe ser valorado el proyecto de galería en línea organizado por el CRAI Biblioteca de Reserva de la Universidad de Barcelona. La iniciativa surgió de forma natural ante la necesidad de documentar mediante fotografía básica ejemplares de papel decorado encontrados en diversos documentos de los fondos de la biblioteca. Salvo los casos de la colección de libretos de ópera, no existía ningún proyecto sistemático de digitalización del papel decorado. La descripción detallada de cada ejemplar requiere un esfuerzo adicional que no estaba previsto al crear esta galería. Por tanto, la información descriptiva se limita a una serie de datos básicos añadidos a cada imagen: la signatura topográfica, el enlace al catálogo y, en algunos casos, indicaciones sobre la presencia de una marca del fabricante. La publicación a través de Pinterest, sencilla y gratuita, permite clasificar y asociar imágenes de forma colaborativa, dentro de la misma colección y también con ejemplares de otras galerías de papel decorado disponibles. Al mismo tiempo, se garantiza la difusión activa de las imágenes. Así, estas piezas de gran valor patrimonial salen de los archivos para ver la luz más allá del entorno estrictamente bibliófilo.

^[1] Visita también la galeria de papeles brocados de Bibliothèque et Archives du Château de Chantilly: http://www.bibliotheque-conde.fr/expositions/histoire-de-la-reliure/papiers-de-garde-dores-de-la-bibliotheque-du-chateau-de-chantilly/

También: Decorated and Decorative Paper Collection en University of Washington Libraries. Special Collections: http://content.lib.washington.edu/dpweb/index.html

Además la exposición virtual Papeles decorados: técnicas tradicionales, creación artística contemporánea: http://papelesdecoradosenmadrid.blogspot.com.es

En este mismo blog: Un element protector i embellidor alhora: les guardes marbrejades

Ieva Rusteikaitė

* * *

Ieva Rusteikaitė (Vilnius, 1985), conservadora y encuadernadora de la Biblioteca de la Universidad de Vilnius desde el año 2011. Ha estudiado Historia, Antropología Cultural y Semiótica en Vilnius y Barcelona. Recientemente, como alumna del Máster de Dirección de Proyectos de Conservación-Restauración de la Universidad de Barcelona, ha investigado las técnicas y la historia del papel decorado a partir del estudio de la colección de libretos de ópera del Teatre Principal conservados en el CRAI Biblioteca de Reserva de la Universidad de Barcelona. A través de su experiencia como encuadernadora, se ha familiarizado con las principales técnicas, materiales y tendencias de decoración de papel.

17 Novembre 2016

La col·lecció de manuscrits àrabs del CRAI Biblioteca de Reserva

La col·laboració entre el CRAI Biblioteca de Reserva i la Secció d’Àrab del Departament de Filologia Semítica ha permès incorporar al catàleg en línia els registres bibliogràfics actualitzats dels manuscrits en àrab i llengües orientals conservats a Reserva. L’actualització s’ha basat en la lectura i revisió dels manuscrits originals.

Fins ara, les fitxes d’aquests manuscrits s’havien de consultar a l’Inventario general de manuscritos de la Biblioteca de la Universidad de Barcelona (Madrid 1958-1969) de F. Miquel Rosell, el qual les va elaborar amb l’assessorament del Dr. Joan Vernet pel que fa la llengua àrab. Una segona catalogació d’alguns d’aquests manuscrits fou publicada en el catàleg Joies escrites: els fons bibliogràfics àrabs de Catalunya (Barcelona 2002) arran de la seva exhibició en l’exposició que duia el mateix nom.

La col·lecció de manuscrits àrabs consta de 21 documents escrits en àrab més un escrit en àrab, copte i grec. No són manuscrits rics a nivell d’ornamentació. La majoria, tot i que molts no porten data, es poden situar amb molta probabilitat entre els segles XVI i XIX. Geogràficament pertanyen tant al Magrib com al Šām sirilibanès. Alguns van arribar a la UB a través de l’antiga Biblioteca Provincial de Barcelona i provenien de donacions fetes als antics convents de Santa Caterina i de Sant Josep. D’altres se’n desconeix el detall de la seva adquisició. Entre donadors i antics posseïdors podem esmentar a Joseph Grases, Carlos Desessar, Antwān Ben Shukrī, Nemesio Single, Nicola Sammane, Yūnus Gibrail Andrea, Rafael Calvo i el diplomàtic Eduard Toda.

Les descripcions catalogràfiques segueixen el format estàndard dels registres bibliogràfics dels catàlegs online, i pel que fa en concret als retalls corresponents als incipit i els explicit s’hi ofereixen transliterats, atès que el programari no permet, ara per ara, inserir de manera prou satisfactòria els paràgrafs en àrab. Quan això sigui possible, s’hauran de refer els registres bibliogràfics per tal de poder respectar d’una manera més fidel l’ortografia de l’original.

La temàtica dels manuscrits és bastant heterogènia. El gruix de manuscrits de la col·lecció són peces de caràcter religiós musulmà i cristià, com ara santorals i devocionaris de la Verge Maria.

Dels tres alcorans que integren la col·lecció dos són magribins: un complet, copiat el segle XVIII per Muhammad b. Šarīf b. Mūsà, i l’altre amb una selecció de sures per recitar en els funerals. El tercer és un alcorà mudèjar i consta de la selecció de sures que solen presentar els alcorans usats per aquesta comunitat. Alguns detalls decoratius l’apropen als alcorans de Terol (Cervera Fras, M.J.: “Descripción de los manuscritos mudéjares de Calanda (Teruel)”, Aragón en la Edad Media, 10-11 (1993), 165-88).

S’hi troben, a més, un parell de manuals de dret islàmic; unes taules astronòmiques, el Tāğ al-Azyāğ; un tractat de farmacologia i d’oftalmologia; un resum de gramàtica àrab elemental; dos fragments independents de la gramàtica d’Ibn Āğurrūm, la Āğurrūmiyya; i un petit vocabulari amb frases i locucions de l’àrab llevantí per a l’ús particular del frare Jayme Prats.

Mereixen una atenció especial els tres manuscrits amb històries i faules de les Mil i una nits. Els contes d’aquesta col·lecció tradicionalment s’han transmès de dues maneres: formant part del relat emmarcat per la història de Šahrazād i Šahriyār i, també, de manera independent fora d’aquest marc. El manuscrit i els fragments conservats a la col·lecció UB corresponen a la segona tradició i, per tant, són de principal interès en la reconstrucció d’aquesta via de transmissió.

La sorpresa de la catalogació ha estat trobar encartat en un dels manuscrits un imprès incomplet, de 16 pàgines. Aquest imprès conté una notícia sobre la verola, adreçada al divan del Caire, redactada pel baró Desgenettes (transliterat en àrab Dğnṭ), metge en cap de l’exèrcit napoleònic a Egipte. Es tracta d’una segona edició impresa al Caire el 1800 amb la tipografia àrab de l’Imprimerie Nationale francesa.

Encoratgem els investigadors i lectors en general a examinar de prop aquests documents.

Teresa Palacín i Roser Puig

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Volem remarcar la rellevància de l’aportació de la professora Roser Puig, sense la qual la catalogació d’aquests manuscrits no hagués estat possible. La seva intervenció en aquesta tasca no només s’ha centrat en la transcripció i transliteració dels manuscrits, sinó en la contextualització dels mateixos, tant cronològicament com geogràfica, i en la lectura i identificació dels antics posseïdors i altres notes marginals. Gràcies Roser!!

12 Mai 2015

Un post ben especial, Dos manuscritos catalanes y dos Ferrer barceloneses: el caso de los MSS 541 y 543 del CRAI Biblioteca de Reserva

Les consultes a distància d’usuaris sobre determinats documents conservats al CRAI Biblioteca de Reserva de vegades porten cua i tenen un final feliç, tant per a l’investigador com per a la pròpia biblioteca. Aquest és el cas de la petició d’informació que l’especialista en literatura llatina moderna de la Universitat de Cambridge, Maya Feile Tomes, va fer-nos a propòsit del manuscrit 543.

Ms 543, llom

Tot i que en un principi l’interès de la investigadora se centrava en la figura d’un dels jesuïtes biografiats recollits al text, el català Josep Manuel Peramàs, conegut com a José Manuel Peramás, l’intercanvi de missatges al llarg de diversos mesos va descobrir els autèntics autors i copista no només d’aquest manuscrit, sinó també del 541. La presència, al llom del 543, del teixell amb el títol “Ferrer. Jesuitas catalanes” i el fet que el 541 en presenti un de similar, on es llegeix “Ferrer. Himnodia sacra”, va determinar probablement l’atribució del primer al jesuïta Josep Ferrer Llopart, autor intel·lectual dels Himnodia sacra, nucli textual del 541.

Ara, la comparació de la cal·ligrafia dels dos documents amb la que mostren els manuscrits de la mà de Raimundo Ferrer conservats al CRAI Biblioteca de Reserva ha permès concloure que tots dos van ser copiats pel felipó català, autor de la crònica sobre l’ocupació napoleònica Barcelona cautiva. Si no n’hi hagués prou amb l’escriptura, bona part dels manuscrits de Raimundo Ferrer custodiats a Reserva presenta una relligadura similar, de pergamí clar sobre cartó i amb un vistós teixell vermell on s’inscriu amb lletres daurades el títol, precedit per “Ferrer”, característiques que comparteixen les enquadernacions del 541 i del 543.

Així, Raimundo Ferrer, en el cas del 543, va copiar fragments de l’obra del jesuïta Ramon Deodat Caballero i d’Urbina, conegut com a Ramón Diosdado Caballero, Bibliothecae scriptorum Societatis Jesu supplementa, en concret les biografies de membres catalans de la Companyia expulsats a Itàlia, entre ells Ferrer Llopart. Els Himnodia sacra del 541, en canvi, és, com dèiem, obra intel·lectual d’aquest últim, tot i que copiada pel felipó i complementada per aquest amb una carta sobre l’autor i una biografia del jesuïta expulsat, justament la de Caballero i d’Urbina que podem llegir al 543.

La familiaritat de Raimundo Ferrer amb l’obra de Caballero i d’Urbina és clarament demostrada per l’exemplar del suplement de les seves Bibliothecae conservat al CRAI Biblioteca de Reserva amb signatura topogràfica B-75/5/8, a les guardes del qual es llegeix una dedicatòria del jesuïta al felipó, “vir clarissimus”.

Feile Tomes ha redactat un estudi extens sobre la qüestió, en què destaquen les interessants reflexions sobre els costums i límits lingüístics del copista Raimundo Ferrer, així com una hipòtesi sobre la seva predilecció pel jesuïta Ferrer Llopart. Podeu llegir-lo al Dipòsit digital de la UB.

28 Abril 2015

Dues poesies manuscrites del segle XVI, copiades en un imprès de l’any 1563

Recentment hem descobert, en un imprès del segle XVI, dues poesies manuscrites copiades per dues mans diferents amb lletra del mateix segle. Les poesies es troben en el recto i el verso del full de guarda posterior d’un exemplar de l’edició, datada el 1563, dels comentaris al profeta Isaies, d’Adam Sasbout:

Sasbout, Adam. In Esaiam prophetam commentaria P. Adami Sasbovt ; opera et indvstria Cornelij Verburch Delphij in lucem edita. Antverpiae : in aedibus Ioan. Stelsii, 1563. ([Antuerpiae] : typis Ioan. Graphei). 377, [7] f.; 8º

Signatura topogràfica: M-5137

Aquesta troballa és fruit de l’especial atenció i cura que el CRAI Biblioteca de Reserva posa a l’hora de catalogar els seus exemplars. Ens referim a les marques de propietat, la rica diversitat de les notes i els texts manuscrits que sovint contenen.

L’edició d’Adam Sasbout ja estava catalogada, però és justament en l’estudi i la descripció de les marques de procedència que conté, entre elles, les del frare agustí Antonio Azevedo, que les dues poesies han sortit a la llum.

L’adscripció d’aquests poemes ha sigut possible gràcies a la identificació portada a terme per la professora Gemma Avenoza (Departament de Filologia Romànica de la UB). La notícia del seu descobriment ha estat publicada fa poc a Philobiblon, la base de dades biobibliogràfica sobre texts antics escrits en diverses llengües romàniques de la península ibèrica en la Edat Mitjana i inicis del Renaixement. L’entrada a facebook de Philobiblion dóna l’enllaç a l’article complet que ha escrit Óscar Perea Rodríguez (Lancaster University), sobre aquesta troballa. El professor Perea és un dels integrants de l’equip de BETA (Bibliografia Española de Textos Antiguos) a Philobiblon.

El primer dels poemes, d’autor anònim, està situat en el recto del full de guarda. Va ser catalogat per Brian Dutton en la seva obra El cancionero del s. XV: c. 1360-1520, amb el títol Acabarse am mis plazeres (v. 1, p. 376). És un dels poemes presents en un cançoner (LN1 en la catalogació de Dutton), que pertany al fons de la Biblioteca Nacional de Portugal, Lisboa, (colecção Dr. Ivo Cruz, 60). Es tracta d’un cançoner musical d’origen portuguès, datat cap al 1520 i que conté diverses peces religioses.

A continuació us oferim el text de l’edició que ha realitzat el professor Óscar Perea Rodríguez .

Acabarse án mis placeres

si me voy yo d’esta tierra.

¡Ay, mi Dios! ¿Quién me destierra?

Mis ojos nunca tendrán

otro descanso mayor 5

que es llorar con dolor

la vista que perderán.

Mis entrañas se abrirán

con tan justa y cruda guerra…

¡Ay, mi Dios! ¿Quién me destierra? 10

Sota el poema, com es pot veure a la imatge, es troba aquesta nota: A 18 de febrero empecé [a] dezir misa.

El segon poema, un sonet copiat en el verso del mateix full, ha estat descrit per Ralph Difranco (Denver University) a la base de dades BIPA Bibliografía de la Poesía Áurea, i s’atribueix a Tablares, amb el títol: Mi ofensa es grande, séalo el tormento.

Novament, us en oferim l’edició de la mà del professor Perea Rodríguez.

Fue grande la ofensa, séalo el tormento,

mas… ¡ay, tu desamor no me atormente!,

¡Ó, buen Jesús!, que de tu gracia ausente

pensarlo mata… ¿qué hará el sufrimiento?

Tu cruz, tu sangre [y muerte] te presento, 5

¡ó, ricas prendas de la pobre gente!

¿Permitirá tu amor divino, ardiente,

que tales esperanças llev’el viento?

Mas triste de mí, que ya no miro

si tu bondad me salva o me condena: 10

tu honra lloro y por tu amor sospiro;

la honra satisfaz con cualquier pena

la culpa quita y quedaré libre d’ella.

[…………………………………]

Sota el poema es troba aquesta nota manuscrita en llatí:

Nihil bene cernit amor, videt omnia lumine caeco. Credit amor caecus dedecus esse decus.

21 gener 2015