Etiqueta: Catalogació

Viaje a Oriente, por las costas del Este de África y Malabar

Ja es pot trobar a l’OPAC el títol El Libro de Duarte Barbosa, el Ms 835 de la nostra col·lecció de manuscrits. Es tracta d’una descripció geogràfica i humana de tota la costa africana i asiàtica de l’Oceà Índic, recollida en els quinze anys següents a l’arribada dels portuguesos a l’Índia. Miquel Rosell, al seu inventari, li dóna un títol més il·lustratiu Viaje a Oriente, por las costas del Este de África y Malabar.

Duarte Barbosa (Lisboa ca. 1480- Filipines 1521) va ser un comerciant i explorador portuguès que entre 1503 i 1516/17 va exercir d’oficial de l’Índia portuguesa a Cannanore, actualment Kannur, al sud de l’Índia. El seu llibre és un dels primers exemples de literatura de viatges portuguesa, fruit d’aquests anys en aquest país on també aprèn la llengua local, el malai i fa d’intèrpret i d’escrivà. Torna a Portugal en algun moment després de 1515, on finalitza el seu llibre. En 1519 s’uneix a l’expedició de Fernando de Magallanes, que per primer cop dóna la volta al món.

L’obra conté una àmplia informació geogràfica i comercial de les terres que bordegen l’Oceà Índic, recollida per l’autor en els seus llargs viatges: “Pasado el cabo de Buena Esperanza por nordeste en el cabo de San Sabastian son ttherras muy fermosas de montañas y canpos y valles en que ay…”. Al final del text, quatre fulls detallen on es troben les pedres precioses: robins, diamants, safirs, topazis, turqueses, esmaragdes… “donde nacen y de la divirsidad de ellos” i també espècies com clau, canyella, gingebre… “do naçe y lo que vale”, “… toda la especieria y drogas y qualquier cosa que venga de la Yndia se vende en Portogal al peso viejo y todo lo … se vende al peso nuevo”. Els darrers dos fulls del manuscrit narren el viatge de Juan Serrano, navegant portuguès que també formava part la primera circumnavegació del món amb Magallanes, quan fuig de Malaca, al sud de l’Índia, amb altres cinc mariners en una caravel·la robada.

En el procés de recerca d’informació relativa a l’obra que portem a terme cada cop que efectuem la recatalogació d’un manuscrit, s’ha posat en evidència que aquesta obra en concret ha estat motiu de divergències entre diversos estudiosos. És dubtosa la seva autoria, donat que alguns autors l’atribueixen a Fernando de Magallanes, i també es dubta de l’any de composició, 1516 per uns, 1518 per altres.

No se’n conserva l’original, i tot i la importància que va tenir en aquell moment, no va ser imprès fins 1550 amb el títol: “Libro di Odoardo Barbosa Portoghese” dins l’obra de Giovanni Battista Ramusio Delle navigationi et viaggi, publicada a Venècia pels hereus de Lucantonio Giunti. Entre els anys de la seva composició i aquesta seva primera impressió en italià, van circular nombroses còpies manuscrites en diferents llengües, i aviat es va convertir en una guia important per als navegants d’aquelles dècades del segle XVI que es dirigien a l’Índia.

Escrit originalment en portuguès, la nostra còpia és una traducció al castellà de 1524 feta per Martín Cinturión, tal com trobem al verso del full 80 del nostre manuscrit:

imatge ms

“Acabose de trasladar este libro de su original en lengua portoguesa, traduzida en lengua castellana en Vitoria estando ende el enperador y Rey d[e] espana primero dia de marco ano de mil et quinientos et veynte et quatro anos por m[artí]n cinturion, enbaxador dela comunidad de genova con ynterpretacion de diego Ribero, portugues cosmografo de su mag[estad] y m[aest]ro de cartas de navegar“

Miquel Rosell empra l’any de 1524 que apareix al text per datar el manuscrit, però pensem que aquest any es refereix a la data de la traducció del portuguès al castellà, i no necessàriament a la d’escriptura del nostre document. Per tant, la data podria ser aquest 1524 o algun any posterior, si es tracta d’una còpia d’un altre manuscrit castellà que ja incloïa aquest fragment. Existeix una altra còpia castellana a la BNE (ms. Res. 47) datada també al segle XVI, que no porta aquest paràgraf que us hem transcrit.

El volum està enquadernat en un pergamí que procedeix d’un altre document, ja que es veuen les marques d’antics plecs de l’anterior volum. Pel que fa a la conservació del text manuscrit, resulta dificultosa la lectura d’alguns fragments per la tinta ferrogàl·lica amb què es va escriure, i alguns fulls han estat guillotinats per la part superior afectant el text de les primeres línies. No porta marques de procedència i no podem establir el recorregut que va fer fins arribar a la nostra biblioteca.

Gravats? Xilogràfics o calcogràfics?

Fa uns dies comentàvem, a través del post El valor afegit d’un fons com el del CRAI Biblioteca de Reserva, el valor afegit que comporta tenir un fons tan ric com el del CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona. Es tracta d’un fons molt valuós, no només per la quantitat de títols que el conformen, sinó també perquè el fet de comptar amb diverses còpies d’una mateixa obra ens ofereix la possibilitat de comparar-les i comprovar variacions que, amb un únic exemplar, seria molt difícil detectar.

Aquest seria el cas de l’obra de Mario Lupi De notis chronologicis anni mortis, et nativitatis domini nostri Jesu Christi dissertationes duae. Recentment, en el moment que vam procedir a la seva catalogació i vam tenir al davant els dos exemplars, vam adonar-nos que, tot i que a primera vista la seva descripció podia semblar idèntica –mateixa empremta, paginació, signatures, etc.- hi havia una petita diferència que ens va cridar l’atenció: els gravats.

Les portades d’ambdós exemplars eren idèntiques i només canviava l’escut del Papa Benet XIV que s’hi trobava gravat. L’escut presentava dos dissenys diferents que, a més, havien estat estampats amb dues tècniques diferenciades: un era un escut xilogràfic i a l’altre era calcogràfic. No és infreqüent que es produeixin variacions en les petites ornamentacions que apareixen a les portades d’una mateixa edició d’una obra, però el que ens va cridar l’atenció va ser que aquesta diferència en la tècnica emprada per l’ornamentació de l’obra (xilografia “versus” calcografia) s’extengués al llarg de tot el text, és a dir, trobem dos estats de l’edició amb la mateixa composició tipogràfica però una d’elles està ornamentada amb la tècnica xilogràfica i l’altra amb la calcogràfica.

Per qui no les conegui, les característiques de les dues tècniques són les següents:

Xilografia: Tècnica de gravat consistent a rebaixar i entallar les parts de la superfície d’una matriu de fusta que han de quedar blanques al gravat i a deixar en relleu la superfície llisa per a ser tintada i estampada sobre el paper.

Calcografia: Tècnica de gravat caracteritzada per la utilització de planxes metàl·liques gravades en profunditat.

Com indica Rosa Vives referint-se als gravats xilogràfics aquests, exceptuant determinades obres magistrals “no presentan el refinamiento buril calcográfico”. Atès que la tècnica calcogràfica acostuma a ser més vistosa i acurada, els gravats revesteixen l’obra de més valor. És per aquest motiu que l’exemplar descrit a la nostra catalogació, el que hem considerat “còpia ideal”, ha estat el que conté els gravats calcogràfics. L’exemplar amb els gravats xilogràfics ha estat tractat com un “estat” especial, tal i com s’explica en una de les notes del registre bibliogràfic.

Diuen que una imatge val més que mil paraules: us oferim un petit tast amb diverses fotografies dels dos exemplars, per tal que vosaltres també pugueu apreciar les diferències.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El valor afegit d’un fons com el del CRAI Biblioteca de Reserva

M-10089

El CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona compta amb un fons d’uns 150.000 impresos, datats entre 1501 i 1820. Es tracta d’una col·lecció de fons antic molt rica i que presenta una característica que la fa ben especial: sovint trobem diversos exemplars de la mateixa obra. Aquest casuística, que en el cas del llibre modern no té un gran valor –més enllà de l’augment quantitatiu de la col·lecció-, en el cas concret del llibre antic representa un valor afegit, un augment qualitatiu de la col·lecció. A què ens referim exactament quan parlem d’un valor qualitatiu? Més sovint del que ens podríem arribar a pensar -al contrari del que succeeix amb el llibre modern on totes les còpies són idèntiques-, en fons antic és molt habitual que algunes de les còpies que tenim d’una mateixa edició presentin diferències. Algunes vegades aquestes diferències són poc substancials, però en d’altres ens aporten un important valor afegit, una informació addicional, que sense la comparativa de les diverses versions al davant, podria passar desapercebuda als ulls del lector més profà.

Un bon exemple de la valuosa informació que podem trobar a diverses còpies de la mateixa edició és el cas del Ristretto della vita virtú e miracoli del B. Simone de Roxa dell’ordine della Santissima Trinita della Redenzione de’Schiavi, biografia de Simón de Rojas escrita pel jesuïta italià Giulio Cesare Cordara (1704-1785). Es tracta d’una obra publicada el 1766 a Roma amb motiu de la beatificació de Rojas, que va tenir lloc el 19 de març d’aquell mateix any pel Papa Climent XIII. L’obra va ser escrita en un moment en què les relacions entre la Companyia de Jesús i el Papat eren especialment complicades: des de la fi del segle XVII i tot al llarg del XVIII va produir-se una pugna important entre les tesis defensades pels jesuïtes i les del Papat, i un dels punts de conflicte va ser la doctrina defensada pel jesuïta Luis de Molina, el molinisme, al seu tractat Concordia liberi arbitrii cum gratiae donis (1588). Aquesta doctrina, que pretenia harmonitzar l’omnipotència divina i la llibertat humana va centrar els grans debats del segle XVII entorn de les qüestions de la gràcia, la predestinació i el lliure albir, i s’oposava frontalment a la tesi tomista de la premoció física, com a incompatible amb la llibertat.

En aquest context de disputa ideològica, en el qual el molinisme era reivindicat pels jesuïtes i, al contrari, la doctrina pontifícia reinvindicava figures com Sant Tomàs o Sant Agustí, trobem aquesta biografia de Simón de Rojas. Escrita precisament per un jesuïta, que al f. B2 (pàgina 11 de l’estat original de l’edició) afirma en relació al seu biografiat: “nelle materie controverse della Grazia si attenne a quella del Molina”. Evidentment, quan es va detectar aquesta afirmació, van saltar totes les alarmes i el full va ser immediatament substituït.

Al CRAI Biblioteca de Reserva no ens hauríem adonat de tota aquesta polèmica al voltant de l’edició de l’obra si no haguéssim tingut diversos exemplars, en concret 3:

  • El primer exemplar (topogràfic C-240/4/4) presenta el f. B2 cancellans –així s’anomena, en bibliografia material, el full que substitueix un altre-, sense signaturar, sense mencionar Molina i amb una mida una mica més reduïda que la resta de pàgines. Crida una mica l’atenció, però per si sol no hagués despertat el nostre interès.
  • El segon exemplar (topogràfic C-256/3/9) presenta el f. B2 cancellans signaturat (tot i que amb la mateixa composició tipogràfica que l’anterior exemplar) i amb un full abans del f. B2 amb el títol “Avviso al pubblico sopra l’impostura fatta dal P. Giulio Cordara Gesuita, nella vita ultimamente da lui scritta del B. Simone de Roxas Trinatario, e stampata in Roma nel 1766”. Al recto d’aquest full es reprodueix el text original on apareixia citat Luis de Molina i, al verso, es reprodueixen uns fragments del procés de beatificació que testifiquen que Simón de Rojas era seguidor del pensament dels pares de l’Església, per tal d’oferir testimoni escrit de la “impostura” en què va caure Cordara.
  • El tercer exemplar (topogràfic M-10089) té dos f. B2, el primer dels quals corresponent a l’estat original, és a dir, amb “de Molina”, i amb una anotació manuscrita a la part inferior on s’indica: “Advierta el lector que esta es la hoja como salió de la primera impression con aquellas dos palabras: Del Molina, como puede ver, y por cuya razón fue prohibida esta obra, como verá de la siguiente memoria manuscrita. Y assi nadie se atreva a cortar esta hoja; antes bien es necessario conservarla, por ser monumento authentico de la verdad historica que para memoria de todos se explica en el siguiente manuscrito”. Després d’aquest primer f. B2 segueixen 4 fulls manuscrits en llatí on, sota el títol “Monitum lectori: factum historicum memoriae commendans, quod occasione hujus operis Romae accidit 1766, quo temporein Urbe erat qui haec scribit”, aquest apassionat lector explica la rapidesa d’actuació amb la que es va portar a terme el procés de detecció i de censura del f. B2. Tot seguit, trobem el f. B2 cancellans amb l’anotació següent a la part inferior: “esta es la hoja corregida y emendada por orden del Maestro del Sacro Palazio; la que, quitadas aquellas dos palabras: del Molina, fue nuevamente impressa y inserida en lugar de la otra hoja. Pero he querido poner una y otra, porque conste la verdad”.

La comparació de les tres còpies ens ha permès plantejar-nos la hipòtesi, no sabem si encertada, que un cop detectada la “impostura” es devia substituir el f. B2 per un de corregit, potser una mica precipitadament (per això en el cas de l’exemplar C-240/4/4 és un full més petit, sense signaturar i es troba enganxat). Posteriorment, en els exemplars restants, es devia substituir el f. B2 corregit, signaturat, i amb el full d’avís enganxat abans. Esment a part mereix l’exemplar modificat pel seu propietari i que recull, a part de 4 fulls amb anotacions manuscrites, el f. B2 que va publicar-se originàriament a l’obra. Una gran esforç per part d’un posseïdor desconegut que ens ha permès detectar tota la polèmica generada per només dues paraules…

Si us interessa aquest tema, trobareu més informació sobre la pugna entre els jesuïtes i el Papat al llarg del segle XVIII a:

Mario Soria “Pontificado y jesuitas en el siglo XVIII”, Anales de la Fundación Francisco Elías de Tejada, núm. 2 (1996), p. 107-131.

Tendències al món editorial al segle XVII: el cas de “Memorie recondite”, de Vittorio Siri

C-254-4-9Els bibliotecaris que treballem amb llibre antic sabem que molt sovint és complicat resseguir la història de les edicions. A més, un problema afegit sorgeix quan treballem amb obres en diversos volums, ja que l’edició d’aquests volums al llarg dels anys pot haver patit un munt de vicissituds…

És per això que avui volem parlar-vos d’un cas ben curiós –especialment pel fet de trobar-se documentat-, que il·lustra algunes de les tendències del món de la impressió al segle XVII. Es tracta de l’obra de l’eclesiàstic i historiador italià Vittorio Siri (1608-1685) Memorie recondite : dall’Anno 1601 fino al 1640, divise in otto volumi. In Lione : Apresso Anisson, e Posuel, M.DC.LXXVII.-M.DC.LXXIX [1677-1679], que fa poc vam localitzar al nostre fons.

Malgrat que Siri ha estat un historiador força oblidat, l’obra en si té un gran valor, ja que és un testimoni únic –a través de la correspondència privada que posteriorment es va perdre- dels regnats d’Enric IV i Lluís XIII, i és l’única còpia documentada que trobem al Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya.

En relació al tema que ens ocupa, la història d’aquesta edició en concret, hem de destacar una singularitat important, i és que actualment es conserva el contracte per la publicació d’aquesta obra amb l’impressor de Ronco Scrivia, Bartolomeo Cotta. Es tracta d’una dada més que rellevant, ja que aquest és l’únic contracte editorial del segle XVII d’aquestes característiques que es conserva a la zona de Ligúria.

Inicialment, els dos primers volums de l’obra van ser impresos per Bartolomeo Cotta l’any 1677 a Ronco Scrivia, localitat i comuna italiana de la província de Gènova, a la regió de Ligúria; però nosaltres no disposem d’aquests dos volums. Curiosament, disposem dels volums u i dos, que tenen la mateixa composició tipogràfica que els volums de Cotta, tret del peu d’impremta variant, ja que estan impresos a Lió el 1679 per Anisson et Possuel.

Què podria haver passat?

Sembla ser que Bartolomeo Cotta havia de responsabilitzar-se de la impressió de tots els volums, tasca que va iniciar el 1677, però el tercer volum ja va ser imprès per un altre impresor a París, Sébastien Mabre-Cramoisy. Les teories de què podria haver motivat l’autor a canviar d’impressor poden ser diverses: la lentitud en la impressió dels volums en podria ser una, o que l’autor hagués considerat que l’impressor havia estat poc curós i que la quantitat d’errors de l’edició era inacceptable, en podria ser una altra…

Un altre motiu prou plausible és el fet que Vittorio Siri hagués decidit que la seva obra mereixia una difusió més amplia que la que podia oferir-li un impressor lígur, i hagués valorat que les impremtes de París i Lió podien oferir a la seva obra un circuit més internacional. Aquest podria ser el motiu pel qual el parisí Sébastien Mabre-Cramoisy va ser l’impressor dels volums 3 i 4, i com, de cara als volums posteriors, l’autor va decidir que els impressors de Lió Anisson et Possuel, posseïdors d’una bona xarxa de distribució, encara podien millorar més la circulació europea de la seva obra.

Suposem que quan Anisson et Possuel van fer-se càrrec de l’edició de l’obra, a partir dels volums 5 al 8, van rebre també els exemplars existents de les impressions dels volums 1 i 2 que no s’havien venut fins aleshores. Què va fer aquesta editorial per donar-los més sortida comercial? Doncs una pràctica habitual en aquells moments i que no contemplava la reimpressió dels volums: van agafar les còpies que havia fet Cotta i els hi van substituir la portada, creant una nova emissió dels dos primers volums. I què és una emissió? Segons Fredson Bowers, fundador de la bibliografia material, una emissió és el nombre total de còpies d’una forma d’una edició posades a la venda com una unitat intencionadament separada. Per aquest motiu trobareu a la catalogació d’aquesta obra la nota següent: “Existeix una emissió dels v. 1 i 2 amb peu d’impremta: In Ronco, 1677”.

Si voleu saber més sobre aquesta història en concret, us recomanem l’article següent, en què ens hem basat per a redactar aquest post:

Ruffini, Graziano. “”Une superchérie typographique dévoilée”. Le Memorie recondite di Vittorio Siri e la Tipografia di Ronco Scrivia”, Culture del testo 3 (settembre-dicembre 1995), p. 3-22

L’Arxiu Ametller

6 volums de l'arxiu AmetllerL’arxiu del jurista i polític Francesc Ametller i Perer (1653-1726), (que correspon als manuscrits Ms 1969 al Ms 1974), ha estat catalogat en motiu de la commemoració del Tricentenari, entre d’altres manuscrits també referents a la Guerra de Successió.

Segons l’inventari de Miquel Rosell sembla ser que procedeixen del seu arxiu particular. Sabem que va ser adquirit per la Universitat perquè al primer full de cada volum apareix el segell de “Comprado B[iblioteca] P[ública] U[niversitaria] “, però no sabem quan.

Ametller exercia diversos càrrecs en la burocràcia reial al Principat abans de la Guerra de Successió. En caure Barcelona el setembre de 1714, Ametller entra a formar part de la Junta Superior de Gobierno y Justicia. Per agrair-li els seus serveis Felip V el nomena cavaller. Francesc Ametller i el president de la junta José Patiño, foren els assessors més destacats del Consell de Castella, especialment en relació a la política a aplicar a Catalunya. Les seves propostes es veurien plasmades en el Decret de Nova Planta, del qual en fou ponent. Després se n’anà a viure definitivament a Madrid.

Els sis volums catalogats corresponen a la documentació del seu arxiu: informes d’ell a Felip V i a membres de la Reial Audiència, correspondència que va mantenir amb personatges destacats del món polític del moment, edictes, bàndols, lleis i comentaris sobre aquests …. Del quasi miler de documents que conformen l’arxiu, una centena són impresos, sobretot edictes i bàndols, en molts casos no repertoriats en altres catàlegs i la resta són manuscrits, principalment del mateix Francesc Ametller, tot i que al darrer volum n’hi ha algun signat per Josep Ametller i Montaner (1696-1762), fill del seu tercer matrimoni amb Matilde Muntaner i Orlau.

Els documents probablement es van enquadernar tal com els tenien ordenats en l’arxiu, per temes. Quasi tots estan datats entre 1713 i 1734, però se’n desmarquen 3 (dels anys 1655, 1658 i 1768) que fan que datem els volums en un marc més ampli.

La temàtica varia segons el volum: Decret de Nova Planta i canvis que va comportar a la població, prohibició de portar armes i de correspondència amb l’estranger, impostos cadastrals, consells de guerra a soldats per deserció, homicidi, robatori… Es destaca també la documentació sobre la Reial Audiència: sous, seients que han d’ocupar els membres, privilegis de l’arxiver, de l’escribà… S’hi troben igualment papers sobre nomenaments, títols de batlles i regidors, repartiment d’armes als batlles i pobles del Principat, immunitat eclesiástica, expulsió dels gitanos, privilegis de la ciutat de Cervera, dotació econòmica per a Barcelona , edicte sobre neteja a la ciutat de Barcelona, etc.

Trobareu detallat el contingut en cada registre bibliogràfic:

  1. 1: Ms 1969, v. 2: Ms 1970, v. 3: Ms 1971, v. 4: Ms 1972, v. 5: Ms 1973, v. 6: Ms 1974

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Dues poesies manuscrites del segle XVI, copiades en un imprès de l’any 1563

Recentment hem descobert, en un imprès del segle XVI, dues poesies manuscrites copiades per dues mans diferents amb lletra del mateix segle. Les poesies es troben en el recto i el verso del full de guarda posterior d’un exemplar de l’edició, datada el 1563, dels comentaris al profeta Isaies, d’Adam Sasbout:

M-5137.01

Sasbout, Adam. In Esaiam prophetam commentaria P. Adami Sasbovt ; opera et indvstria Cornelij Verburch Delphij in lucem edita. Antverpiae : in aedibus Ioan. Stelsii, 1563. ([Antuerpiae] : typis Ioan. Graphei). 377, [7] f.; 8º

Signatura topogràfica: M-5137

Aquesta troballa és fruit de l’especial atenció i cura que el CRAI Biblioteca de Reserva posa a l’hora de catalogar els seus exemplars. Ens referim a les marques de propietat, la rica diversitat de les notes i els texts manuscrits que sovint contenen.

L’edició d’Adam Sasbout ja estava catalogada, però és justament en l’estudi i la descripció de les marques de procedència que conté, entre elles, les del frare agustí Antonio Azevedo, que les dues poesies han sortit a la llum.

L’adscripció d’aquests poemes ha sigut possible gràcies a la identificació portada a terme per la professora Gemma Avenoza (Departament de Filologia Romànica de la UB). La notícia del seu descobriment ha estat publicada fa poc a Philobiblon, la base de dades biobibliogràfica sobre texts antics escrits en diverses llengües romàniques de la península ibèrica en la Edat Mitjana i inicis del Renaixement. L’entrada a facebook de Philobiblion dóna l’enllaç a l’article complet que ha escrit Óscar Perea Rodríguez (Lancaster University), sobre aquesta troballa. El professor Perea és un dels integrants de l’equip de BETA (Bibliografia Española de Textos Antiguos) a Philobiblon.

M-5137.02 M-5137.03

El primer dels poemes, d’autor anònim, està situat en el recto del full de guarda. Va ser catalogat per Brian Dutton en la seva obra El cancionero del s. XV: c. 1360-1520, amb el títol Acabarse am mis plazeres (v. 1, p. 376). És un dels poemes presents en un cançoner (LN1 en la catalogació de Dutton), que pertany al fons de la Biblioteca Nacional de Portugal, Lisboa, (colecção Dr. Ivo Cruz, 60). Es tracta d’un cançoner musical d’origen portuguès, datat cap al 1520 i que conté diverses peces religioses.

A continuació us oferim el text de l’edició que ha realitzat el professor Óscar Perea Rodríguez .

Acabarse án mis placeres

si me voy yo d’esta tierra.

¡Ay, mi Dios! ¿Quién me destierra?

Mis ojos nunca tendrán

otro descanso mayor                                                   5

que es llorar con dolor

la vista que perderán.

Mis entrañas se abrirán

con tan justa y cruda guerra…

¡Ay, mi Dios! ¿Quién me destierra?                      10

Sota el poema, com es pot veure a la imatge, es troba aquesta nota: A 18 de febrero empecé [a] dezir misa.

El segon poema, un sonet copiat en el verso del mateix full, ha estat descrit per Ralph Difranco (Denver University) a la base de dades BIPA Bibliografía de la Poesía Áurea, i s’atribueix a Tablares, amb el títol: Mi ofensa es grande, séalo el tormento.

Novament, us en oferim l’edició de la mà del professor Perea Rodríguez.

Fue grande la ofensa, séalo el tormento,

mas… ¡ay, tu desamor no me atormente!,

¡Ó, buen Jesús!, que de tu gracia ausente

pensarlo mata… ¿qué hará el sufrimiento?

Tu cruz, tu sangre [y muerte] te presento,                         5

¡ó, ricas prendas de la pobre gente!

¿Permitirá tu amor divino, ardiente,

que tales esperanças llev’el viento?

Mas triste de mí, que ya no miro

si tu bondad me salva o me condena:                                  10

tu honra lloro y por tu amor sospiro;

la honra satisfaz con cualquier pena

la culpa quita y quedaré libre d’ella.

[…………………………………]

Sota el poema es troba aquesta nota manuscrita en llatí:

Nihil bene cernit amor, videt omnia lumine caeco. Credit amor caecus dedecus esse decus.

Els grans mestres de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem al CRAI Biblioteca de Reserva

CM-963
Escut de la portada de l’edició de 1556 dels estatuts l’orde.

 

 

L’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, també coneguda amb el nom d’orde de Malta, va ser fundada el 1048 pel provençal Gerard amb l’objectiu d’atendre les necessitats dels pelegrins que arribaven als llocs sants. Gràcies a les riques donacions que reberen, l’orde estengué la seva influència per tota la cristiandat i va assolir un gran poder econòmic, militar i territorial.

Caplletres historiades de l'edició de 1556.
Caplletres historiades de l’edició de 1556.

L’orde va viure el seu moment de màxim esplendor en el segle XIV, mantenint la seva existència fins a l’actualitat. Les seves seus, on vivien els grans mestres acompanyats dels consells, foren successivament Jerusalem, després Sant Joan d’Acre, Rodes i finalment Malta, illa que van perdre el 1798 davant Napoleó.

Retrocedim uns quants anys cap a principis del segle XVIII, concretament l’any 1709. Per aquesta època li va ser encarregat a Giovanni Battista Brancadori, escriptor Sienès, que escrivís una notícia biogràfica per a cada un dels grans mestres de l’orde de Malta, des del seu fundador, Gerard, fins a Ramon de Perellós i de Rocafull (1637-1720).

Gerard      Perellós

Aquest projecte es materialitzà amb la publicació de Cronologia dei Gran-Maestri dello Spedale del Santo Sepolcro detti di Malta, on cada regest biogràfic va acompanyat d’un retrat. Segons Luigi de Angelis es van gravar 66 retrats calcogràfics, obra de Girolamo Rossi (1682-1762), si bé els dibuixos en què es basà l’artista vingueren de Malta directament.

Al CRAI Biblioteca de Reserva hem catalogat un volum que conté els retalls d’aquests retrats. Cada gravat inclou el retrat i la notícia biogràfica, però estan retallats i enganxats sobre paper. Un format originalment en foli ha quedat reduït a quart. També s’ha conservat la dedicatòria, que escriu Domenico de Rossi a Perellós. En aquesta hi figura també el peu d’impremta amb data 1709. L’impressor fou el mateix Domenico de Rossi, que aquell any va heretar el destacat taller de Giovanni Giacomo de Rossi, a la ciutat de Roma.

M-7861bis22

Aquest volum forma part dels llibres duplicats procedents de la Biblioteca del Duc d’Osuna, que foren enviats a finals del segle XIX pel govern de Madrid a la Universitat de Barcelona. Està incomplet: manquen portada, 6 gravats i preliminars i potser part del text. No hem pogut contrastar-ho amb cap altre exemplar, ja que no ha sigut possible localitzar-lo en cap altre catàleg o repertori.

A la Biblioteca Vaticana consta una edició probablement impresa el 1741, ja que conté el retrat d’un gran mestre posterior: Manuel Pinto de Fonseca (1741-1773). Graesse cita una edició de 1725 amb 68 retrats.

A continuació, podeu veure alguns dels magnífics retrats que conté.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’Atlas curieux, de Nicolas de Fer

Nicolas de Fer (1646-1720) va ser un dels grans productors de mapes del segle XVII. Fill d’Antoine de Fer, modest editor i comerciant de gravats parisenc, que va acabar especialitzant-se en la impressió i acoloriment de mapes, la seva carrera comença com a aprenent del gravador Louis Spirinx als dotze anys; més tard, el 1687, hereta el negoci patern, que condueix amb encert, fins al punt d’obtenir, el 1690, el títol de geògraf oficial de Lluís de França, Delfí de França i fill primogènit de Lluís XIV, el Rei Sol, de qui, al seu torn, esdevé geògraf oficial el 1711.

Tot i que no hi ha dubte que als inicis va exercir com a gravador, no ens ha pervingut cap de les seves obres. És, de fet, com a editor i comerciant de mapes, que va produir en gran quantitat, sota l’ensenya “À la Sphère royale”, que és conegut. En efecte, sota l’empara reial, el seu pes com a editor es consolida i amplifica gràcies a la publicació de diversos atles, entre els quals figura el que ara presentem.

La còpia de l’Atlas curieux conservat al CRAI Biblioteca de Reserva, distribuït en dos volums, consta, en total, de 395 làmines, de les quals 246 són mapes, plànols o vistes, mentre que 145 corresponen a textos descriptius de la majoria dels territoris, indrets o monuments representats. La resta, quatre gravats, corresponen a la taula de contingut i a la portada de les respectives première i seconde partie. L’Atlas va ser originalment distribuït en sis lliuraments anuals, entre el 1700 i el 1705. A aquesta primera sèrie es va sumar una segona, apareguda el 1714-1716, que contenia 52 noves planxes amb el títol Suite de l’Atlas curieux. Els dos reculls es van unir per formar l’Atlas curieux tal com es mostra a la nostra còpia, amb una taula de contingut per a cada una de les parts. D’altra banda, els mapes van ser confeccionats segons les noves observacions de l’Académie des sciences, amb la conformitat d’un dels seus membres, l’important astrònom i matemàtic Philippe de La Hire.

AP-2_Fer_1
Portada de la primera part
07 AP-2

L’obra, formada no només per mapes de territoris i plànols de grans ciutats, sinó també per vistes de grans palaus, jardins i obres d’enginyeria, constitueix una exaltació de l’esplendor de França i del seu imperi sota el regnat del Rei Sol. D’altra banda, els mapes corresponents al continent americà han despertat l’interès dels estudiosos , tot i qüestionar-ne el rigor científic. Vegeu, a tall d’exemple, la Carte de Californie et du Nouveau Méxique i el Plan de la fameuse et nouvelle ville de Méxique. Distingeix també l’obra cartogràfica de Nicolas de Fer la delicadesa i l’elegància del gravat, paleses a les portades calcogràfiques d’aquest atlas universal, a què va participar una nodrida nòmina de gravadors.

AP-3_Fer_3
Carte de Californie et du Nouveau Méxique
Làm. 123
07 AP-3
AP-3_Fer-1
Plan de la fameuse et nouvelle ville de Méxique
Làm. 125
07 AP-3

La recent recatalogació de l’atlas ha propiciat la valoració de la seva importància, a la vegada que la constatació del mal estat de conservació en què es troba, tant la relligadura com diversos gravats. L’enquadernació, per la seva part, és contemporània, en pell sobre cartó, filets gofrats a les cobertes, teixell i daurats al llom i talls jaspiats, molt semblant a la de la còpia que recull Gallica, la qual cosa ens pot fer pensar que el llibre va ser relligat al propi taller de Nicolas de Fer. Tot i que la procedència és probablement conventual, cap marca ens indica a qui va pertànyer.

Parlem d’una còpia força completa, ja que només hi manquen, al primer volum, les làmines 19 (Cinquiême plan de la ville de Paris), 35 i 38 o 39 (de la sèrie dels Invàlids de París), 40 (Plan de la grande chambre du Parlement de Paris), 44 (l’arc de triomphe), 52 (Bois de Boulogne), 105 (Gener.é de Grenoble Dauphiné). Pel que fa al segon volum, es troba mancat de les làmines 12 (Environs de Namur), 14 (Haute Gueldres) i 116 (Ierusalem), així com, curiosament, dels gravats corresponents als monestirs benedictins de Montserrat i de Monte Cassino, en concret les làmines 67 (Monserat), 102 (le Mont Cassin) i la làmina de text corresponent al cenobi italià. Cal dir que el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español només recull tres còpies d’aquesta edició. L’exemplar del CRAI Biblioteca de Reserva, d’altra banda, no figura a cap dels catàlegs en línea de biblioteques catalanes disponibles actualment.

AP-3_Fer_2
Portada de la segona part
07 AP-3

En resum, com diu la nota anònima, en francès agramatical, escrita al final del segon volum en cal·ligrafia del segle XVIII, l’Atlas curieux “c’est un tres belle livre …”, candidat, pels seus mèrits, a ser restaurat en el marc del programa del CRAI Biblioteca “Apadrina un document”.

Manuscrits al catàleg en línia

manuscrits

Aquests darrers mesos hem impulsat la catalogació de manuscrits al catàleg en línia conservats al CRAI Biblioteca de Reserva. Es compta amb 2.178 manuscrits, inventariats fins el nº 2013 a l’Inventario de Manuscritos de Miquel Rosell, consultable en pdf des del Dipòsit Digital de la UB i al suplement a partir del 2031. Només 213 estan catalogats a l’OPAC.

A l’hora de prioritzar els manuscrits per catalogar en línia, hem triat els que estan estudiats a BITECA (Bibliografia de Textos Antics Catalans, Valencians i Balears) i des de finals de l’any passat aquests 47 ja estan tots incorporats al catàleg. Per als manuscrits d’Eiximenis ens va ser fonamental l’obra dirigida per Jaume de Puig i Oliver: Catàleg dels manuscrits de les obres de Francesc Eiximenis, OFM, conservats en biblioteques públiques, i vam acabar-los a finals de gener (us en vam donar notícia en aquest bloc).

El pas següent ha estat triar manuscrits interessants de diferents àmbits i que estan treballats a la Base de dades de Manuscrits Catalans de l’Edat Moderna o a BETA  (Bibliografia de Textos Antics Castellans).

El darrer incorporat és el Ms 96, una “Miscel·lània de textos manuscrits i impresos del segle XVIII” composta per més d’un centenar de documents solts que es van relligar junts. Són documents de diverses matèries, en diferents llengües i de diferents mides que tenen en comú el període en que van ser escrits.

En breu començarem amb 21 manuscrits àrabs conservats a la nostra col·lecció (poemes, històries de profetes, farmacologia , fàules, santorals, corans, etc.), amb l’ajuda del Departament de Filologia Semítica de la facultat de Filologia de la UB.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑