Blog de Fons Antic

La catalogació de llibre antic sovint va més enllà de l’objecte bibliogràfic en si: cada llibre té una història al darrera i la nostra tasca és, a part d’identificar les edicions i descriure-les amb exactitud per tal de posar-les a disposició dels estudiosos, també conèixer la història de cada un dels exemplars que tenim al davant. I el recorregut que segueixen els llibres fins que han arribat a formar part de la nostra col·lecció és, en molts casos, enigmàtic i sorprenent!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fa unes setmanes vam catalogar un volum factici amb quatre obres relligades al seu interior, totes elles de temàtica astronòmica, i de les quals no existien altres exemplars al CCUC. El factici es trobava enquadernat en pergamí, amb ornamentació daurada a les cobertes i amb un supra-libris -un escut- del qual desconeixíem l’origen. Vam posar-nos en contacte amb l’especialista en heràldica José María de Francisco Olmos, qui molt amablement ens va indicar que l’escut pertanyia a la Reina Cristina de Suècia, i que els ferros i la factura de l’enquadernació eren propis del taller romà dels germans Gregorio y Giovanni Andreoli, que van treballar per a les famílies romanes més importants de la segona meitat del segle XVII. Aquestes dues pistes ens van fer pensar inicialment que el llibre podia formar part de la biblioteca personal de Cristina de Suècia a Roma. Però, com és que Cristina de Suècia tenia una biblioteca a Roma? L’explicació és ben senzilla: quan Cristina de Suècia (1626-1689) va decidir convertir-se al catolicisme va abandonar el seu país i va traslladar-se a viure precisament a aquella ciutat, l’any 1655. Allà, la seva presència, segons indica una de les seves biògrafes, Verena von der Heyden-Rynsch, va desencadenar una gran efervescència cultural ja que “todas las casas principescas se disputaban a la polémica reina, la más famosa conversa de Europa”. Cristina de Suècia, que posseïa unes grans ànsies de saber que ja havia deixat patents al seu país natal, va instal·lar-se finalment al Palazzo Riario, on els seus visitants hi podien trobar tresors artístics de tot el món: escultures, pintures, tapissos, una gran biblioteca, etc. A més, l’afany filantròpic de la reina semblava no tenir límits: va fundar el primer teatre públic de Roma, va reunir artistes, científics i intel·lectuals a la seva residència, oferint-los cobertura i ajuda en forma d’acadèmies on podien discutir i crear, i va arribar, fins a tot, a construir un observatori al seu palau, des d’on es passava hores mirant el cel. Bona mostra de l’afany cultural de la reina ens la dóna la descripció de les col·leccions que albergava el seu palau que ens ofereix l’obra coetània Nota delli musei, librerie, galerie et ornamenti di statue e pitture ne’ palazzi, nelle cafe e ne’ giardini di Roma. In Roma: Appresso Biagio Deuersin, e Felice Cesaretti ; nella Stamperia del Falco, 1664 (col. 52 i 53):

“Nel palazzo regio alla longara magnifisentissimo di apparati di statue, & di mármi; e trà le merauilgliose pitture, la fauola di Led a, de Correggio, & altri della medesima mano. Vna Madonna con Giesù, e San Giouanni fanciullo di Rafaelle, altre opere di Titiano, & diuersi concetti morali dipinti da Paolo Veronese, la Danae di Annibale Carracci, & numerose pitture de’ più famosi Artesici. La Bibliotheca insigne, cosi per la copia, e scelta de’ libri impressi in ogni dottrina, come per li manoscriti; trà quali piu volumi grandi originali scritti & delineati d’inscrittioni, & figure delle antichità di Pirro Ligorio lo Stefano de Vrbibus tutto annotato di medaglie da Luca Holstenio, con libri di disegni, di Rafaelle, Giulio, Polidoro, & di altri primi maestri: di questa è Regio Bibliothecario il Sig. Benedetto Mellinim, foggetto versatissimo nell’eruditioni, & antichità sacre, & profane; perfettionandone la grand’ opera sua di Roma antica, & moderna diuisa in Regioni”.

Amb el bagatge intel·lectual de Cristina de Suècia no ens hauria d’estranyar que el volum hagués pertangut a la seva biblioteca particular… però sembla ser que no va ser exactament així. Més probable que el fet que un llibre de la seva biblioteca personal hagués acabat al nostre fons seria pensar que el volum que tenim a les mans és un exemple d’una de les pràctiques habituals dels mecenes culturals. Aquesta pràctica consistia en enquadernar les obres que els protectors finançaven, o de les quals eren dedicataris, amb algun signe distintiu que les identifiqués i els hi oferís prestigi. Aquest podria ser el cas del volum que tenim a les mans, ja que dues de les obres relligades es troben precisament dedicades a Cristina de Suècia i, una tercera, al Cardenal Decio Azzolino, amb qui ella va mantenir una estreta relació (fou ell el seu hereu universal i qui va heretar la seva biblioteca). Així que és possible que la relació de la reina amb algunes de les obres relligades en aquest volum anés més enllà del simple interès per part seva, sinó que hi hagués algun tipus de relació econòmica o de finançament al darrera. Verena von der Heyden-Rynsch assenyala a Cristina de Suecia: la reina enigmàtica que més enllà d’interessar-se únicament pels temes literaris i filosòfics, Cristina va mantenir una activa correspondència amb científics de renom, als quals sovint va donar l’oportunitat de publicar els seus escrits. En aquest sentit, precisament hem trobat documentat que la reina va ajudar a la publicació de l’obra de Giovanni Borelli De motu animalium, de gran importància en el desenvolupament de la fisiologia. I, curiosament, aquesta obra va publicar-se en dates similars i pel mateix impressor –Angelo Bernabó- que el volum que ens ocupa.

Els indicis semblen assenyalar, doncs, que la reina Cristina de Suècia no va ser posseïdora d’aquesta obra, sinó que possiblement va finançar la seva publicació, tot i que ens basem, com estem exposant, en hipòtesis… El que sí sembla evident és que l’any 1700 el llibre era propietat de l’historiador Domenico Barnaba Mattei, com ens indica l’ex-libris que trobem al full de guarda anterior, i que posteriorment va ser comprat pel dominic Tomàs Ripoll –mestre general de l’ordre-, per acabar-se incorporant al fons del convent de santa Caterina.