Els bibliotecaris del CRAI Biblioteca de Reserva estem acostumats a trobar entre les pàgines dels llibres vestigis de propietaris anteriors de característiques molt diverses, com ara exlibris, dibuixos, cartes, flors seques o punts de llibre. No recordem però haver ensopegat mai amb un poema d’amor manuscrit com el que es troba a les guardes d’un llibre per aprendre el llatí adreçat a estudiants de gramàtica que inclou oracions i epístoles de Ciceró, imprès a Mallorca el 1645.
Per a la seva anàlisi i transcripció ha resultat fonamental l’ajut brindat per la bibliotecària i filòloga Maria Rosa Serra, autora d’una tesi sobre l’escriptor del set-cents Pau Puig, a qui agraïm molt sincerament la seva dedicació.
Es tracta d’un poema popular format per 15 estrofes de quatre versos heptasíl·labs, amb rima assonant en els versos parells, tot i que amb certa irregularitat. La darrera estrofa és de sis versos pentasíl·labs, els quatre primers rimen per parelles amb rima consonant, mentre que l’últim rima amb aquests primers amb rima assonant. Tot i trobar-se en una edició del segle XVII, pel tipus de cal·ligrafia i el vocabulari sembla més aviat del XVIII.
El poema desvetlla en qui el llegeix la curiositat per saber com devia ser la noia estimada, aquesta Maria tan plena de gràcies que en una de les estrofes sembla que es confongui amb la mateixa Mare de Déu. L’autor o autors resulten també misteriosos, en aparèixer als versos finals el nom de Rafel Cadena i la menció a dos estudiants de Manresa com a creadors i trobar-se al peu de la composició el nom d’Antoni Cantarell.
Són, amb molta probabilitat, personalitats fictícies o pseudònims sota els quals s’amaga l’autèntic autor, sens dubte un estudiant de gramàtica llatina que utilitza una llengua entenedora amb castellanismes tan de moda a l’època com “debaix”, “antes”, “ditxa” i “baselisco”, guarnida amb metàfores i altres figures retòriques barroques com ara “a cada galta una rosa” o “pareixeu la flor de lliri”. Però com a recurs estilístic l’autor també se serveix d’un canvi a partir de l’estrofa setena: ja no es tracta l’estimada de “vós”, sinó de “tu”, i ja no descriu els encants de la noia, sinó que se centra en el poc valor que té ell per merèixer-ne l’amor, ell que, com relata als últims versos, no només pateix la indiferència de la persona estimada, sinó que carrega una tristesa ja de naixement.
No ens podem estar de presentar la composició transcrita, precedida per les paraules de la pròpia Maria Rosa Serra: “Com el mateix autor reconeix a l’última estrofa, no és un gran poeta. El poema però ens recorda que a casa nostra, a més de la literatura culta que es publicava en castellà o en llatí, en els segles XVII i XVIII hi havia una literatura popular en català de qualitat diversa”.
De [des?] que viu los teus ulls,
ermosísima Maria,
los meus no dormen de nit
ni reposen en lo dia.
És tanta ma veluntat
y tantes las penas mias
quan penso en lo temps pesat
lo cor se me acaba y fina.
Totes les perfections
que són debax del domini
de la lluna y del sol
se troban en vós, Maria.
Quant anau per los carers
paraxeu la flor del lliri
espig [ada?] y gentil,
llansades de amor n’i tira.
Vós sou primete de cos,
ab gallarda perlaria,
que·l mirar matau los hòmens
ab ullets de beselisco.
Las dents menudas y blanques,
la cella voltada y prima,
a cada galta una rosa
de color de satalia.
Yo ya sé que mal me vols,
mes o tinch per ymposibla
voler bé a qui no u marex,
pux se troba en tanta dixxa
Yo no sé què causa n’és
que yo no·t puga servir-ta,
que·t volia bé de cor
ab tota onra y cortasia.
Yo ya sé que mal me vols,
que no pots negar, Maria,
pus pences que seré teu
tots los dies de ma vida.
Penso ab aquellas paraules
que te’n deya algun dia:
Maria, al cor se me acaba
ab un suspir que te envia.
Antes sabré al morir
y ascanparé sanch y vida
que no dexaré de amar-te
a pesar de la desdixa.
Acabo esta cansó
en de santa Maria,
qu·ella an vulla ayudar,
sia nostro·npar y gia.
Estas quinsa flor de amor
que us envio, reyna y mia,
abseptau-les ab amor,
mirau que són prendes mias.
Si voleu saber mon nom
yo qui só y per qui canto
ma mare me parí en tristesa
y yo nasquí en gran llanto.
Y lo qui l·a treta
no és gran pueta:
lo Rafel Cadena,
que pasa la pena,
y dos estudians
que són de Manresa.
Els fons de la nostra biblioteca són els seus grans protagonistes i és la nostra missió descriure’ls, custodiar-los i difondre’ls. Avui us presentem el nou format de les pàgines de les diferents tipologies del fons del CRAI Biblioteca de Reserva per donar més èmfasi a la seva naturalesa i rellevància. Totes elles es troben dins el primer apartat de Fons i col·leccions:
Després de fer un estudi de les necessitats i expectatives dels usuaris, hem dissenyat una estructura bàsica per totes les tipologies per tal de mantenir una coherència i major claredat.
Hi trobareu tres blocs diferenciats: el primer inclou els manuscrits, incunables i impresos i presenta una estructura força similar. Els dos últims blocs, gravats i pergamins, en ser uns fons menys estudiats, ofereixen un contingut més esquemàtic.
Així, en primer lloc, es dóna una petita explicació sobre la naturalesa de la col·lecció, com ara el seu volum, el perfil geogràfic i cronològic, les peces més rellevants i altres trets que poden definir-la.
En segon lloc hi ha un apartat dedicat als catàlegs, tant els que són en línia, com els manuals, ja sigui impresos o manuscrits.
Un altre apartat recull els repertoris i bibliografia de cada tipus de material citats al catàleg. En el cas dels impresos és un enllaç a tota la bibliografia de fons antic elaborada durant la tasca de catalogació.
Aquestes noves pàgines volen donar un relleu especial als recursos que donen vida i difusió a les col·leccions des de diferents angles.
Així, en el primer bloc, es presenten les dues bases de dades creades i mantingudes al CRAI Biblioteca de Reserva, Marques d’impressors i Antics posseïdors. Aquesta darrera la trobem en les tres col·leccions, ja que totes tres la nodreixen, i la de Marques d’impressors, a les pàgines d’incunables i impresos ja que la seva naturalesa és exclusiva del material imprès.
Seguint amb aquest bloc, es presenta l’enllaç al BiPaDi (Biblioteca Patrimonial Digital de la Universitat de Barcelona), que conté la versió digital dels documents a text complet de les col·leccions de les tres tipologies, manuscrits, incunables i impresos. Les dues primeres amb una col·lecció pròpia i pel que fa als impresos, hi ha nombroses col·leccions temàtiques que els representen.
Efectivament, per a la realització d’aquesta obra, l’historiador i arxiver fra Valentí Serrade Manresa ha consultat part del nostre fons, no endebades assenyala que “avui dia els principals manuscrits de matèria mèdica caputxina es conserven a la Biblioteca Universitària de Barcelona”. En aquest sentit, us recordem que tot i que una part important del nostre fons de manuscrits encara no es troba accessible en línia, teniu al vostre abast diverses vies per aproximar-vos a aquest tipus de documents, que trobareu descrites a la pàgina web dedicada als nostres manuscrits. I si preciseu d’una atenció més personalitzada, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres, ja que al fons de manuscrits podreu localitzar informació inèdita sobre temes ben diversos i que pot ser l’origen de les vostres recerques.
Bona mostra de l’interès d’aquest fons és precisament el llibre del que us parlem avui, Tornar als remeis de sempre: pocions, ungüents i herbes medicinals, on l’autor passa revista als remeis per curar tota classe de tos, dolors reumàtics, morenes, cremades, etc., així com a les propietats medicinals de plantes com la murtra, el porro, el safrà o la sajolida.
Si teniu curiositat per aquest tema, escolteu l’entrevista que van fer a fra Valentí de Manresa al programa Mans, de Catalunya Ràdio i sempre podeu afegir aquest llibret a la vostra llista per Sant Jordi!
La preocupació per la preservació dels documents és tan antiga com la seva pròpia existència i, per aquest motiu, sovint trobem petites restauracions, moltes vegades trossos menuts de paper adherits amb diferents tipus de coles –en funció de l’època-, i que amb el temps s’han anat oxidant, provocant taques i tensions. Gràcies a aquestes antigues restauracions s’han conservat moltes obres, que d’altra manera es trobarien ara incompletes. Però aquestes petites reparacions no sempre es van fer amb el material adient –com per exemple emprant paper de seda- o seguint criteris pre-establerts, fet que acaba generant més d’una sorpresa al moment de la seva restauració.
Aquesta estampa a l’aiguafort del segle XVIII tenia un gran esquinçament que arribava fins a gairebé la meitat de la superfície. En el seu moment, el “restaurador” que va decidir evitar que es pogués esquinçar encara més, va resoldre adherir per la part posterior del gravat, un full imprès (que va determinar que no tenia cap valor) que ha permès que el gravat s’hagi conservat sense que l’esquinçament augmentés.
Fa uns mesos es va decidir procedir a la restauració de la làmina. L’equip del Taller de Restauració del CRAI van poder comprovar com el gravat havia estat encolat al full imprès amb una capa de gelatina animal que havia traspassat el paper, però no el gravat. En el procés de restauració, es va separar el document imprès i es va eliminar la capa d’adhesiu, la qual cosa ha permès conservar per separat ambdós documents.
Al gravat se li han reintegrat les petites faltes que presentava –i que degut al fet d’estar encolat al suport imprès no s’apreciaven a simple vista-, s’han restaurat els esquinçaments i s’ha reforçat novament el revers amb paper Japó de 35 grams, per assolir una consistència i consolidació òptima.
Aquest document també s’ha restaurat, retirant l’excés de cola, reintegrant les tires marginals a l’original, reparant els esquinçaments i consolidant el suport, obtenint així un “nou” document del segle XIX que hem incorporat al nostre fons de material gràfic i que ja és accessible a través de la col·lecció d‘Història de la medicina del BiPaDi.
Tires marginals, abans de ser retirades i posteriorment restituïdes al seu emplaçament original, així com de la penetració de la cola que es va emprar per adherir-hi el gravat.
Resulta curiós el fet que el gravat, possiblement de 1704 i editat a Madrid, s’hagi preservat gràcies a un imprès procedent de l’administració napoleònica, possiblement de l’etapa en la que el rei Josep I, germà de Napoleó, va instal·lar-se a Madrid.
La presència d’un segell amb la impressió “Biblioteca Nacional enajenado” en indica la procedència d’ambdós documents, molt probablement duplicats de la Biblioteca Nacional Española que van ser donats a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona el 1887.
Com a centre col·laborador del Màster de Biblioteques i Col·leccions Patrimonials de la Facultat de Biblioteconomia de la Universitat de Barcelona, el CRAI Biblioteca de Reserva ha acollit durant tres mesos l’alumna Elena de la Rosa per a l’elaboració del seu Treball Final de Màster. La seva tasca principal ha estat l’ordenació i l’estudi de les portades i preliminars solts que es van separar de llibres especialment malmesos per la seva mala conservació, i que malauradament es va considerar que calia llençar cap als anys 30 del segle XX. Amb la seva aportació, s’ha aconseguit finalitzar la classificació de més de 67.000 portades i preliminars, ara desades en 167 capses ordenades per ciutats d’impressió. El fet de tenir aquest fons ordenat obre la porta per futurs estudis sobre la pròpia col·lecció i sobre el llibre imprès des de molts angles diversos. És per això que valorem molt positivament la seva aportació i aprofitem el nostre bloc per felicitar-la per la seva feina i pel resultat del seu TFM que va obtenir la màxima nota.
A continuació ella mateixa ens fa una extensa presentació del seu interessant treball, ja disponible al Dipòsit Digital de la UB.
Els nombrosos fons del CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona constitueixen una oportunitat única per dur a terme una gran diversitat de recerques sobre els mateixos, de vàlua reconeguda arreu per la seva quantitat i qualitat. Molts són els llibres que s’han treballat pel seu interès històric, artístic i bibliogràfic, però encara queden materials desconeguts que no han gaudit d’aquesta sort.
El fons de portades soltes, que custodia el CRAI Biblioteca de Reserva, és un fons compost per 67.871 documents. La gran majoria són portades de llibres que la biblioteca tenia sota la seva custòdia. Algunes d’aquestes, i d’altres pàgines que es conserven, van ser arrencades el 1937 per Francesc Nabot i Tomàs.
Aquestes són testimoni de les diverses vicissituds que van anar afectant la preservació dels fons conventuals durant la creació de la Biblioteca Universitària fins causar greus estralls en una bona part d’ells. Els saqueigs i els incendis dels monestirs, la fauna bibliòfaga, les pugnes entre institucions i la falta de recursos, personal i espai de la Universitat, entre altres situacions adverses, van causar una pèrdua irreparable de molts exemplars.
HISTÒRIA DEL FONS DE PORTADES SOLTES
La procedència del fons de portades no ve recollida de forma sumària en cap document publicat. Ha calgut revisar la documentació de l’Arxiu Històric de la Universitat per tal d’aconseguir informació sobre l’origen d’aquests documents. No és fins als anys trenta, en una nota manuscrita de Francesc Nabot i Tomàs sobre els treballs que va dur a terme quan era auxiliar de la Biblioteca Universitària a partir de 1933, que trobem una referència clara al fons de portades, ja que ell mateix en va ordenar un grup separat amb anterioritat. Aquestes portades de què parla Nabot i Tomàs són només una part de les actuals i en fa un recompte provisional de 2.280.
Diverses fonts sostenen que durant la dècada dels trenta es van arrencar més portades de llibres en mal estat per falta d’espai, però no citen la procedència de la informació. Doncs bé, l’encarregat de dur a terme aquesta tasca va ser Nabot i Tomàs i ell mateix explica amb detall la tasca que va dur a terme:
“La tarea era doble: Había libros sin signatura y otros que la tenían. De los primeros, si eran apolillados, separaba la portada. Si eran buenos, pasaban a la sala del segundo piso. Si tenían signatura, caso de estar deteriorados, ponía ésta en las portadas y luego las separaba. Si el libro estaba bien, pasaba igualmente a la sala grande del segundo piso. Respecto de los libros dados por malos, cuando había una gran cantidad de ellos se vendían para papel. Esta labor duró hasta fines de Marzo de 1937 […]. Si eran importantes, separaba además la dedicatoria, prólogo e índices.
En Abril del propio 1937, comencé a separar la portada de los libros malos, que procedentes de los sótanos de la Universidad, en locales húmedos y polvorientos, en donde habían permanecido muchos años, se habían subido durante el invierno, al local del 2º piso, que había sido aula del Instituto de Segunda Enseñanza. Emprendí la propia labor de revisión. Estos libros comprendían a los siglos XVI al XVIII. En su mayoría no tenían signatura y muchos de ellos eran duplicados. Los que estaban bien pasaban con los otros buenos. De los malos hacía las consabidas separaciones y luego se vendían. De las portadas separadas y ordenadas por tamaños, he llenado unas 250 cajas archivadoras.
De algunos libros españoles y extranjeros apolillados, recorté diversas series de letras iniciales, viñetas, grabados, dibujos y filigranas, para formar abecedarios tipográficos y álbumes ornamentales, como recuerdo de las obras destruidas, teniendo cada unidad libraria, en respectiva carpeta, con la indicación del autor, materia, pie de imprenta y año respectivo. Esta labor se prolongó hasta fines de 1937.” (Llibre…, 1902-1962)
Malgrat tota la informació que facilita sobre el procés, no parla en cap moment de les raons que els van portar a fer aquesta separació ni del criteri que va seguir per determinar què considerava “bo” i “dolent”. Molt probablement els mancava espai o van veure molt difícil i costós salvar els documents.
L’any 2007 es van començar les tasques d’ordenació del fons, que es trobava emmagatzemat en diverses caixes de cartró, i es van perllongar fins al 2015, passant per mans de 3 bibliotecaris. Entre desembre de 2015 i febrer de 2016, es van ordenar les 70 caixes restants mitjançant un conveni de 150 hores de pràctiques no curriculars amb el CRAI Biblioteca de Reserva. En total, el fons presenta 246 llocs d’impressió diferents dividits entre 19 països (la distribució geogràfica es pot consultar al mapa interactiu). Durant la seva ordenació s’han obtingut 162 caixes i 37 carpetes. El número aproximat de documents és de 67.870.
Figura 1. Caixes que contenien el fons de portades abans de ser organitzades; taula de treball durant la classificació d’una de les caixes per països
Les portades conservades pertanyen a impresos compresos entre els segles XVI i XIX, però també trobem índexs, fulls de guarda, números solts de revistes, reculls diversos de sermonaris, estampes, elements retallats dels llibres, elements manuscrits, documents de gran format i diversos materials efímers (bitllets de rifa, retallables de paper, goigs, ex libris, naips, etc.).
ESTAT DE CONSERVACIÓ DEL FONS
L’estat de conservació general del fons es pot classificar de dolent, fet que fa que el seu tractament tingui un caràcter urgent. Aquest estat es deu, principalment, a les degradacions del suport que posen en perill els diferents elements que sustenta. El fràgil estat que aquest presenta fa molt difícil la manipulació dels documents i provoca la pèrdua de petits fragments de material. És per aquesta raó que abans de dur a terme qualsevol altra acció cal plantejar la restauració de la documentació.
Figura 2. Diferents estats de conservació del fons de portades. Curiosament, es tracta del mateix llibre i, possiblement, de la mateixa edició
El suport
El material principal que conforma els suports del fons és el paper i la seva bona conservació és fonamental per poder preservar l’objecte, ja que en ell se sustenta la informació.
La mala manipulació i l’emmagatzematge inadequat, juntament amb la fragilitat que presentaven les portades per l’atac d’insectes bibliòfags i microorganismes, han provocat deformacions, plecs, pèrdues i estrips, entre d’altres. Aquelles derivades de l’ambient tenen la seva causa principal en la humitat i la temperatura, com la pèrdua de flexibilitat. Alguns documents es van veure afectats pel foc i presenten diferents graus de calcinació.
També trobem tot tipus de taques i brutícia sobre el suport i entre les seves fibres: pols acumulada, ceres de segells, coles de l’enquadernació, esquitxos de tinta, etc. Alguns documents presenten taques per humitat i d’altres tenen origen biològic. Les alteracions químiques que presenten són les habituals en aquest tipus de materials: principalment acidesa (pH<7) i oxidació.
Figura 3. Documents doblegats per encabir-los dins les caixes; fang sec; calcinacions a les vores del document; aureoles creades per l’absorció d’aigua bruta; oxidació als laterals pel contacte amb les cobertes
Els microorganismes (bacteris i fongs) són l’alteració biològica amb menor incidència al fons de portades, però aquelles afectades presenten un aspecte cotonós i molt fràgil, a més de diverses coloracions irreversibles. Alguns documents s’han vist afectats per foxing. Pel que fa als insectes, pràcticament la totalitat del fons de portades s’ha vist afectada per diverses espècies que han causat la pèrdua del suport en forma de galeries i que han adherit alguns documents.
Tot i les greus degradacions que han causat els microorganismes i els insectes al fons, l’acció biològica més greu ve de la mà de l’home i aquesta sí que afecta a la totalitat del fons. La mutilació que ha patit li dóna unitat als materials com a fons.
Figura 4. Atac fúngic; galeries de xilòfags; mutilacions per retirar part de les il·lustracions
Elements sustentats
Els elements sustentats són aquells materials que configuren la informació que dóna sentit al document. Les principals tècniques trobades al fons són les tintes d’impressió, tintes cal·ligràfiques (de carbó i metal·loàcides), llapis (grafit i de color), segells (de tinta, lacre o gofrats) i guaix.
En general, els elements sustentats presenten un bon estat de conservació, exceptuant la corrosió de les tintes metal·loàcides, que ha perforat alguns documents; la mala polimerització d’algunes tintes, que ha creat aureoles al voltant de la tipografia dificultant la seva lectura; i l’esvaïment de la tinta d’alguns segells.
Arquitectura del llibre
S’han trobat diversos elements de l’enquadernació dels llibres barrejats amb les portades. Els materials més abundants són el pergamí i les pells usats, juntament amb el cartró, per a les cobertes dels llibres. No obstant, s’han trobat altres materials com fils de les relligadures, capçades, fulls de guarda, nervis, etc. En general no presenten degradacions pròpies de la seva naturalesa sinó que més aviat han patit les conseqüències de compartir espai amb els papers i cartrons.
PROJECTE DE TRACTAMENT
Restauració i conservació → CRAI Taller de restauració
Catalogació → CRAI Biblioteca de Reserva
Digitalització → Centre de Digitalització (CEDI)
Difusió web → Bases de dades i plataformes web
El projecte presentat (restauració, conservació i difusió) intenta adaptar-se a la realitat de la Universitat de Barcelona i utilitzar-ne els seus recursos. S’ha buscat no excedir-se en les necessitats reals del fons per no dur a terme un treball innecessari o excessiu que no estigui justificat. El projecte que s’ha proposat engloba només el material amb suport paper del fons que constitueix la part considerada com a “portada”, és a dir, 57.654 documents.
Proposta de restauració i conservació
Qualsevol manipulació del fons resulta en la pèrdua de fragments de suport, per tant, abans de dur a terme cap altre projecte cal restaurar el fons. Donada la gran quantitat de documents que conformen el fons, és imprescindible una bona organització del treball. El tractament de restauració proposat té en compte les diverses casuístiques del fons:
Figura 5. Esquema del tractament proposat per al fons
El dipòsit on es troba actualment el fons es coneix com a Autoclau, per l’antiga màquina que s’hi va instal·lar, o Compactus de la M, i es troba situat dins les mateixes dependències del CRAI Biblioteca de Lletres. Per garantir que no s’ha de tornar a intervenir sobre aquests materials es recomana complir els següents paràmetres:
Temperatura: 18-22 ºC (±3).
Humitat relativa: 45-55% (±5%).
Il·luminació: 50 lux.
Filtres contra les radiacions ultraviolades (finestres i fluorescents).
Ventilació.
Neteja sistemàtica i organitzada.
Ara mateix el material es troba molt atapeït i amb falta de ventilació, les caixes col·locades en vertical poden deformar el material que contenen i les que en sobresurten, poden provocar que els treballadors rebin cops. L’emmagatzemament actual és provisional i caldrà que es portin a terme les accions de conservació proposades per poder garantir una bona conservació del fons.
Figura 6. Caixes i carpetes que contenen els documents del fons de portades soltes
Un cop restaurats els documents es recomanen dos nivells de protecció: la protecció col·lectiva (caixes de cartró de conservació) permet la separació entre els documents i l’exterior i la protecció individual (camises de paper de conservació) aïlla els documents dels altres materials del fons. A més, en faciliten la identificació i organització. Proposta de difusió
La posada en valor del fons i l’augment de la seva demanda passen per la seva difusió, que és la que justifica en última instància la seva restauració i conservació. El mètode per catalogar les portades s’ha d’establir des del CRAI Biblioteca de Reserva i està en procés de definició. Malgrat això, s’han establert els camps que es considera essencial omplir, entre d’altres: títol, lloc i data d’impressió, impressor, imatge digitalitzada i enllaç als documents complets (de Reserva o d’altres biblioteques).
El principal avantatge que presenta la digitalització és la millora en el seu accés i difusió com a material d’estudi tant per a investigadors com per a alumnes interessats en la història del llibre, la procedència dels materials que formen el fons i els seus posseïdors, entre altres temes relacionats amb el món del llibre antic. Això permet posar en valor un fons desconegut, diferent i molt ric a nivell nacional i internacional.
Per a tal fi, aquesta digitalització ha d’anar acompanyada d’una bona difusió. El fons pot contribuir a ampliar les bases de dades ja existents al CRAI de marques d’impressors i antics posseïdors. A més, també amplien la informació sobre els fons del CRAI Biblioteca de Reserva pertanyents als diversos convents desamortitzats.
Finalment, amb el material digitalitzat es poden confeccionar col·leccions virtuals al BiPaDi, present al portal Europeana, i a d’altres portals on el CRAI també col·labora, com la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. S’espera que aquesta difusió ajudi a conscienciar la població perquè reflexioni sobre el seu patrimoni i sigui conscient dels errors que s’han comès i d’aquelles iniciatives que s’enceten per pal·liar els seus efectes.
Es tracta del recull de textos sobre viatges a l’Africa i Amèrica que va compilar i editar Henri Justel (1620-1693), un reconegut bibliòfil, secretari del rei de França Lluis XIV, que posteriorment va emigrar a Anglaterra on va ocupar la posició de bibliotecari reial a St. James Palace. Justel mantingué correspondència i es relacionà amb bona part dels estudiosos i savis europeus de l’època. Melchisédech Thévenot, famós científic, cartògraf i viatger francès, del qual també tenim una obra apadrinada, es comptava entre els seus amics.
Entre els lectors del segle XVII hi havia un gran interès per conèixer i saber de llocs i pobles distants. Persones benestants, religiosos o joves aristòcrates dedicaven uns anys de la seva vida a viatjar per ampliar horitzons, aprendre noves llengües i descobrir altres cultures i formes d’art. Evidentment hi havia també altres finalitats més pràctiques com ara portar a terme estudis científics, descobrir nous territoris o investigar les oportunitats per al comerç.
Publicada per primera vegada l’any 1674, l’obra ens descriu la geografia, l’economia, els habitants i els costums de diversos països i àrees geogràfiques com l’illa de Barbados, la Ribera del Nil, Etiòpia, les Antilles, La Guyana, Jamaica i altres colònies angleses.
No són textos originals, la majoria s’havien donat a conèixer prèviament en anglès. Conté les traduccions franceses dels textos de Richard Ligon, de Jerónimo Lobo, de Baltazar Telles, de Manuel de Almeida, de Sieur de la Borde i de Richard Blome.
Entre les seves il·lustracions, mapes i gravats calcogràfics, destaquen especialment les corresponents a l’illa de Barbados: són una sèrie de magnífics gravats calcogràfics de la seva vegetació, amb boniques escenes de la vida dels seus habitants, representades en els seus poblats o navegant en les seves embarcacions.
Bona part de la importància d’aquesta edició del 1684 del Recueil de divers voyages faits en Afrique et en l’Amerique … rau en la seva raresa, ja que només hem trobat dos exemplars en biblioteques de l’estat espanyol, el de la Biblioteca Nacional d’Espanya i el nostre.
La restauració portada a terme, amb el suport inestimable de la seva padrina Concepción Tejedor Hernández, emmarcada dins el projecte Apadrina un document, ha sigut notable, amb la neteja i el tractament de taques i la reintegració del suport paper, alhora que s’ha ocupat també de la neteja, la consolidació i la reintegració de l’enquadernació de pell. Podeu consultar la memòria de restauració al Dipòsit Digital i dins el registre del d’exemplar del catàleg.
Conegut per les seves Memorias de un menestral de Barcelona, l’historiador, periodista i polític Josep Coroleu i Inglada (1839-95) va cursar estudis de Dret a la Universitat de Barcelona. La biblioteca familiar ha conservat des de fa dècades una bona col·lecció de llibres de matèria historiogràfica i legal que per força hagueren d’assistir Coroleu en els seus estudis sobre les institucions jurídiques de la Catalunya medieval. Tres d’aquests llibres han passat a formar part recentment del fons de reserva de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.
Al catàleg del CRAI de la UB podreu trobar una trentena d’obres d’aquest polifacètic reusenc que és recordat per les seves més que diverses vocacions: va ser diplomàtic, egiptòleg, escriptor, historiador i bibliòfil, entre d’altres activitats. L’article d’Estivill aprofundeix precisament en la passió pels llibres de Toda i en el seu paper de mecenes, així com la relació que va establir amb l’Escola de Bibliotecàries, dos temes que, com podeu suposar, ens interessen especialment.
Una segona marca de propietat que tenim recollida és la que apareix a l’obra de Manuel Risco Iglesia de Leon y monasterios antiguos y modernos de la misma ciudad, un curiós ex-libris que indica que pertanyia a la biblioteca personal que Toda va reunir al castell d’Escornalbou, una biblioteca que, segons indica Estivill, va acabar desvetllant l’admiració dels seus coetanis.
Us recomanem fermament l’article: un agradable viatge al passat que ens permet submergir-nos en la vida d’un bibliòfil i mecenes ben peculiar.
Amb esperit nadalenc us volem desitjar Bones Festes i acomiadarem l’any en aquest blog amb un repàs de tres autors commemorats aquest 2016, personatges de gran rellevància en l’àmbit internacional i també per al nostre fons.
El primer per volum d’exemplars i també per ordre cronològic, ja que s’ha celebrat el 7è centenari de la seva mort, és el pensador, filòsof i home de lletres, Ramon Llull. Al CRAI Biblioteca de Reserva constitueix una figura de gran rellevància.
A l’apartat de Fons i col·leccions del nostre web podeu trobar molta informació sobre l’autor, enllaços cap a més recursos relacionats, així com un article que repassa les obres i exemplars més importants del gran escriptor que conservem en la nostra biblioteca.
Buscant per matèria Llull o Lul·lisme trobareu tots els llibres relacionats amb l’autor i també es pot fer la cerca per topogràfic, ja que la nostra col·lecció Ramon LLull s’aplega majoritàriament en un mateix espai.
La imatge que il·lustra el cartell, làmina desplegable de XVIII-4868
El segon autor que ha estat commemorat i elogiat durant aquests mesos és el més que reconegut Miguel de Cervantes. Ja vam anunciar en aquest blog la nostra participació en el quart centenari de la mort de l’autor amb l’exposició d’algunes de les seves obres que conservem en els nostres prestatges. Una exposició virtual reprodueix les vitrines preparades i alguns comentaris sobre les obres que formaven part de la mostra en concret.
Les obres cervantines que es poden consultar a la sala de Reserva les teniu reunides en aquest enllaç.
El darrer autor que es commemora, també pel quart centenari de la seva mort, és William Shakespeare. Ens queda més lluny, no només geogràficament, sinó perquè l’obra que ens ha arribat conservada aquí és mínima.
Una traducció en alemany, una en italià en varis volums i 37 registres de comentaris de la seva obra és el que podem trobar de l’autor al CRAI Biblioteca de Reserva, segurament relacionat amb la procedència conventual dels nostres exemplars i la poca representació de la llengua anglesa en aquests.
Del 9 al 31 de gener encara podeu visitar l’exposició que han fet els nostres companys del CRAI Biblioteca de Lletres.
Fins aquí el nostre repàs de l’any, podeu consultar totes fonts digitals al web, al blog i al facebook durant la nostra absència nadalenca, i ens retrobem en el nostre horari habitual el dia 9 de gener.
Els facticis, volums en què es troben relligades juntes diverses obres, de format i sovint temàtica similars, són, d’entrada, un malson per als catalogadors, especialment quan es tracta d’una infinitat d’impresos. En són exemples freqüents els sermons, villancets, oratoris, relacions de successos, exercicis acadèmics o les temudes al·legacions.
En són moltes les mostres que trobem entre els volums de la nostra col·lecció, testimonis d’una pràctica duta a terme per les biblioteques conventuals de manera reiterada i comuna. Els lloms acostumen a presentar títols a la manera de “Sermones de varios asuntos” o “Varios papeles de noticias”, i sovint, a l’inici del recull, trobem una indicació del seu contingut. Cada un dels impresos, a més, compta amb un número correlatiu per a la seva correcta identificació, anotació molt útil perquè de vegades poden arribar al centenar.
L’enuig davant de la perspectiva de treballar durant dies un únic volum sabent que els prestatges són plens d’altres obres també per catalogar, de major entitat física i de contingut, s’hauria de dissipar si pensem en els avantatges d’aquests antipàtics llibres. En efecte, el fet d’haver-se reunit en el passat, en una sola unitat física, aquests impresos sens dubte ha impedit, en part, la seva destrucció i desaparició.
Recentment hem catalogat un interessant factici, d’una mena ben diferent, que inclou quatre extractes de De institutione grammatica libri tres, manual per aprendre el llatí del jesuïta portuguès Manuel Alvares (1526-1583). L’obra, íntegra o parcial, va tenir una amplíssima difusió, i en són una bona prova les edicions contingudes en el nostre volum, impreses a Colònia el 1669, 1678, i 1682, i a Clèveris el 1671.
A la nota manuscrita de la guarda posterior del nostre volum factici, en format in octavo, es llegeix: “Cornelius Staats studiosus Cranenburgensis anno 1683”. El probablement estudiant de Kranenburg Staats va “tunejar-lo”, intercalant fulls blancs entre les seves pàgines per deixar-hi notes en el curs del seu estudi. L’esforç però anava acompanyat també del descans i del joc, com podria indicar l’escriptura dels seus nom i cognom infinites vegades a una de les guardes, amb la intenció, potser, de formar un perfil.
A l’estudi del llatí, però, calia unir la devoció cristiana. Per això no ens pot estranyar que completi el volumet una obra que també va gaudir d’una extraordinària difusió, el Parvus catechismus de Petrus Canisius, en una edició impresa a Colònia el 1678.
Tant aquesta última edició com les que hem citat d’Alvares són impresos modestos, d’escassa qualitat tipogràfica i sortits de premses poc conegudes, i, molt important, no localitzats a cap recurs imprès o en línia. Certament van ser textos molt utilitzats, i formen part d’una llarga nòmina d’obres d’idèntiques característiques de què, precisament pel seu ús intensiu, és difícil trobar una còpia.
Sabem que el llibre va pertànyer a un dels convents desamortitzats, tot i que no exhibeix cap marca que ens permeti determinar el seu origen exacte. Estem segurs però que gràcies al seu primer propietari, l’alemany Cornelius Staats, i sens dubte a la sort, actualment hem pogut identificar cinc edicions alemanyes del segle XVII de textos extremadament populars i, en conseqüència, efímers.
Conegut per les seves 
Blog del CRAI Biblioteca de Fons Antic 